Arrels

     

     Quan era petita, passàvem el mes d’agost a Ontiñena, el poble de la meva mare. És un poble petit, a dalt d’un turó al costat del riu Alcanadre, a uns 20 Kilòmetres de Fraga i que forma part del Baix Cinca, a la província d’Osca. Tinc el record de quan ens hi acostàvem amb el cotxe i, després d’una corba de la carretera, vèiem el poble que emergia al mig d’un paisatge fet de planes inacabables i petits turons ressecs, tacats de matolls d’un verd grisós. El riu serpentejava per la plana, vorejat d’hortes i pollancres. Des del cotxe, el primer que fèiem era mirar el color de l’aigua. Si havia plogut feia poc, baixava de color xocolata, i allò volia dir que no ens podríem banyar.

 

     Anar a Ontiñena volia dir que et despertessin les burres de bon matí, que picaven a la porta de la quadra i bramaven reclamant l’hora de sortir a l’hort. Volia dir tenir la companyia constant i fidel del gos de la casa, recordo especialment el Black i el Dick, amb el que m’anava tota sola a donar la volta al poble. També volia dir anar a donar de menjar als conills, a les gallines, als pollastres i al porc, que s’estaven en un corral al davant de la casa de la meva família. A l’estiu, al porc li donàvem les peles del meló. Recordo els grunys que feia mentre se les menjava amb golafreria. Aquells melons eren del Morenillo, que era com es deia l’hort del meu iaio, on a més, es feien unes síndries increïbles. El meu pare, quan les obria, sempre deia que eren festives, amb aquell color vermell intens i les llavors negres que hi donaven vida i alegria. Al Morenillo hi conreaven moltes altres hortalisses que als vespres, la meva iaia  posava a dins de galledes i les repartia pel poble perquè no donàvem l’abast a menjar-les abans de que es fessin malbé i perquè això era el que es feia. Jo l’acompanyava en aquests repartiments, i quasi mai tornàvem amb les galledes buides. A canvi de verdures, els veïns ens les omplien de peres o préssecs. També anàvem a comprar la llet, acabada de munyir, i aquella olor intensa de les vaques ens acompanyava molta estona. Estar a Ontiñena, també volia dir passar tardes amb la iaia fent conserva de tomàquets a dalt del graner, o matins fent magdalenes. Les pastàvem a casa, dins una palangana que després tapàvem amb un drap i portàvem al forn a coure. En una taula de fusta, omplíem els barretets de paper, que el forner posava al forn amb una pala llarga. Mentre esperàvem que estiguessin cuites, ell i la iaia conversaven, i jo em mirava els seus llebrers, que jeien al terra, tan llargs com eren, aclaparats per la calor.

 

     Ontiñena també eren aquelles tardes inacabables al riu, fins que el sol es ponia. Anàvem a una zona que en deia Las piedras de la Blasa, en la que el riu queia per una petita cascada de pedres, i feia un recés. Recordo que l’aigua estava plena d’uns insectes que en deien “sabaters”, i que sabien nedar. De tant en tant també passaven libèl·lules, i sempre, sempre, ens acompanyava el cant de milers d’ocells de tota mena. De vegades, amb el meu pare, buscàvem palets de riu que tinguessin una forma “interessant”, i la sort venia quan en trobàvem un amb un petit cargolet fòssil a dins!. “La vida ve del mar – em deia- tot el que veus havia estat al fons del mar”.

 

     Després de sopar, sortíem a prendre la fresca al carrer. En aquells anys, el meu pare s’havia aficionat a fumar en pipa, i per a mi, veure com la preparava era una festa. Em deixava olorar el tabac: “fa olor de figa seca”, deia. Recordo que s’havia comprat un llibre sobre les constel·lacions, i durant aquelles nits, miràvem les estrelles, i els hi posàvem nom. També recordo que jugàvem a veure formes a les ombres i els escrostonats de la paret del corral.

 

     Algunes vegades, quan la calor no era gaire forta, el meu pare em portava al monte. Caminàvem per camins polsosos, travessàvem rostolls, i pujàvem fins a un turó des del que es pogués divisar el panorama. Si feia vent, recordo que el meu pare me’l feia escoltar. Després agafava un bri d’un matoll que creixia en abundància per aquelles terres i me’l feia olorar: una olor intensa, de secà, però d’una dolçor extraordinària. “Són ontines- deia- aquesta planta dona nom al poble. Ontiñena ve d’ontina”.

 

    No fa gaire, en un jardí botànic, vaig trobar una varietat d’arbust que era idèntic a aquelles ontines. En un rètol hi havia el nom escrit: “Santolina”, a més de la denominació en llatí. Vaig aixafar un bri entre els dits i el vaig olorar. Era la mateixa olor, però no ben bé. La vaig reconèixer de seguida, però no em va transportar del tot als paisatges d’Ontiñena. Era menys intensa, més lleugera. Però és que l’olor dels records ha de ser per força més aguda, més concentrada. Perquè són part de les nostres arrels, i ens han d’alimentar durant tota la vida.