"L'altre lloc" de Laia Moreto

     

     Vaig veure l'obra de Laia Moreto fa alguns anys, quan jo encara treballava a l’Artgràfic.  Recordo que em va agradar molt perquè era un treball extraordinàriament sensible, i aquest aspecte no era gaire habitual en la majoria d’obres que veia. Més que sensible, el que tenia era un poder especial per evocar sensacions i sentiments. Recordo uns treballs en vidre exquisits; unes fulles extraordinàriament delicades que no m’hauria important gens endur-me a casa. Era una obra que feia venir ganes de tenir-la; i això és una de les coses que, en el meu cas, influeix positivament en la decisió d’exposar un artista. Voler posseir una obra vol dir que aquesta t’ha penetrat pel seu discurs i la seva forma. Vol dir que vols que formi part de la teva vida perquè ha obert una finestra a un món que no coneixies i que t’aporta coses noves. Vol dir que farà la teva vida més rica de significats. En aquell moment no vaig poder-li programar cap exposició, perquè “m’havien rellevat del càrrec”, situació que em va fer prendre la decisió de plegar un parell d’anys després. D’una banda em va saber greu perquè m'hauria agradat exposar-la, però de l’altra, el moment era tant dolent, que hauríem patit molt totes dues.

     Anys després d’aquella trobada, la Laia em va escriure un correu, per veure si les coses havien canviat i podíem tornar a parlar d’exposar la seva obra. Podíem fer-ho, perquè jo ja no treballava a l’Artgràfic, però el moment seguia sent tant dolent o més que llavors. Tant li feia. Que el públic estigui mig paralitzat, no vol dir que nosaltres ho haguem d’estar. Ja teníem programada l’exposició dels boscos, i alguns treballs de la Laia encaixaven perfectament.

     A l’exposició “Dins del bosc” hem penjat tres tríptics de la sèrie “L’altre lloc”. Són unes fotografies analògiques, positivades per ella mateixa. Ha decidit no fer tiratge, o sigui que són còpies úniques. Laia Moreto ha triat un “lloc” del bosc, l’ha fotografiat, i després s’ha girat i ha fotografiat el que hi ha al darrera –o al davant-. D’alguna manera són dues imatges mirall, dors i revers. Sobre aquest procediment, ella mateixa ha escrit: “... En la precarietat d’un enquadrament que trenca l’espai, es revela la manca concisa de “L’altre lloc”, aquell que roman justament al lloc invers de la primera mirada. En aquest darrera del lloc triat, sorgeix un altre espai alterat pel temps o per l’acció d’algun ésser; indici o evidència que converteix el destí en un nou orígen”.  Les fotografies que hem triat ens criden especialment l’atenció, perquè en totes tres es veuen els rastres de la vida humana: una casa abandonada, una valla de fusta, una pila de canyes recolzades en un cobert... A les tres obres, es veu com la vegetació va engolint tot allò fet per l’home; el bosc va reconquerint el seu territori. Una de les preocupacions de la Laia Moreto, és expressar l’afecte cap als paisatges habitats i la voluntat de preservar-los. Les fotografies de la sèrie, intenten captar la fracció de vida que contenen, que més que veure’s, s’intueix. Potser per això, els tres tríptics tenen una gran força magnètica. Són com l’inici d’una novel.la que t’atrapa des de la primera línia, pel que s’intueix que ha de venir, i pel que s’endevina que ha passat. Temps i espai en dues fotografies; emocions i records que bateguen dins dels seus límits.

Sobre les fotografies nocturnes d'Israel Ariño

     

      Les fotografies de la sèrie “Obirar”, d’Israel Ariño, estan fetes de nit, amb la única llum de la lluna. Obirar és un verb en desús, variant d’albirar, i vol dir veure alguna cosa en la llunyania, sense distingir-la bé. Però també, en sentit figurat, pot voler dir intuir una cosa, veure-la venir, o tenir-la en consideració. El mateix fotògraf, en referència a aquesta sèrie, ens diu que foscor de la nit ens converteix en exploradors a la recerca d’espais inconcrets, desconeguts, amplis, capaços d’actuar com a mirall de les nostres pròpies imatges mentals. Ho fa a través de la deriva del passeig, una forma de desorientació i abandonament que disminueix l’experiència raonada i fa emergir les relacions intuïtives amb el paisatge. L’interès per la nit és recurrent en la seva obra. El foto-llibre “La gravetat del lloc”, és un altre exemple de fotografies nocturnes. En aquesta sèrie, a més, la foscor es juxtaposa a la càrrega de memòria i de significat del lloc on estan fetes: un espai natural que forma part d’un centre d’art contemporani, en el que hi ha disseminades una trentena d’escultures de diversos artistes que han passat per allà. Aquesta sèrie explora el concepte de lloc com a eix de vinculació emocional a través de la foscor, del límit d’allò representable i la percepció de la realitat. La nit és, a més, un objecte de descobriment, misteri i plaer; un espai jeroglífic que ens fa imaginar alguna cosa més del que veiem realment. Ens fa endinsar en el terreny d’allò mental, d’allò imperceptible, de la troballa.

     La contemplació de les fotografies de la sèrie “Obirar”, ens conviden a la meditació i a la reflexió. D’alguna manera, la percepció en la foscor de les fulles i els brancatges, ens fa pensar que la nit té la propietat de contenir totes les imatges en potència. No les veiem, però estan allà. La foscor, lluny de ser una negació de la realitat, la conté de manera absoluta. És com la nit del cosmos, o la nit de l’ànima: una veritat absoluta. La nit obre totes les possibilitats, en tant que és una forma de ser de l’univers. És una mena de no-ser, que converteix els llocs en no-llocs. Com en la mística del mestre Eckart, segons la que la foscor equival a un buit que ho conté tot, o com en la filosofia de Nietsche quan planteja les contradiccions entre el finit i l’infinit. La nit convida a la introspecció, a la reflexió i a la meditació. De nit, els records perden la temporalitat i es tornen presents. La nit no té espai ni temps, ocupa una dimensió infinita. El temps es dissol i ens trobem al mig d’allò absolut. Potser per això, en la foscor nocturna, l’inconscient tendeix a generar imatges. La imaginació i els somnis habiten en la foscor. En l’experiència de la nit és quan ens trobem a nosaltres mateixos.

     Novalis, en els seus “Himnes a la nit”, escriu sobre la nit com si pogués ser un pont entre la vida i la mort, entre allò humà i allò diví. La nit és un mirall de la nit eterna; el moment en el que es pot aconseguir un nivell més alt d’experiència i coneixement; és el moment espiritual per excel.lència. Contemplo les fotografies nocturnes d’Israel Ariño, i recordo  les paraules de Novalis: “Darrera d’aquest vel que embolcalla la nit, desapareix tot coneixement objectiu i es produeixen revelacions inefables que desperten en nosaltres capacitats insòlites”.

Dins del bosc

     El bosc, com a rerefons o com a protagonista, ha estat un dels temes cabdals tant de l’art com de la literatura. Potser per influència del cristianisme, que volia eliminar qualsevol rastre de les tradicions paganes, el bosc va ser descrit en la literatura com un lloc inhòspit, inaccessible, poblat per éssers fantàstics o terrorífics. En molts contes i llegendes, el bosc inspira una por irracional. Entrar-hi significa penetrar a un món desconegut, ple de perills i de misteri. Podem posar exemples que van des de el conte de la Caputxeta Vermella de Perrault, les llegendes del rei Artur, Robin Hood, El cor de les tenebres de Joseph Conrad, El Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare o fins i tot la Divina Comedia, que en els primers versos, un poeta perdut no te altre remei que travessar un bosc, conscient de la foscor i els perills que l’esperen. Amb la Il.lustració, aquesta idea es matisa. Rousseau, elabora el discurs de la necessitat del retorn a la natura, com a escapatòria de la corrupció de la vida a les ciutats. El bosc llavors és contemplat com un lloc de llibertat, de veritat i de felicitat. Esdevé un símbol de retorn al paradís, a l’orígen; una metàfora perfecta de l’autenticitat. En el segle XIX, Thoreau escriu Walden, la vida als boscos, una barreja de biografia i diari naturalista que fa reflexionar sobre la necessitat de retornar a la natura per tal de trobar un equilibri que perilla en la vida al món occidental. Així doncs, ens trobem al davant d’un tema que ha estat representat des de la concepció fantàstica fins la realista, des de la por d’allò salvatge i sinistre, a la idea de refugi, de retorn a l’origen. El bosc tan pot ser una metàfora d’allò més terrible, com de la pau i la puresa.

     L’exposició Dins del bosc presenta l’obra de sis fotògrafs contemporanis que han retratat el bosc des dels seus punts de vista particulars. És interessant veure que cada un d’ells exposa, en les seves fotografies, alguna o vàries de les maneres de veure el bosc: des de la concepció màgica o fantàstica, a la visió naturalista. Els boscos d’Israel Ariño són una mena de territori metafòric. La falta de perspectiva les allunya de la idea de paisatge, i les converteix en el reflex d’un món ocult que dialoga amb el seu imaginari propi. Jordi Casañas  troba al bosc un element atzarós que centra tot el protagonisme de la fotografia. La focalització li atorga propietats màgiques, quasi mitològiques. La visió de Bernat Gasull és la d’un naturalista, que mostra el bosc com un lloc ple de vida. El centre d’atenció és la vegetació mateixa; com aquesta matisa la llum i perfuma l’aire. En els boscos d’Oriol Jolonch passen coses sobrenaturals; de vegades és el bosc que te vida pròpia i observa. També és un lloc feréstec en el que l’home s’endinsa al desconegut, o en el que s’explica el passat des d’un futur remot. Laia Moreto observa la naturalesa fugissera del bosc, que conté a la vegada la sensació de llibertat i la presència d’allò enigmàtic. La seva voluntat és preservar l’instant en que un paratge ignot es converteix en un lloc habitable. Fiona Morrison veu el bosc com un espai familiar reviscut en el record. Un lloc a recer al que sempre s’hi torna; on la vida es preserva i la memòria flueix.