Notes d'una visita comentada a "La virtut del no res"

       L’obra que trobem a l’entrada, i que és la que dona títol a l’exposició, “La virtut del no-res”, determina el tema de totes les fotografies. “La virtut del no-res” és un cartell en blanc enganxat a la paret, a la manera dels cartells electorals, o dels que anuncien un concert. Ara bé, esta en blanc. No hi ha cap altre missatge que les arrugues que s’han fet a l’hora d’enganxar-lo. Si hi passem la mà pel damunt, però, descobrim que algunes arrugues són reals i d’altres són fotografia. A la plasticitat de les arrugues fotografiades, s’hi ha afegit una accidentalitat que ha convertit aquella fotografia d’un cartell en blanc, en una peça única. El no-res, el buit, la manca de missatge, ha adquirit el caràcter d’únic, d’irrepetible.

     L’exposició presenta una sèrie d’imatges de coses que no són específicament res,  sinó efectes fruit d’unes circumstàncies passatgeres. Reflexes, per exemples, com a “Steel trees”, “”Metamorphopsia III” o “Blue Monday”. A “Steel trees”, uns arbres es reflecteixen en una planxa metàl·lica del terra, però quan la planxa s’assequi, el reflex haurà desaparegut. El mateix passa a “Metamorphopsia III”, on els arbres es reflecteixen en el capó d’un cotxe vermell. Quan el cotxe es mogui, el reflex que veiem a la foto, també desapareixerà.

     En dues fotos de l’exposició “Finger prints” i “No poster 09” els protagonistes són els rastres, les empremtes, els vestigis d’una informació buscada o expressada. Les ditades sobre la superfície d’una tablet són les protagonistes de “Finger prints”. El que faria qualsevol persona en veure-les, seria netejar-les, però Casañas les fotografia amb tot detall. Les empremtes són una cartografia dels nostres moviments virtuals. El rastre de la nostra recerca d’informació, una mena de biografia d’uns moments de la nostra vida que esborrarem sense ser-ne conscients. “No poster 09” és una fotografia d’una paret en la que queden fragments de cinta adhesiva, o dels cartells que estaven enganxats. La informació ha desaparegut, i el que resta són les senyals d’aquesta informació: un no-res convertit en un collage, en un mapa en el que queden marcades les acotacions dels llocs on havien estat les coses importants. Una altra fotografia de l’exposició “Window balls”, les empremtes són pilotades en un vidre pintat de blanc: rastres del joc d’una canalla, senyals d’un moment enregistrat a la pintura i convertit amb la fotografia en quelcom memorable.

     Aquest no-res de Jordi Casañas, també involucra objectes que han deixat de tenir la seva funció original. A “Untitled”, un llibre rebregat, brut, amb les pàgines doblades i arrugades, jeu al terra convertit en rebuig. La foto “Incoming”, ensenya un guants de treball girats al revés, que han adquirit un aspecte quasi escultòric oposat al que oferiria la seva funcionalitat. Des del moment en què no són útils per a la seva funció, passen a formar part d’aquest no res sobre el que Casañas construeix la seva reflexió. Un no-res que, des del precís moment en què fixem l’atenció ens fa reflexionar sobre el tot. Sobre el sentit de les coses i de la vida. Sobre el fugisser, sobre la memòria, sobre el temps i sobre l’espai. Després de veure l’exposició descobrim que, la virtut del no res, és precisament aquesta: fer-nos qüestionar el sentit últim de l’existència.

Nota: imprescindible visitar l'exposició o consultar les imatges en el seguent enllaç: https://elquadernrobat.com/exposicions/jordi-casanas-la-virtut-del-no-res-novembre-2019/

Una societat nostàlgica

     La recent proliferació d’exposicions dedicades a rescatar artistes del passat, crida especialment l’atenció. No em refereixo als museus, perquè dono per fet que aquesta és una de les seves missions, sinó a varies galeries privades que esmercen un esforç considerable a reunir conjunts significatius d’artistes oblidats, amb la lloable finalitat d’esmenar injustícies històriques. De vegades, són les famílies dels artistes que busquen reparar aquest oblit, produït per circumstàncies diverses, i situar al mapa el seu artista relegat. Però també moltes vegades, aquesta recerca la fan els galeristes. Algunes galeries ja s’ha especialitzat en avantguardes històriques i presenten sempre artistes del passat ja consagrats. D’altres, a més de consagrats, presenten tot sovint veritables descobertes d’artistes sobre els que el temps ha passat per sobre deixant-los en l’anonimat.  De fet, nosaltres mateixos vam presentar al quadern robat les fotografies de Martí Gasull i Coral, que durant dècades havien viscut en el silenci i la foscor d’un altell de la casa de la seva família. A banda de l’interès real d’aquesta troballa, la nostra proximitat a la família Gasull va fer que la nostra reivindicació transcendís els paràmetres artístics.

     Amb motiu d’aquestes exposicions “rescat”, la premsa es bolca literalment. Les xarxes s’omplen de comentaris elogiosos i de recomanacions fervents. A nosaltres mai ens havia vingut tanta gent com quan vam exposar en Martí Gasull i Coral. Però hi ha alguna cosa en aquest fenomen, que a mi em produeix un cert neguit. A nivell cultural, sembla que s’estigui posant el passat pel damunt del present, demonitzant la societat que oblida. I això no només passa en les arts plàstiques. El món editorial també esta posant la mirada en el passat: es recuperen textos sobre la guerra civil i els camps de concentració, i es tornen a publicar autores com la Víctor Català o l’Aurora Bertrana. Tot plegat esta molt bé, però ve a confirmar aquesta tendència omnipresent.

     Reflexionant sobre els canvis de paradigmes i interessos del nostre entorn, ja fa temps que constato la indiferència generalitzada quan exposem un artista “nou”. La manca de curiositat, potser lligada a la incomprensió i a la desconfiança, ja fa temps que s’ha instal·lat entre nosaltres. El futur genera incertesa i desconfiança, i impera la creença que no ens espera res millor. Potser és això el que ens fa girar la mirada enrere per tal de descobrir nous herois, i reconciliar-nos amb la nostra història. Es tendeix indefectiblement a idealitzar el passat, i en agrada descobrir artistes oblidats i atorgar-los la categoria d’artistes històrics indiscutibles... sense preguntar-nos massa el perquè de l’oblit. He arribat a la conclusió de que ens hem convertit en una societat nostàlgica. I això ho demostra el caire escapista de l’oci actual: veure sèries, viatjar, mirar la pantalla del mòbil o l’ordinador per transportar-nos, encara que sigui virtualment, a un altre lloc. No ens relacionem bé amb el nostre present. Recuperar artistes del passat, no deixa de ser també una mena d’escapisme. Representa apartar-nos d’un present que no comprenem i ens incomoda i refer un passat que no ens provoca ansietat, sinó tot el contrari: ens ajuda a definir i refermar la nostra identitat, i ens hi aferrem sense fer cap judici de valor. Algú podria dir que és la crisi de la postmodernitat, però tal i com estan les coses, fins i tot d’això se n’ha creat un nínxol de mercat. Interessa el passat? Doncs aprofitem-lo!.

    

     Ahir mateix, un col·leccionista em va dir: “Com creus que acabarà tot això de l’art contemporani? Jo per si de cas, ara em dedico a omplir els buits que tinc dels anys 30 en la meva col·lecció de pintura”. Amb això em va refermar la meva tesi: res és casualitat, les modes responen al temps, i els que intenten fer negoci busquen la seva oportunitat. Si pel que sigui, hem acabat esdevenint una societat nostàlgica, jo em pregunto: fins quan?