Un capritx

     

     Mentre escrivia l’article anterior (1), vaig recordar una altra anècdota, que tot i que va passar fa molts anys, em ve sovint a la memòria. Des d’aleshores, sempre tinc una mena de recança de deixar obres de petit format massa a l’abast de la gent; sobretot quan celebrem actes o inauguracions i la galeria s’omple de gent.

      Era un dissabte a la tarda; solitari, com quasi tots. A la galeria, els dissabtes entrava poca gent. Cap a mitja tarda, va aparèixer un matrimoni de pseudo-col·leccionistes, acompanyats d’un altre matrimoni amic. Feia fred, i les senyores vestien uns abrics de pell impressionants. Em van saludar efusivament, amb petons i somriures amplis, i em vaig sentir envoltada d’una barreja de perfums cars i  dringar de joies. Volien ensenyar la galeria als seus amics, era l’època en què l’art estava de moda. Aquest matrimoni no era pas d’aquells que ens visitava amb més freqüència. Compraven art, però ho feien a les fires, que “vestia” més. Encara que compressin a galeries de Barcelona, preferien fer-ho a Arco o a Basilea. Després, quan ho explicaven a les amistats, quedava molt més “cool” o “chic” dir que havies comprat allà. Van voler que els ensenyés el magatzem, i que els expliqués coses dels artistes als seus amics. Ells, però, portaven la veu cantant. Havien de fer el paper de persones que a les galeries es troben com a casa. Per tal de que jo em desvisqués per atendre’ls, m’ensabonaven a base de bé: que si érem la millor galeria de Barcelona, que si les explicacions que els hi donava no els hi donaven enlloc... en fi!.

     Vam entrar al magatzem, i les senyores van deixar les seves espectaculars bosses Vuitton en una cadira, mentre jo els anava passant les mampares i els anava explicant coses sobre els diversos artistes. Aquell matí, havia ensenyat obres de petit format a un visitant, i una petita obra dels anys 70 havia quedat en un prestatge, recolzada a la paret, al costat del telèfon. Mentre parlava, me l’anava mirant: era molt bonica. Hi havia un triangle de color blauet, amb collage de sorra i un dibuix amb tinta xinesa. Tot i la petitesa del seu format, posseïa una brillantor especial. Era una petita gran obra. Però els meus visitants estaven més per veure obres de gran format. El senyor em va demanar de veure millor alguns quadres, i això volia dir despenjar-los de les mampares i treure’ls a la sala gran, que lluïen més. Ell i el seu amic van sortir a gaudir de les obres, i jo els vaig acompanyar. Les senyores es van quedar al magatzem. Des d’on jo era, sentia el grinyol de les mampares quan les movien i la seva xerrameca. Deurien haver fet un bon dinar i anaven alegres. Passada una bona estona d’anar traient obres del magatzem a la sala, i anar comentant-les, els senyors van cridar les senyores i van decidir que ja era l’hora de marxar. Havien passat una tarda instructiva i distreta, i, com que no havia entrat ningú més en tota l’estona, jo havia pogut estar per ells al cent per cent, cosa que van agrair i els va fer sentir privilegiats. Quan van marxar ja era fosc, així és que vaig tancar amb clau la porta del carrer. Havia de tornar a desar els quadres de format gran a les mampares i això m’ocuparia una bona estona.  

     La primera cosa que vaig veure en entrar al magatzem, va ser que la petita obra dels anys 70 havia desaparegut.


Nota:
(1).- Vegeu https://quadernrobat.blogspot.com/2019/01/la-jugadora-de-golf.html

La jugadora de golf

    

     L’anècdota en sí potser no es mereixeria cap article; no perquè no sigui remarcable, sinó perquè pertany al grup d’anècdotes que no s’expliquen. Es podria dir que són “gangues de l’ofici”; tot i que, afortunadament, fets com el que relato, no són gaire freqüents.

      La protagonista és una senyora suposadament molt rica (de diners). No ha estat mai a la nostra galeria, però la conec d’on treballava abans. Jo no la tenia per una col.leccionista en el sentit estricte del terme, però socialment, figurava com a tal. Dic això perquè poques vegades havia visitat les exposicions que fèiem, i en conseqüència, quasi mai ens havia comprat quadres. Alguna vegada venia amb el seu marit; un senyor encantador, amable i entusiasta. Feia temps que no la veia, i la vaig retrobar en una inauguració que organitzava una galeria molt coneguda –i suposo que, segons la seva escala de valors, prou important com per assistir-hi. La vaig saludar i va estar simpàtica. De fet, de simpàtica ho havia estat sempre. Es va excusar de no venir-me a veure perquè no identificava el nom de la  meva galeria amb mi, i em va demanar que la contactés de forma més explícita. Vam quedar que l’hi enviaria per correu electrònic un link a la web de la galeria, i que la telefonaria per fer-li-ho saber. D’aquesta manera, segur que retindria la informació.

    Ho vaig fer, i quan la vaig telefonar, vaig aprofitar per comunicar-li que un antic col.leccionista m’havia fet arribar unes petites peces dels artistes més rellevants del panorama contemporani local, i que podia passar a veure si li interessava alguna... Però la senyora em va tallar....”espera –va dir- et passo a una amiga meva i li expliques, ella esta molt interessada en aquestes coses”. Vaig saludar l’amiga, i vaig començar a explicar-me...però també em va tallar: “Perdona, pero a mi ésto no me interesa para nada. No hace falta que me expliques. A mi amiga le toca tirar y me ha pasado el teléfono para que le haga de telefonista”.  Vaig callar i es va fer un silenci incòmode. “Espera, -va dir- que ya ha acabado, te la vuelvo a passar”. Es va tornar a posar la senyora a qui jo havia telefonat, i es va excusar dient-me que l’agafava jugant a golf. Tot seguit em va dir que els artistes que li volia oferir ja no li interessaven; que només li interessaven els artistes emergents. Vaig argumentar que també n'hi havia d'obres d’artistes emergents. “No, no, no.  Jo també em dedico a promocionar artistes, i a mi, els que m’interessen, són els meus”. Em vaig limitar a disculpar-me per la meva trucada inoportuna i per haver interromput la seva partida de golf.  

     Quan vaig penjar el telèfon em vaig sentir rematadament beneita... No l’hauria d’haver fet cas, i no l’hauria d’haver telefonat, com no ho havia fet fins ara. Per anys que passin, mai se n’aprèn.