Els artistes s'esmenten seguint l'ordre del recorregut de l'exposició.
Quan vam veure els equilibristes de Daniel Berdala ens hi vam identificar de seguida. Ens sentim exactament així: passant la maroma, a la corda fluixa. No sabem si arribarem a l’altre extrem o caurem daltabaix. Per això vam penjar la seva obra Retornant a l’horitzó a l’entrada; és la nostra contingència. L’arribada al nostre horitzó, una aventura incerta.
El dibuix de David Ymbernon Llibre d’acció Carles Hac Mor és un
homenatge al poeta que va ser referent de l’artista. Un globus vola amb un llibre lligat, però sobre el globus hi ha un petard. Quan el petard exploti, també ho farà el globus, i el llibre caurà al terra. Aquest dibuix ens parla de l'efímer, de l'accidentalitat, i de la causalitat. Les coses sovint són com són per una cadena de successos, de vegades absurds.
Les fotografies de Jordi Casañas són un recordatori de que la realitat més prosaica pot ser poètica si sabem mirar-la: uns arbres que es reflecteixen en una planxa metàl·lica del terra, o una vista de Barcelona captada dins un cartell arrugat pot convertir-se en una metàfora de com veiem la ciutat: grisa, rebregada, fosca...
Les fulles de Fiona Morrison són un oasi: fresques i vivificants. La superposició d’imatges ens parla dels records i les vivències que es superposen en la nostra memòria i de vegades es converteixen en una altra cosa molt més complexa.
Cigrons, llenties i regals de Jordi Lafon, ens parla de la metodologia de l’artista i de passada del seu missatge. Lafon guarda els papers amb que li emboliquen les llenties i els cigrons, i papers de regals diversos. Emmarca aquests papers en una vitrina i els converteix en testimoni i a la vegada memòria. De la mateixa manera que les fustes d’una taula de despatx abandonada esdevenen a De restes, en un paisatge: potser una valla, o un edifici... Un collage enigmàtic que ens fa despertar la imaginació.
Jesús Galdón envolta de cintes daurades una troballa (l'accident) que va ser el punt de partida d’una sèrie d’obres meravelloses sobre el tema de les arrels, i que ja vam exposar a la galeria la tardor i l’hivern del 2017- 2018. El seu accident va ser una arrel de gerani trobada al carrer, que ara esta en una peanya, flanquejada per dues cintes daurades. Però qui compri aquesta obra, haurà de posar-hi el seu accident, la seva troballa: una fotografia, una pedra, un llibre...qualsevol cosa significant en la seva vida que mereixi ser emmarcada convenientment.
La mirada vers la història de l’art és una constant en l’obra de Salvador Juanpere. A Ceci n’est pas la pipe de Brancusi, es refereix tant a l’obra de Magritte Ceci n’est pas une pipe, com a la pipa del propi Brancusi, que Juanpere reprodueix de forma escultòrica. Per la seva banda l’obra Puntelli nº 51/2, forma part de la sèrie dedicada als puntelli i que ja porta temps realitzant. Els puntelli són aquells elements estructurals de les escultures, que la nostra mirada esborra, però que són fonamentals per a que l’escultura s’aguanti i es mantingui estable. Juanpere els aïlla i els converteix en protagonistes.
Les dues fotografies d’Amparo Fernández formen part de la sèrie Flor de Lotus, un treball d’investigació que va fer al jardins de Mossèn Cinto. Va fotografiar la gestació de les flors de lotus al fons de les basses, adonant-se de que estava fotografiant un univers dins un altre, a la vegada que s’adonava que la vida es gesta en la foscor. La flor de lotus és planta sagrada en les religions orientals, perquè, igual que l’esser humà, neix al fang, travessa les dificultats i s’eleva finalment buscant la llum. Encara que les seves fotografies puguin semblar abstractes, no ho són: la realitat sempre esta present.
Moltes de les obres significatives de la història de l’art ens han arribat fragmentades. A través dels fragments, hem hagut de reconstruir-les, d’imaginar-nos com eren. Els fragments de l’Elena Kervinen ens parlen d’això de la importància del que queda, però també d’allò que falta. Amb subtils dibuixos a llapis sobre el marbre, Elena Kervinen ens parla de la llibertat mitjançant els dibuixos de plomes, o de l’efímer de l’existència (La vida de la libel·lula).
La imaginació subversiva d'Oriol Jolonch ens és útil per donar forma a les preguntes de l’existència actual. A través d’un personatge imaginari anomenat Mr Jones (que no és altre que el propi Jolonch fotografiat d’esquena amb abric negre i barret de copa) Jolonch imagina situacions enigmàtiques fruit d’una reflexió sobre el món actual i de les qüestions que generen. L’ésser humà s’ha d’espavilar en un món que no acaba de comprendre i ha d’utilitzar les eines que té per tal de sortir-se’n. Les eines de Jolonch són sovint els referents culturals.
