De papanates n'hi ha hagut sempre.

     

     Estic llegint la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, editades per Club Editor, i confesso que fa molt de temps que no tenia entre les mans un llibre tant entretingut i tant interessant alhora. La conversa entre un editor i el seu autor sobre literatura és apassionant; però si l’editor és Joan Sales, autor de la novel.la “Incerta Glòria” i l’escriptora és Mercè Rodoreda, l’interès gaudeix d’una intensitat remarcable. Aquest llibre l’hi havia regalat jo mateixa al meu pare l’any 2009 –suposo que perquè la que el volia llegir era jo-, i no ha estat fins ara, que s’ha tornat a reeditar i se n’ha parlat a la premsa, que el vaig anar a rescatar de la seva biblioteca  i em submergeixo en la seva lectura totes les tardes de diumenge i tots els vespres que puc. Llegint-lo, em sorprenen les similituds amb molts aspectes de la nostra realitat actual. Pel que fa a la política, és desencoratjador adonar-se de que la deriva repressora que ha adoptat el govern d’Espanya i els partits polítics que li donen suport, ha generat una situació idèntica a la que hi havia durant els anys del franquisme. És increïble veure com aquelles idees fonamentals (la unitat d’una suposada pàtria i la voluntat d’aniquilació de les altres nacions) s’han mantingut latents durant una democràcia que, ja en les cartes entre Sales i Rodoreda, apareix com a “sospitosa”.

     Però deixant de banda les similituds polítiques, hi ha alguns comportaments que m’han cridat l’atenció, no per semblants, sinó per idèntics. Sobretot pel que fa referència a alguns costums de la gent, que encara que es considerin amants de la cultura, no fan sinó dinamitar-la. La gent a la que em refereixo és la que Sales (i jo) qualifica de “papanates”. Pel que sembla doncs, la cultura –en el cas de Sales la literatura, i en el meu cas l’art- ha hagut de lluitar no només per posar en valor les seves qualitats, sinó contra un veritable exèrcit de papanates. Sales esmenta els lectors exclusius dels premis literaris. Tots aquells que llegeixen un llibre quan aquest ha obtingut un premi, i que no saben que, moltes vegades, en el lliurament d’un premi hi han entrat altres factors extra-literaris. Aquests poden anar des dels discutibles criteris del jurat, fins a altres interessos que poc tenen a veure amb la literatura. La seva "cultura" tindrà a veure més amb el mercat que amb la literatura. Malauradament, em sembla que les coses no han canviat pas gaire.

     Aquests dies que només es parla d’ARCO, i tot llegint els textos de Joan Sales, no he pogut evitar pensar en una altra tipologia de “papanata” que es dona en el món de l’art. Em refereixo a tota aquella gent (malauradament molta) que satisfà la seva “dosi” anual d’art assistint únicament a aquesta fira de Madrid. Persones que manifesten públicament el seu interès per l’art contemporani i que fins i tot es qualifiquen com a col.leccionistes, però que mai, -o quasi mai-,  trepitgen les galeries de la seva ciutat. I si pensen en comprar una obra d’art, la compren a ARCO, enlloc de fer-ho en una galeria, on podrien  triar. Esta ben clar que el món funciona i ha funcionat sempre així, i ni es va poder canviar en el passat ni podrem revertir el futur. De papanates n’hi va haver, n’hi ha i n’hi haurà sempre.

Una conversa a partir de l'obra de Jesús Galdón

     

     Ahir al vespre vam tenir el privilegi de poder compartir una conversa, a partir de l’exposició de Jesús Galdón “Continuïtats discontínues”, entre el propi artista i l’arqueòleg i actual Vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya, Pere Izquierdo. La conversa, va començar cap a tres quarts de vuit i es va allargar fins a tres quarts de deu, la qual cosa indica que va ser viva i carregada d’informació. Per altra banda, ens va ajudar a desvelar noves perspectives sobre l’obra de Jesús Galdón. Vam pensar que hauríem d’haver propiciat aquesta trobada molt abans, al començament de l’exposició, perquè sense cap mena de dubte, hauríem pogut transmetre algunes de les idees que es van desenvolupar ahir als visitants que hem anat tenint al llarg de l’exposició; però encara ens queda una setmana per poder-ho fer. Si més no, deixo en aquest post unes quantes de les observacions (de vegades veritables tesis) que es varen apuntar al llarg de la conversa.

     El primer tema que es va abordar va ser el de arrels. És clar, la primera sèrie que ens trobem a l'exposició es titula precisament “Arrels”; i en Jesús ens va comentar que la idea de les arrels és una constant en la seva obra, centrada en la recerca dels orígens de les coses i dels pensaments. El material que fa servir per crear les formes, el carbonet en pols, que a la vegada no  és altra cosa que fusta cremada, va donar peu a que Pere Izquierdo fés una reflexió interessant al respecte: donat que tota la matèria orgànica es recicla –seguint el propi cicle natural-, qui ens diu que en aquests àtoms de carbó no hi ha àtoms també de Juli Cèsar o Alexandre el Gran! En aquest treball de Jesús Galdón, doncs, fins i tot es pot resseguir – a nivell científic-  l’orígen del món i per tant la seva connexió amb la història de la humanitat. Fent una altra associació, ens va esmentar el llibre de l’arqueòleg Miquel Tarradell (1920- 1995), a qui considera un mestre, “Les arrels de Catalunya”, publicat el 1962. Miquel Tarradell , juntament amb Pau Verrié (1920-2017), també arqueòleg, i historiador, eren uns apassionats de l’art contemporani. Per aquest motiu, Pere Izquierdo es sentia feliç de poder conversar i compartir idees amb Jesús Galdón. Una vegada més, art contemporani i arqueologia es donen la mà. L’arqueologia, com va remarcar, mira el present, intenta entendre el present a través del passat. La vida no és una altra cosa que memòria, i els homes no fan altra cosa que transmetre-la. El mateix ADN ja és un magatzem de memòria. El llenguatge és útil a la humanitat per comunicar-se i fer la transmissió de la memòria cultural. Els arqueòlegs recuperen aquells fragments de memòria que han estat enterrats i oblidats, i que ens ajuden a fer-nos més savis, i per tant més lliures.

      Jesús Galdón parla dels seus dibuixos que representen extensions del cos amb arrels (mans, peus, alè...) i reflexiona sobre la idea de cultura com a una extensió del cos. Les extensions són un símil també d’allò que ens comunica amb el tot. També remarca la idea que porta implícita el seu procés de treball: l’absència de traç, que accentua la seva voluntat de que els dibuixos semblin que s’originen sols.

     Sobre les les figures del  kouros Moscòfor i la koré Ornithe, protagonistes de la sèrie Discontínua, Pere Izquierdo va donar informació per als qui no la teníem. El Moscòfor esta exposat al Museu de l’Acròpolis d’Atenes, i data de l’any 570 abans de Crist. És una ofrena de Romvos a Athenea i representa un jove que porta sobre les espatlles un vedell acabat de néixer. Es considera una mostra del naixement de l’art grec, evolucionat de l’art egipci. A diferència d’aquest, incorpora el moviment, ja que el kouros, té una cama més avançada que l’altra, com si estigués caminant. Presenta un llenguatge plàstic molt refinat, i probablement estava molt policromat. L’èxèrcit persa, en el seu atac a l’Acròpolis d’Atenes, el van trencar i li van treure els ulls, que, molt probablement, eren pedres precioses. Tant Pere Izquierdo com Jesús Galdón van fer esment de que precisament aquesta mirada buida, expressa molt, i encara més avui dia. La Koré, també anomenada Ornithe, va ser trobada a l’Illa de Samos, i es creu que originàriament, -per les senyals que presenta una mà-, era portadora de la clau del temple. Es creu que formava part d’un conjunt escultòric format per quatre figures, de les que només queda aquesta. Pere Izquierdo va parlar de les emanacions sulfúriques que es produïen en alguns llocs de l’illa, que produïa al.lucinacions als que s’hi acostaven, de vegades fins i tot la mort. Els antics grecs atribuïen aquest fet al poder dels déus, i per aquest motiu els hi feien ofrenes.

     Per acabar, es va subratllar la necessitat de la continuïtat del relat històric, La memòria és evident que te llacunes, i arribat el cas, si no es tenen suficients dades, aquestes llacunes s’omplen amb deduccions, moltes vegades, amb inventiva. Al llarg de tantíssims segles, la petjada que s’ha anat deixant en la història, no deixa de ser mínima. I aquesta és una de les preocupacions més intenses de tot l’art de Jesús Galdón: rescatar aquests fragments, i fer-los viure en el present per a que ens facin pensar sobre la tradició i els orígens.

Aquesta conversa va tenir lloc divendres 16 de febrer de 2018 a la galeria el quadern robat.

     

Una visita inesperada

     

     Ahir varem tenir la visita inesperada de l’Andrea Tschechow i l’Eric Mosel. Feia molts i molts anys que no els veia i vaig tenir una gran alegria.  Jo havia estat sempre la seva interlocutora quan treballava a la galeria Joan Prats, però d’ençà que vaig plegar, no els havia tornat a veure. L’Andrea i l’Eric havien tingut una galeria d’art a Munic – la varen tancar ja fa alguns anys-  i l’any 1988 van organitzar una exposició de Joan Brossa. En aquella època, a la galeria hi havia dos directors;  més ben dit hi havia un director, i una sotsdirectora que, amb el vist i plau d’alguns artistes i el propietari de la galeria, li volia prendre el lloc. El director “oficial” era en Lluís Mª Riera, gran amic i promotor de Joan Brossa i la seva obra. Per aquest motiu, els galeristes alemanys es van adreçar directament a en Riera, amb el que es varen entendre a la perfecció, tot i que cap parlava l’idioma de l’altre. Com que jo parlava alemany, en Riera va demanar la meva col.laboració, i jo vaig accedir entusiasmada. Era la primera vegada que l’obra de Brossa es veuria lluny del nostre país, i l’expectació per veure les reaccions del públic estranger era màxima. L’Andrea i l’Eric es van entregar totalment en els preparatius, posant un èmfasi especial en l’edició d’un catàleg. L’Eric era soci d’una important editorial alemanya (Schirmer-Mosel), i la seva experiència es va traduir en una publicació molt cuidada.

      Per muntar l’exposició a Munic, hi hauria d’haver anat en Riera, però ell mateix va decidir que hi anés jo, perquè parlava l’idioma i perquè en aquell moment, a ell se li feia una muntanya aquell viatge. No cal dir que, si el sol fet de que jo – que era una nouvinguda perquè no feia ni un any que treballava allà- col.laborés en aquella exposició ja va fer saltar guspires, el meu viatge a Munic va ser el causant d’un incendi que vaig pagar a la tornada amb morros i males cares. Però m’havia d’anar acostumant, perquè aquesta seria la tònica de la meva relació amb la nova directora fins que va plegar cap a l’any 1996 o 1997.

     En aquella època, la galeria Mosel & Tschechow ocupava una estació de tren en desús, situada  al centre de Munic. L’espai era ampli i lluminós, amb l’encant immaterial que li atorgava l’haver estat un lloc de trànsit. No era un lloc fàcil per exposar obres d’art, recordo que hi havia moltes finestres; però per exposar els poemes objecte de Joan Brossa, l’espai era perfecte. L’exposició va quedar fantàstica. Van posar una catifa vermella al centre, tot disposant els objectes en les respectives peanyes a banda i banda (1). Al sostre i a les parets, havien fet pintar una lletra A de grans dimensions, en record a una instal.lació que s’havia fet a la Fundació Miró l’any 86 amb motiu de l’exposició de Joan Brossa, amb una A gegant que cobria per sobre l’edifici de la Fundació (2). El dia de la inauguració va venir força gent, perquè l’Andrea i l’Eric tenien molts contactes a la seva ciutat, i recordo que em vaig passar tota l’estona explicant, a persones del tot encuriosides, qui era Brossa i que volien dir-nos els seus poemes objecte. Aquella experiència em va fer adonar de la internacionalitat de l’obra d’en Brossa. Estava clar que, tot i fer referència a coses properes al poeta, el seu missatge, per universal, era entès fins i tot per aquells muniquesos que el veien per primera vegada.

        L’Andrea i l’Eric em van atendre molt bé durant el parell o tres de dies que vaig estar amb ells. Em van instal.lar a casa del germà de l’Andrea, que estava vivint a Austràlia, em van ensenyar la ciutat i em van dur als locals de moda. Conservo  un record extraordinari d’aquells dies, i sempre vaig sentir per tots dos una gran simpatia. Fa pocs mesos, quan van venir per la inauguració de l’exposició de Joan Brossa al MACBA, els va estranyar molt no trobar-me a la sessió prèvia amb la premsa. Però és clar, havíem perdut el contacte des de que ells van tancar la galeria, i tampoc estaven al corrent dels canvis que s’havien produït en la galeria que ells havien conegut. Em van buscar per internet, i em van trobar a mi, i al quadern robat. I així va ser com ahir, per sorpresa, ens van venir a veure. Segur que ara, seguirem en contacte.

Notes:

(1).- Una sala de l’exposició del MACBA reprodueix l’exposició a la galeria Mosel & Tschechow, amb obres propietat dels galeristes Andrea Tschechow i Eric Mosel. El fet de que no es pugui sortir del recorregut que marca la catifa va ser una condició posada per ells. A l’exposició de Munic això no era així, i l’espai era molt més ampli. Ens van explicar la seva voluntat de fer donació d’aquesta col.lecció d’obres al MACBA, amb la condició de que estiguin exposades de forma permanent, amb una cartel·la que expliqui que aquelles obres constitueixin una mena de manifest contra la falta de llibertats que pateix Catalunya en aquest moment. Es veu que aquest punt ara mateix esta en discussió, per la prevenció que te el museu de pronunciar-se políticament. En properes reunions, veurem com acaba.

(2).- Aquesta exposició va ser la primera que es va fer de l’obra de Joan Brossa a La Fundació Miró de Barcelona.