Qüestions de sociologia pràctica (2)

    

     Quan algú em comenta que Barcelona esta molt malament, que ha baixat tant el nivell cultural de la gent i que és una ciutat molt difícil per a l’art contemporani (entenent que es refereixen a la compra d’art contemporani), jo els dic que, de fet, sempre ha estat així. Només cal pensar en la primera exposició que va fer Salvador Dalí a la Sala Dalmau l’any 1928. Tal i com explica Ricard Mas en el seu llibre “Dalí i Barcelona”, les obres es van vendre perquè el pare d’en Dalí era notari i va moure tots els fils de les seves coneixences per a que compressin les obres del seu fill. Deu anys abans, el 1918, Joan Miró va fer la seva primera exposició, també a la Sala Dalmau, i també va ser un fracàs. La crítica va tenir reaccions diverses, però només va vendre un sol quadre, que va comprar Josep Mompou, pintor i germà de Frederic Mompou, per 150,- Ptes. Quan Miró ja era conegut internacionalment, amb galeries a Paris i Nova York, els seus amics de Barcelona li van organitzar una exposició homenatge a les Galeries Laietanes el 1949. Miró no havia volgut exposar mai a Espanya per dos motius, el primer, com a protesta pel franquisme, però també, perquè tenia gravat a la memòria el poc èxit de la seva primera exposició, i perquè sabia que, a excepció d’un nucli petit de seguidors i amics, la seva obra no s’entenia. Aquella exposició, tal i com rememora Josep Massot en el seu llibre “Miró sota el franquisme” es va fer amb obra de les col·leccions privades de Barcelona. Durant aquells anys, en Prats havia promocionat l’obra de Miró i havia fet comprar obra a molts dels seus coneguts. Així doncs, en Prats va deixar una cinquantena d’obres, entre les que hi havia la sèrie de litografies “Barcelona”, i altres propietaris van deixar les seves. Però a la inauguració es va presentar el galerista Pierre Matisse, i va comprar totes les obres que estaven en mans privades excepte les de Joan Prats, que no les va voler vendre. Tots els altres van córrer i volar per vendre-se-les. 

 

     Les èpoques més properes (anys 60 i 70) tampoc van ser gaire més propicies. Els artistes (i això ho sé pel seu testimoni directe) venien poc, i sempre a cercles molt propers. El camí per als artistes era força difícil, i molts havien de treballar en altres coses per guanyar-se la vida. La cosa es va animar (però de manera transitòria) a partir de la segona meitat dels anys 80. La bonança econòmica i la gran quantitat de diner negre que generava els negocis relacionats amb el totxo, van propiciar que la gent considerés l’art com a valor refugi. Lligat amb això, l’art es va considerar un símbol d’status social elevat i es va posar de moda col·leccionar-lo. Es celebraven sopars i festes per ensenyar la última obra de l’artista X que s’havia comprat, i els assistents no podien ser menys. Així que podien, corrien a les galeries a comprar ells també, per estar al nivell dels seus amics o coneguts. Aquesta afició es va contagiar també a les classes mitges, que si no podien optar a un original, compraven gravats i litografies. Però quan l’economia va començar a trontollar - i això va passar primer durant la guerra del Golf (90-91) i després de les Olimpiades (92-93)- l’afició per comprar art va anar minvant fins que la crisi del 2008 la va convertir en una cosa agònica, i pràcticament fins ara. Els únics que se’n sortien mig bé, eren els artistes i/o galeries ben relacionats amb les institucions que van seguir comprant, tot i que, donat que aquestes van seguir i segueixen pràcticament una sola tendència, la resta sobreviuen fent altres coses, i, és clar, la seva creació es ressent per manca de continuïtat. 

     Actualment, instal·lats –tal i com em va dir el poeta Carles Duarte l’altra dia- en un estat d’ànim de “resistència”, les coses tampoc pinten bé. Quan un intenta resistir (o sobreviure), te altres prioritats que comprar obres d’art. I aquest estat, malgrat que no tothom el pateix, també s’encomana. Així és que quan algú em diu que actualment Barcelona esta fatal per a l’art i els artistes, jo els pregunto si mai ha estat bé, deixant de banda alguns episodis de feliç i fugaç normalitat. 

Qüestions de sociologia pràctica (1)

     

 

     Confesso que quan vaig començar a treballar a l'Artgràfic (integrada en una galeria important), només tenia una vaga idea del que havia de fer. Sabia, això sí, que la meva missió principal era vendre les obres que s’exposaven i les que hi havia al magatzem, però no sabia exactament com es feia això. Jo venia de la universitat. Havia tingut una beca de Formació de Personal Investigador i els dos últims anys els havia passat fent substitucions de la professora que m’havia dirigit la tesina, que, durant aquells anys, encadenava una baixa amb una altra. Però explicar qüestions històriques i estètiques del segle XIX  o del canvi de segle era una cosa, i vendre obres d’art contemporani era una altra. 

 

     El que va passar el primer dia (i que a mi em va sobtar molt) seria la tònica de tots els anys que vaig passar allà. Va aparèixer el galerista amb un matrimoni jove, em va presentar i els va dir que ell havia de marxar -sempre havia de marxar a algún lloc-, i que els deixava en les millors mans. Jo vaig al·lucinar, perquè les meves mans eren les pitjors possibles, ja que no tenia ni idea del que havia de fer ni del que s’esperava de mi. Però aquella gent només volien mirar els quadres del magatzem i, si trobaven un que els agradava, el comprarien. Per tant, els vaig acompanyar a mirar quadres, i vaig fer com ells, anar admirant o descartant obres. De seguida, el meu passat acadèmic es va fer evident, i jo anava veient coses a les obres que els meus acompanyants no veien a simple vista:  de contingut, d’expressió formal, de relació amb la trajectòria de l’artista, de relacions amb altres obres d’art, poesia o literatura.... Aquesta deformació professional em va acompanyar sempre i la gent gaudia amb les meves explicacions. Així doncs, vaig fer molts clients fidels que vaig assessorar sempre, i que venien de seguida quan els telefonava per a que veiessin un artista nou, o unes obres recents que acabaven d’entrar. Jo era la seva única persona de contacte amb la galeria, la que els havia ajudat a fer les seves col·leccions . 

 

     Però quan vaig deixar la “galeria-marca”, un tant per cent elevat d’aquells compradors va desaparèixer. A la meva galeria nova no van venir ni per curiositat, ni tan sols per educació. Ja m’havien advertit feia anys: Estàs segura que aquesta gent ve perquè les teves propostes els interessen? O pel nom de la galeria? Ara ho tinc molt clar. D’aficionats compradors de debò n’hi ha pocs. L’esnobisme regeix el comportament dels compradors d’art, que es deixen portar per valors que no sempre coincideixen amb els de l’art per se. Hauria venut exposicions senceres d’artistes joves i perfectament desconeguts si no hagués estat per la marca de la galeria? Malauradament, la resposta és no. Malgrat que la majoria només em coneixia a mi, i que fins i tot m’havien convidat varies vegades a casa seva a veure la seva col·lecció mentre deien que no sabien què haurien fet sense mi, tan bon punt vaig deixar de formar part del sistema, per a molts em vaig convertir en invisible. 

 

     Esta bé conèixer de primera mà tot això, sobretot pel valor que té saber destriar el gra de la palla. Aquest gra val molt, moltíssim. Germina i dona vida.  La palla, en canvi, se l’emporta el vent quan bufa.