Llista de persones desaparegudes

        La idea d’una llista de persones desaparegudes ens remet inevitablement a la idea de catàstrofe: pot ser un accident aeri, un naufragi, un segrest o una detenció il·legal massiva. Una llista de persones desaparegudes pot incloure víctimes del que hem descrit, però també de tots aquells que abandonen la llar sense donar explicacions ni deixar rastre. En definitiva, una persona desapareguda es troba en parador desconegut, sense que es sàpiga si és viva o és morta. Les principals afectacions dels qui pateixen la desaparició d’una persona propera o amb qui mantenia algun tipus de relació poden ser greus. En algun cas, pot frenar l’accés a l’educació, provocar l’agreujament dels problemes de salut, i provocar-ne de nous, es pot arribar a perdre l’habitatge, es poden agreujar o produir diversos graus de problemes econòmics, i en tots els casos provoquen un grau d’estrès que pot anar de lleu a molt greu depenent de cada cas i del tipus de desaparició. Avui dia, també es parla del ghosting, que ve de la paraula anglesa ghost, que vol dir fantasma. El ghosting es produeix quan una persona amb qui mantenim una relació habitualment (sigui sentimental, d’amistat, laboral o a través de les xarxes socials) deixa de contestar missatges o trucades i actua com si fos un fantasma, com si hagués deixat d’existir. Qui practica el ghosting ho fa per motivacions diverses: cansament, no voler donar explicacions, canvi de vida, etc... Però sigui quina sigui la causa o la definició del tipus de desaparició, la realitat és que pot arribar a capgirar la vida de les víctimes, de tal manera que es pugui parlar d’un abans i un després en termes absoluts. 

 

     Aquests dies, repassant el mailing, he arribat a pensar que em trobava al davant d’una llista de persones desaparegudes. En queden tant poques amb les que seguim tenint contacte habitual, que donat el cas, a mi, particularment, em fa riure per no plorar. No em refereixo a l’agenda ronyosa que m’ha acompanyat durant els quasi 36 anys que porto en el món de l’art, perquè aquesta no és una llista de desapareguts, sinó un cementiri, directament. Però el mailing en el que hi ha quasi 700 fitxes, esta compost per tot un seguit de noms de persones que algun dia van passar per la galeria i ens van demanar de rebre informació, però que no tinc ni idea de qui són. Segurament, perquè només van venir aquell dia i no van tornar mai més. També hi ha un nombre considerable d’antics visitants habituals, dels que no em consta la defunció, i que, especialment després de la pandèmia, van deixar de venir. Potser perquè van canviar d’hàbits o perquè els van deixar d’interessar les activitats de la nostra galeria, però la realitat és que van desaparèixer sense deixar rastre. La causa de tot plegat, també podria trobar-se en la incidència del món virtual: la gent et visita a través de les xarxes o webs, i no cal que vinguin personalment. Però sigui com sigui, la qüestió és que fora d’un nombre reduït de noms, cada vegada que faig la tramesa d’una comunicació utilitzant la mailing list, tinc la sensació d’estar utilitzant una llista de persones desaparegudes. 

 

     Fer un dol per les persones desaparegudes és molt difícil en qualsevol dels casos, sobretot perquè no saps que ha passat exactament. Però en el meu cas, el dol pels desapareguts del meu mailing ha seguit les 7 fases establertes per a qualsevol dol: negació, confusió, enuig, sentiment de culpa, tristesa, acceptació i restabliment. I arribat aquest punt, un pensament per a tots ells: Requiescat In Pace. 

Picar pedra (o com intentar vendre als museus)

      

     El sistema d’adquisicions de les institucions públiques catalanes és relativament particular, alguns dirien particularment endogàmic. Cada any, el Departament de Cultura de la Generalitat fa una convocatòria oberta per a que artistes i galeries presentin propostes. Però si no hi ha un museu que les demandi, aquestes propostes seran desestimades a la primera. Ja fa alguns anys que una funcionaria del sistema em va advertir: “no et cansis, si no hi ha cap museu interessat en adquirir allò que presentes, ja no cal que ho facis. Per molt que ens interessi a nosaltres (la Generalitat), no podem adquirir obres que dormiran el son dels justos en un magatzem. Abans decidíem nosaltres, i tenim centenars d’obres guardades en un magatzem que potser mai veuran la llum.” Des d’aleshores, vam deixar de presentar propostes, i només en una ocasió, que un museu ens va demanar una obra concreta, ho vam fer, i la vam vendre. La resta de vegades que ho hem fet, animats per gent del mateix departament i també per algun membre d’una institució –sense poder de decisió ni influència-, però sense cap directriu de cap director de museu, la nostra proposta s’ha estavellat en el desinterès més petri. 

       Així doncs, si no formes part del nucli d’interessos dels/de les  directors/res  de torn dels museus, ho tens cru. Una vegada, li vaig comentar això mateix a una treballadora d’un museu que estava en un comitè de compres; la meva pregunta anava orientada a saber com ho havíem de fer per arribar a aquest nucli que decideix, però la resposta no va ser gaire aclaridora: “Es que nosaltres ja sabem el que volem”. Però si no volten ni ho veuen tot, com poden tenir una panoràmica real del que s’està fent a nivell artístic? Ho veuen a les xarxes? Es queden amb les etiquetes emeses pels seus assessors/res? Perquè en els 36 anys que porto treballant en una galeria, poquíssimes vegades hem rebut la visita d’un/a director/a de Museu. Aquesta és la realitat. Però ells ja saben el que els interessa, i van – si van- allà on els interessa. Tant és que l’artista proposat hagi sortit als mitjans, que hagi rebut premis i distincions, o que la opinió general de les persones que conformen el món de l’art sigui altament favorable. Res de tot això fa girar la vista als que tenen poder de decisió, perquè elles/ells ja saben el que volen. Potser és que només els interessen propostes de la corda d’allò que exposen habitualment? O ja directament allò que exposen? O artistes estrangers que, tot i que aquí no ens sonen de res ni tenen res a veure amb la realitat del país, pensen que poden donar al seu museu una pàtina de multiculturalitat, d’interracialitat,  d’internacionalitat , etc. etc. etc. ? Tot plegat, aquesta situació esta creant, en la majoria d’artistes que estan al marge, una situació d’angoixa, de ràbia, i en alguns casos de fracàs i d’impotència. Sense comptar que aquesta dinàmica no ajuda a trencar les inèrcies que mantenen a perpetuïtat els cercles tancats i les tendències que s’exposen als llocs públics. 

 

     Aquesta situació no és pas nova, sinó que ve de molt lluny. Quan jo portava poc  temps en aquest món, sempre deia que hi havia els “artistes oficials” i els “artistes de la gent”, per diferenciar els que sempre rebien el recolzament institucional i els que no, que paradoxalment, eren els que jo venia. La situació doncs, no ha canviat gaire. La diferència – i és substancial-  és que, malauradament, el món privat ha punxat i compra poquíssim. Si no, jo personalment em quedaria tant ampla, com em quedava abans, quan no necessitàvem per a res les compres institucionals. Però ara, que no és així, veiem amb impotència com es perpetua el sistema (no sé pas que ens pensàvem) i com, artistes importantíssims queden i quedaran sempre al marge. Picar pedra cada dia és massa dur, sobretot quan veus que serveix de tant poca cosa. 

Nota: La imatge que illustra aquest text correspòn a l'obra de Gustave Courbet "Els picapedrers", de 1849. Va ser destruïda el 1945, quan el camió que la traslladava al castell de Königstein, juntament amb 154 obres més, va ser bombardejat pels aliats.

A l'ombra seductora de Josep Pla

      

            Quan treballava a la galeria Joan Prats- Artgràfic, de tant en tant m’havia d’empassar algun gripau. Això vol dir que més d’una vegada el galerista programava exposicions o bé de compromís personal, o bé d’artistes a qui no sabia dir que no. Aquestes exposicions em creaven algunes dificultats perquè s’allunyaven del perfil que volíem donar a la galeria i el públic que teníem quedava desconcertat. No entenien res, i no s’acostaven. Sense comptar que tampoc teníem client per aquelles obres i jo em trobava com un pollastre sense cap, perquè no sabia com gestionar la promoció d’aquelles exposicions. Segurament això passava perquè em costava molt recomanar obres de les que  no estava plenament convençuda. De fet sempre he cregut que la compra d’obres d’art ha d’estar basada en la confiança en el galerista, i que aconsellar la compra d’obres, en les que íntimament no hi crec, seria una traïció. 

      Tot i amb això, conservo molt bon record de totes aquelles exposicions “de compromís”, perquè sempre tractava de donar-li la volta a la situació i posar-me en el lloc de l’artista. Però hi ha una de la que conservo un record especialment afectuós.  La vam fer els mesos d’abril-maig del 1997 i es titulava “A l’ombra seductora de Josep Pla”, i consistia en uns muntatges fotogràfics que havia fet Eugeni Forcano, que, a més, es recollien en un llibre que havia editat Edicions Polígrafa. Eugeni Forcano (1926-2018) va ser un gran fotògraf. De 1960 a 1974 va treballar per la revista Destino i més endavant per l’agència France Press i altres mitjans internacionals. Després es va dedicar també a la fotografia publicitària i de moda. Havia rebut dos premis Ciutat de Barcelona (1963 i 1976) i el 2012 (anys després de l’exposició de la que faig memòria aquí) li van ser atorgades dues condecoracions més: la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de Fotografia. Abans de fer l’exposició, en Martí Gasull (1) me n’havia parlat meravelles. Segons ell l’Eugeni Forcano era un dels grans. Anys després i gràcies a internet (que aleshores no en teníem) vaig poder veure veure el conjunt del seu treball, i s’ha de reconèixer que era un extraordinari foto-periodista, i un gran fotògraf. Però “A l’ombra seductora...”.... era una altra cosa. El treball consistia en la silueta de Josep Pla (gens seductora per a mi) retallada en un fons negre, i a dins, en Forcano havia posat paisatges, visions abstractes i senyores en bikini. Bé, a mi em va provocar un atac de riure total quan vam desembalar les fotos, i em costava molt aguantar-me quan va venir ell a muntar. Aquell treball no tenia res a veure amb tot el que m’havia explicat en Gasull . Era un divertiment fallit, un acudit dolent, una pífia. Doble, si es té en compte que, a més de les fotografies, hi havia el llibre. Però fos com fos, m’ho vaig passar molt bé. Ell venia cada tarda, abillat sempre amb vestit complet (amb armilla) camises violeta i una creu que remetia a creences esotèriques, i era molt simpàtic. Sovint l’acompanyaven unes amigues amb les que discutia llargament sobre la sèrie de TV3 “Nissaga de poder”, de la que eren fervents seguidors. 

 

        Mentre escric això, no puc parar de riure, com aleshores. De fet, aquestes “sortides de guió” expositives poden resultar, (passat el temps) absolutament magnífiques. Si en aquell moment em va semblar que fugien de la línia de la galeria (o potser no, això s’hauria de valorar), ara s’han convertit en experiències viscudes gratificants, en records inesborrables. 

Notes:

(1).- Vegeu: Martí Gasull i Avellán, retrats d'artistes 

                    El que no s'explica quan es parla d'art

(2).- La foto que il·lustra aquest text correspòn a la postal que es va enviar com a invitació a l'exposició "A l'obra seductora de Josep Pla", i és una de les imatges de l'exposició.