Jesús Galdón i Jordi Lafon: un diàleg amb el món

     

     Vam reunir a dialogar a Jesús Galdón i Jordi Lafon sota el títol “Dialogant amb el món”, per diversos motius. El principal va ser que tots dos artistes estableixen una relació directa amb el seu entorn a través de la seva obra. D’alguna manera expressen els conflictes que hi ha entre el món i la humanitat o entre la història i el present. També pel fet de que tots dos són artistes absolutament multi-disciplinars. Això vol dir que no utilitzen una sola tècnica per expressar-se, sinó que practiquen indistintament el dibuix, la pintura, l’escultura, la fotografia, les instal·lacions, les intervencions i les accions.

    Jesús Galdón s’interessa especialment en els orígens de les coses i de les tradicions culturals i de quina manera s’ha construït el relat que ens ha arribat avui dia. La seva obra tracta d’entendre el moment present a través de com s’ha construït el relat històric. La idea de continuïtat, de com els homes s’han esforçat per elaborar un relat continuista de la història, és un dels eixos centrals de la seva obra. Jordi Lafon examina el seu entorn i reflexiona. La relació de l’ésser humà amb el seu entorn més immediat, és el tema central de la seva obra, que comporta a més una anàlisi social profunda i crítica. En aquesta anàlisi hi fa intervenir temes com el treball (a través de les eines), la preocupació pels temes socials, polítics i ambientals. La seva ètica és la voluntat de construir, de ser optimistes i trobar sortides a situacions complexes. I tots dos, per damunt de tot defensen la capacitat transformadora de l’art. L’art és el vehicle per canalitzar els sentiments i preocupacions del moment que estem vivint. L’art il·lumina i dona respostes.

     Jesús Galdón va afirmar al començament de la sessió, que ell no conversa amb el món, sinó que és el món que l’interpel·la. A continuació, va iniciar una reflexió extensa sobre la importància de l’estètica com a vehicle per canalitzar aquesta interpel·lació. L’estètica és la manera de formalitzar una idea de forma coherent. Des de fa temps, s’ha instal·lat en el discurs artístic una mena de menyspreu per la estètica (o per la seva importància en la creació artística). De fet, tots dos reconeixen que l’estètica els interessa: allò “bonic” no necessàriament ha de parlar de “flors i violes”, sinó que pot expressar continguts forts i punyents. Aquesta reflexió els va portar a parlar sobre allò “sublim”. Què és allò sublim? Allò que transmet el nucli dur de tota la història de l’art? Allò que ens emociona a tots i cada un sense ser conscients del motiu exacte?.  En qualsevol cas, van deixar clar que el motiu que els porta a ser artistes, no és altre que la necessitat d’expressar-se. En aquest punt van fer una diferència entre expressió i comunicació. Per comunicar-se es dona per fet que es té un públic al davant. La necessitat de l’art, en el seu origen, no pensa en el públic, sinó en la necessitat d’expressió íntima i particular. Aquesta necessitat sorgeix de qüestionar-se tot el que ens envolta i intentar explicar-ho. En aquest sentit Galdón fa una comparació amb la ciència: allò que busca la ciència és descobrir coses que estaven ja allà abans de començar a investigar. La ciència tracta de fer entendre allò que a primera vista no veiem o no entenem. L’art fa una cosa similar. Tots dos, tant Jordi Lafon com Jesús Galdón, van parlar de la importància de ser permeables al que els envolta i a treballar sense regles preestablertes. Les idees, el més important de tota creació, comporta treballar en llibertat.  Els camins que obren les idees, a més les retro-alimenten. I una conclusió important: Els estímuls que generen les obres, encara que siguin dispars, tenen molt a veure entre ells. Tot esta inter-connectat, cap obra d’art es pot aïllar del moment que l’ha generat. D’una manera o una altra, l’art respon als  molts camins, encreuats, paral·lels o divergents, i a les múltiples perspectives des de les que es pot contemplar una realitat complexa.

Nota: Aquesta sessió va tenir lloc al quadern robat el dia 24 d'octubre de 2019 de 19:30 a 21:30. Aquest text és un resum extremadament concís del que va ser la conversa.  

   

L'imperi de les aparences

      

     La història s’escriu de moltes maneres, tantes com testimonis hi hagi. Tot sovint, les versions coincideixen i només presenten petites variants. La percepció de les coses és individual i no sempre es veuen les coses sota el mateix punt de vista. Però algunes vegades, les narratives són divergents. Això passa quan hi ha hagut algun conflicte, i la història s’explica d’un o altre bàndol. Però les versions poden ser extra o súper-divergents quan ha passat molt de temps, i qui explica la història no sap de la missa la meitat, o només sap una part, edulcorada, o corregida i augmentada, dels fets reals. Quan per amistat o proximitat a una de les parts, explica allò que a aquella part li interessa que es sàpiga. També és cert el fet de que la gent vol quedar sempre bé, quan es tracta de parlar d’un mateix. Si en un negoci o projecte algú perd bou i esquelles, molt probablement no ho explicarà. Si es tira endavant un projecte ambiciós i profusament publicitat, i s’acaba endeutat fins les orelles, i a sobre la glòria del projecte se l’emporta qui no ha posat un duro, però que s’ha aprofitat de l’altre en tots els aspectes (cornut i pagar el beure), encara ho explicarà menys. Per això, hi ha vegades que una història te una sola versió –la de la glòria- i qui l’ha viscut i coneix de primera mà les llums, però també les ombres, i es topa una vegada i una altra amb aquesta versió triomfal i glamourosa, narrada per una de les parts en exclusiva, no pot per menys que sentir una grandíssima incomoditat.

     He fet aquestes reflexions perquè no fa gaire, en un lloc comú, algú va explicar una història que jo havia viscut. Va fer una lloança en tota regla d’una institució cultural, ja desapareguda. Tot havia estat meravellós i inigualable: la direcció, les exposicions, el patronat... Des del lloc en el que jo vaig viure l’experiència, res va ser del color que ho va pintar aquesta persona. També va parlar del risc que va assumir la direcció en exposar artistes que, en aquells moments no eren coneguts. Aquesta cirereta final a un pastís tant exquisit, va ser la mostra de fins a quin punt es guarneixen les versions... Perquè per si no ho sabia aquell narrador ocasional, tots els artistes, en el moment en què van ser exposats en aquella institució, estaven “a la cresta de l’onada”... Ni en això va encertar la versió que vaig sentir. Potser aquesta va ser la única cosa positiva del projecte, però els costos que va generar van ser tant ingents, que tot va acabar molt malament. Denuncies als jutjats per impagaments, desaparició d’aquell patronat tant exquisit en els moments més crítics, i ruïna quasi absoluta per part dels únics que hi van posar diners. Ningú parla mai de les coses fosques. En el món de l’art es menteix sovint, o es callen coses, i quasi sempre és pel mateix motiu: la vanitat. Per vanitat ( que també comporta el pànic al ridícul), uns callen, i els altres es posen medalles. Les versions dels fets poden haver estat edulcorades, però això a ningú li importa. A la "modernitat" que pobla la nostra ciutat ja li van bé els titulars rutilants, els personatges que mai es qüestionen i els mites d’un passat en aparença gloriós. Però algunes coses d’aquest passat tenien els fonaments de fang i es van ensorrar. 

     Vivim un moment de decadència, i, en conseqüència, l’absolutisme de l’imperi de les aparences es fa incòmodament present. Per això és tant important caminar sempre per camins poc transitats.