Camins pedregosos

     

     Els artistes que desenvolupen una obra allunyada del discurs oficial, ho tenen molt difícil. Per discurs oficial entenc la tendència que exposen majoritàriament els centres d’art; però filant encara més prim, diria que és una tendència marcada per alguns artistes que s’ho han sabut fer per dominar el panorama expositiu. Han sigut prou hàbils per acostar-se al poder i relacionar-se de la millor manera. No només per ser considerats "pares" d’alguna cosa, sinó per ser-ho realment; acostant, i protegint dins la seva òrbita, un cercle d’artistes i comissaris afins; i per fer-ho bé del tot, buscant que tots aquests siguin molt més joves. D’aquesta manera, el seu regnat i temps d’influència es perllonga enllà del temps. Hi ha algú que ho discuteix, en el sentit que això no és ben bé així. Que no han estat els artistes, sinó algun director de centre omnipresent i omnipotent, que ho ha abraçat tot amb el seu "credo". Potser sí. La qüestió és que qui esta lluny d’aquestes mogudes, esta sol en un paratge desert. Bé, sol del tot no. A mi quasi sempre m’han interessat els artistes que estan o han estat al marge dels discursos o corrents predominants. I com a mi, a altra gent, que ara sembla que sigui poca; però sóc optimista i estic convençuda que d’aquí a poc temps tornaran a ser-ne molts. Per posar algun exemple, puc esmentar a Joan Furriols. Va treballar de manera constant al llarg dels anys, però mai va trobar ni espai ni reconeixement. Fins fa ben poc, que, afortunadament, ja ha estat reconegut, tot i que sense ocupar el lloc que es mereix. És per això que sempre intento que els artistes que es senten marginats no defalleixin. Si la seva obra és sòlida, acabaran sent reconeguts. Encara que el seu camí transcorri per un paratge escarpat i inhòspit.

       La setmana passada vaig estar escoltant un seguit de programes que Catalunya Música va dedicar a David Padrós. Un compositor que, després de disset anys a centre-Europa, va tornar a Catalunya. La seva música tenia poc a veure amb el que es feia aquí –amb el que estava de moda aquí- i quan ell va arribar, el teixit ja estava fet i era molt espès. La seva és una obra molt meditada; fruit del seu coneixement de les músiques d’avantguarda centre-Europees i de la música oriental (1). En David Padrós va ser durant dotze anys el meu professor de piano i un bon amic. Vaig conèixer de primera mà el seu desencís i el quasi abandonament de la lluita per fer sentir la seva música. No interessava als que movien els fils i el seu caràcter reservat no el va ajudar gens.  Tornar a sentir parlar sobre la seva música em va fer molt feliç i em vaig sentir orgullosa d’haver tingut un mestre tant savi que em va ensenyar tant. Però també em va saber greu que, fent coses tant interessants, hagués estat ignorat, mentre alguns altres –hàbils amb les relacions i destres amb el poder cultural- eren (i són) coneguts per tothom.

      El món de la creació esta ple de llops/es solitaris/es. De vegades pot ser desesperant treballar i perseguir uns principis i un sentit en el que es creu profundament, i sentir-se a contra-corrent. Però la història ens demostra que aquesta és una constant eterna, i que el temps de vegades triga massa a posar les coses a lloc. Val més seguir, encara que el camí sigui pedregós, i intentar ignorar un entorn ple d'un soroll que destorba. 

Nota:

(1).- Qui tingui una mica de temps, val la pena sentir aquests programes. Encara que només sigui un: 
Catalunya Música: David Padrós

Elogi al fragment

      

     A l’exposició “D’après, selon, suivant” de Salvador Juanpere, hi ha algunes obres especialment inquietants. Començaré escibint sobre dos dibuixos realitzats amb bolígraf Bic, en els que apareixen dos caps escultòrics rodejats de fragments sobrants de pedra o marbre. Tots dos caps estan en el moment just després de que l’escultor els hagi acabat. La matèria, que abans de que s’hi posés, formava un bloc compacte, ha sofert una transformació: una part s’ha convertit en art. L’altra, en material de rebuig. Salvador Juanpere reflexiona sobre aquest fet mentre treballa a l’aire lliure, en el seu terreny de Vilaplana. Pensa en la pols que surt del marbre, i en els petits fragments que van a parar a terra. Reflexiona sobre el fet de que tot aquest material torna a la natura, al seu lloc original. No deixa de ser paradoxal, però, que, moltes vegades, el marbre que utilitza potser prové de Grècia. D’aquesta manera, partícules de marbre grec passaran a formar part de la composició química de la terra de la que s’alimenten els seus avellaners. També es planteja una altra qüestió, aquesta més filosòfica. Es tracta del tema dels límits. Tots aquells fragments sobrants que envolten els caps acabats d’esculpir han estat a punt de convertir-se en llenguatge plàstic, en la transmissió estètica d’unes idees, en definitiva: en art. Juanpere pensa en  un espai imaginari al que han anat a parar els fragments de les escultures de Bernini, o de Miquel Àngel, un espai al que també hi van a parar els fragments sobrants dels seus caps.

     La preocupació pels fragments l’ha conduit a realitzar una sèrie d’escultures, titulades “escultures expandides”, en la que els fragments de marbre estan adherits a l’escultura. Es tracta d’una sèrie basada en unes escultures planes de Giacometti de l’època surrealista (1930-1934). Juanpere recrea aquestes escultures i encasta els fragments sobrants a la superfície llisa. Fa pensar que la matèria atrau cap a sí els fragments que li han estat arrencats, gràcies a la seva força centrípeta. D’aquesta manera, tornen a formar part del marbre, i de passada de l’escultura. Sembla que Juanpere vulgui també oposar-se a la teoria de la negació, inherent a la cosa fragmentada, i que per la seva pròpia des-naturalització, esta condemnada al rebuig i l’oblit. A la manera dels romàntics, reivindica la bellesa del fragment, el sentit de la desfeta, en una identificació profundament poètica amb la vida de l’ésser humà i les seves vicissituds.

    A l’exposició, hi ha una altra obra de fragments: “Constel.lació de rocs de marbre i metalls preciosos”. Diversos fragments de marbre, d’or i de plata estan escampats en la superfície del paper, però la seva disposició no és aleatòria: ocupen el lloc de les estrelles de la Constel.lació de l’Escultor, que es pot veure des de l’hemisferi sud.  Aquesta obra, ens recorda que el cosmos esta format per fragments d’alguna cosa que va esclatar en el principi dels temps, formant estrelles i galàxies que es van escampar per l’univers.  

    En totes les obres descrites hi ha un elogi al fragment. Des de l’enyorança del tot primigeni; però reivindicant la seva particularitat. Potser haurem de donar la raó a Kazimierz Bartoszynski, que va escriure que, en èpoques de gran tensió, hi ha una tendència espiritual envers el fragment.

Nota: 

La imatge reprodueix l'obra de Salvador Juanpere "Escultura expandida- D'après Giacometti I", 2016.