Terra cremada

     

     La tàctica militar “terra cremada” consisteix en destruir absolutament tot allò que pugui ser utilitzat per l’enemic. L’origen d’aquesta expressió prové de la pràctica de cremar els camps de cultius i les construccions de l’enemic durant les situacions de guerra o conflictes. En la seva retirada, les tropes derrotades ho cremaven tot per tal de deixar els seus enemics sense recursos. Aquestes accions no precisaven de cap mena d’avenç tecnològic, ni cap especialització i tenien un gran efecte en la destrucció de la capacitat de reacció de l’enemic. El component moral també era important. Els teòrics vencedors, havien de començar de zero, amb el pesar, a més, de veure totes les seves possessions aniquilades pel foc.

     En el món de les finances, també es fa servir el terme de “terra cremada”. És un mecanisme de defensa que utilitzen algunes empreses per evitar una OPA hostil. Es tracta de danyar o destruir els actius de l’empresa per fer-la poc atractiva, i que els possibles adquirents en perdin l’interès. És una mena de procés autodestructiu que intenta, a la desesperada, destruir tot allò que pugui ser de valor per una altra empresa. En aquest sentit poden liquidar els seus actius més valuosos, destruir el seu capital humà mitjançant acomiadaments, cancel·lar contractes, cessar negociacions i endeutar l’empresa fins al límit màxim, per tal fer-la difícil de gestionar, i per tant poc atractiva.

     De vegades, la tècnica de la terra cremada no esta planificada. No respon a cap estratègia empresarial de llarg abast, ni tampoc al ressentiment per haver perdut cap batalla, ni a la voluntat de posar les coses difícils als adversaris empresarials o a la competència. L’auto-sabotatge pot respondre més a la desesperació que una altra cosa. És una acció poc meditada, una fugida cap endavant fruit de la frustració i la incapacitat d’adaptació a una realitat adversa. Es vol mantenir el mateix estatus, sense canviar res, quan esta ben demostrat que la realitat és canviant, i les empreses tenen el deure de saber-s’hi adaptar. Una de les tàctiques més freqüents que utilitzen aquestes empreses que volen “morir matant”, consisteix en rebentar preus. Fer grans descomptes, vendre lots a molt baix preu... però tot això són armes que ben aviat se’ls hi giraran en contra: les seves reserves minvaran, i els seus productes aniran baixant el seu preu de mercat. Els seus actius es devaluaran i al final, ja no generaran cap demanda nova: el que habitualment es defineix com “pa per avui i gana per demà”.

      Una altra conseqüència de la crisi que ha arrasat el nostre petit món de l’art ha estat que, per tal de sobreviure, algunes empreses culturals han optat per actuar a la desesperada. Han fet i fan molt de mal al sector, especialment debilitat per la crisi econòmica, els canvis d’interessos, la incertesa política, etc.  En aquest “morir matant”, estan deixant al seu darrera la terra cremada. A les dificultats derivades del context complicat, cal afegir les generades per aquestes accions que tampoc ajuden gran cosa a qui les practica, però que fan molt de mal a tots els altres actors del drama. Quan enlloc de dignitat, només hi ha orgull, el més fàcil és cremar les naus.

   

Senyals del passat

     

     De vegades, el passat torna. De manera imprevista, i per una motiu intranscendent, podem caure en un pou profund, com el de l’Alícia al País de les Meravelles, i amb una velocitat de vertigen, anem a parar allà on va començar tot, als orígens de la nostra història.

     Jo havia quedat amb un artista, Daniel Enkaoua, per visitar el seu estudi. La seva obra esta formalment lluny del que he anat exposant al llarg dels anys, però és una obra inquietant, que intenta reflectir tot allò que no es veu, i això la fa conceptualment molt interessant. A les seves obres, les figures, construïdes per milers de línies de colors, les idees de temps i espai es constitueixen en un tot indivisible. Segons el seu discurs, totes les persones som temps acumulat; de la nostra pròpia vida, de la dels nostres avantpassats, de les societats en les que hem viscut, temps d’experiències i temps de memòria. Mirar una de les seves figures, és com mirar a través d’un mirall que reflecteix els milers de vibracions que ens han fet ser com som. La visita al taller d’un artista és un fet per a mi habitual, però aquesta vegada, Daniel Enkaoua es va convertir en el conill blanc que em faria anar a parar trenta-sis anys enrere.

    Ja he explicat altres vegades, que el nom de la galeria “el quadern robat”, prové d’un bloc que vaig començar a escriure l’any 2012, per al que vaig manllevar el títol d’una “novel.la” en forma de dietari que vaig escriure l’estiu després d’haver presentat la tesina de llicenciatura. La narració comença quan una historiadora visita la família d’un arquitecte modernista, i en un moment que la senyora de la casa la deixa sola, descobreix, en una prestatgeria, entre llibres i papers,  un quadern escrit el 1908, que ella s’emporta a dins de la seva bossa. La “novel.la” és la transcripció d’aquest diari, i per això vaig titular-la El quadern robat. El començament de la novel.la pren algunes coses de la realitat. És cert que vaig visitar una senyora que guardava l’arxiu del seu avi, l’arquitecte Josep Mª Barenys i Gambús. No només plànols i documentació relativa a la seva feina, sinó part de la seva biblioteca, que em va servir per determinar quines van ser les seves influències. Aquest arquitecte va ser l’autor de tres cases meravelloses de l'Eixample de Barcelona, de marcada influència de la Secessió vienesa, i per aquest motiu m’interessava especialment, ja que aquest era el tema central de la meva tesina. Però ni vaig trobar, ni em vaig endur cap dietari escrit el 1908. Per altra banda, aquella senyora vivia en un edifici dels anys 70, al barri de Sant Gervasi; però a la novel.la, vaig preferir situar l’acció en una de les cases de l’arquitecte Barenys, que, de passada, seria la casa en la que hauria viscut la protagonista del diari fins al final de la seva vida. Mentre escrivia, tenia present els espectaculars esgrafiats del vestíbul d’un dels edificis: unes roses esquematitzades, emmarcades per un cercle daurat, travessat per una sanefa vertical, sobre una paret de color verd poma. Allà havia viscut la protagonista de El quadern robat, i allà començava la narració.

     L’artista Daniel Enkaoua viu en aquella casa. Jo no hi havia tornat des de que a principis dels anys 80 la vaig anar a fotografiar per a la meva tesina. De cop, el passat es va fer intensament present. La coincidència em va crear un estat de confusió que em va durar tot el dia. Potser sí que, com expressa la seva obra, estem fets per centenars de milers de línies de passat, sense les quals no existiríem.