Quan la memòria no és selectiva

     

     No sé exactament perquè, però la memòria de vegades sorprèn. El cas és que en els últims dies em vénen al cap dues exposicions que tenia oblidades. No sé perquè les recordo d’una manera tant viva, ja que ni es van vendre, ni van transcendir, ni van ser gaire visitades. Ni tan sols em van aportar nous coneixements, ni vivències positives. Eren d’aquelles exposicions que “venien de dalt”, i a les que jo m’havia d’emmotllar. Això volia dir varies coses: havia de tenir tota la informació sobre els artistes i les obres, i havia de saber-la transmetre. Però sobretot, havia de deixar de banda per complet el meu criteri, els meus judicis de valor, els meus paràmetres estètics i històrics, i fer teatre si calia.

     Una d’aquestes exposicions es va fer l’estiu del 2007. Era de l’artista Ray Smith, i es titulava “Caricatura (Delirium tremens)”. Ray Smith era un gran dibuixant, i com a artista havia gaudit d’uns anys de gloria. Havia exposat a bones galeries i tenia una cotització alta. La seva poètica estava influïda pel surrealisme, el dadaisme i la cultura mexicana. Les seves obres sovint presentaven un barroquisme iconogràfic resultant dels molts fils narratius que les travessaven. Però a l’exposició “Caricatura (Delirium tremens)” hi havia poc de tot això. Potser alguns dibuixos es salvaven - recordo uns que formaven part d’una sèrie titulada “La casa del tío Wanky”, i que relataven escenes estil Tim Burton- però el conjunt em va ser molt difícil de digerir. Recordo unes teles de gran format amb senyores estupendes en biquini, amb títols com “Prima coneja” “Gatita” o “Brujita”. Però el pitjor de tot era una sèrie llarguíssima de dibuixos d’infermeres eròtiques titulada “Enfermeras y pacientes”. Els arguments sobre les influències surrealistes i la cultura pop de l’artista no s’aguantaven gaire estona quan alguna senyora visitant s’indignava pel tòpic masclista i groller de la infermera ben dotada que fa salivar un pacient amb els ulls sortint de les òrbites. Sort que era l’estiu i venia poca gent.

     L’altra exposició va ser la de l’estiu següent, el de 2008.  L’artista era Jim Bird, i conservo les quatre ratlles que vaig escriure com a nota de premsa: “L'obra de Jim Bird, artista nascut a Anglaterra i que resideix a Palma de Mallorca, es pot clasificar dins de l'informalisme i el centre de la seva recerca és la superfície pictòrica. L'etapa anterior, d'un colorisme molt vitalista, ha deixat pas a una obra molt més continguda i reflexiva, amb una presència aclaparadora del color negre”. Tant aclaparadora que no vaig poder escriure res més. Tot i que segons els documents que conservo hi havia 21 obres exposades, només en recordo una… totes eren variacions quasi idèntiques: al centre d’una massa negra destacava una mena de forma similar a un vitrall d’esglèsia. En ple estiu, jo entrava cada dia a una mena de temple de la foscor. En Jim Bird era gran i estaba malalt; aquelles obres eren un reflex de com veia el món. Probablement, aquell juliol va ser com tots, assolellat i calorós, però jo el recordo fred, plujós i immers en una boira espessa.

    És evident que res s’esborra del tot de la memoria. Queda enregistrat, per tornar quan menys t’ho esperes. Potser per fer-me adonar que qualsevol temps passat no sempre va ser millor.

Una conversa entre Elena Kervinen i Salvador Juanpere

    

      Ahir al vespre, Salvador Juanpere i Elena Kervinen es van reunir a la galeria el quadern robat per dialogar sobre el marbre i els fragments, matèria, tema i forma d’algunes de les seves obres. No m’havia parat mai a reflexionar sobre el tema dels fragments, fins que en Salvador Juanpere ens va portar a la galeria quatre obres que feien del fragment, l’eix central de la seva obra. La seva explicació girava entorn de la idea del fragment com a matèria rebutjada per la mà “divina” de l’artista, que havia decidit quina part passava a formar part d’una obra d’art i quina no. Vaig voler investigar una mica més, a veure si altres artistes havien investigat sobre la idea del fragment, i vaig trobar un fil de raonaments, que a la manera de les nines russes, em van fer descobrir uns teòrics (l’un em remetia a l’altre) que havien plantejats idees molt interessants sobre el concepte de “fragment”. El primer, David Torrella, que va escriure un estudi sobre les variacions de les Menines de Picasso, en el que plantejava la sèrie com fragments d’un tot. El segon, un teòric de la literatura polonès, Kasimierz Bartoszynski (1921-2015), que el 1998 va escriure i publicar “Teoria del fragment”, en el que plantejava idees tant interessants com que “en els temps de gran tensió tenen, en el domini espiritual, una tendència al fragment”. I el tercer, Friedrich Schlegel , el romàntic alemany integrant del Cercle de Jena (1797-1804), que en la revista Athenaeum va publicar una sèrie d’escrits sobre la idea del fragment, qualificant-lo de “witz”, que en alemany vol dir acudit, o ingeni, i que no seria una altra cosa que l’espurna necessària per encendre el foc de la comprensió o la intuïció del tot.

     Potser aquesta idea romàntica, de record o intuïció de que en el passat, aquesta obra d’art que ens ha arribat fragmentada formava part d’una obra única, completa, esta més a prop dels plantejaments d’Elena Kervinen que de Salvador Juanpere. En Salvador, en canvi, parteix de la idea del fragment com a matèria. De fet, segons ell mateix exposa, qualsevol bloc de marbre o fusta que ell agafi per esculpir, és, d’entrada, un fragment d’un altre més gran, i així fins a l’infinit. També exposa la idea de que qualsevol obra d’art és un fragment: un pintor escull un fragment de paisatge per pintar un quadre, o d’un fragment de la història en pot sortir una obra conceptual. La realitat es composa de fragments, de la mateixa manera que la nostra memòria, que és fragmentada, i, segons diuen els psicòlegs gens fidedigna: la reconstruïm moltes vegades al llarg de la vida. Potser el que creiem recordar no és ni tant sols real.

     Elena Kervinen i Salvador Juanpere parteixen d’un moment coincident: tots dos descobreixen la idea de fragment observant la vida real. Elena Kervinen veu passar pel seu davant un contenidor de runa, i Salvador Juanpere observa els framents de marbres al terra del seu estudi. Podríem dir que són els fragments que els venen a buscar, i no a l’inrevés. Potser per aquesta identificació dels temps que vivim amb la idea de fragment, tal com deia Bartoszynski? Podria ser que sí. Vivim uns temps de canvis vertiginosos, d’inseguretat política i econòmica i de replantejament de molts dels ideals. Vivim temps fragmentats, difícils de copsar, amb una tendència a allò essencialment inacabat.

     Es va parlar també d’altres conceptes, com la bellesa, que va generar debat entre el públic i els artistes, de la idea de les possibilitats múltiples que planteja la física quàntica i de la relativitat de la realitat, segons el punt de vista científic. El debat va fer evident que la idea de realitat única ha saltat pels aires definitivament. La subjectivitat regeix, i per tant, la infinita multiplicitat de punts de vista ens presenta una xarxa d’observacions calidoscòpica sobre el món i la vida. I l’art, com a reflex de les preocupacions i ocupacions humanes, s’escapa de tota possibilitat de lectura lineal: Fragments de visions fragmentades sobre un món que es fragmenta fins a l’infinit.