Avui compartiré el record
d’una experiència que em va fer veure les coses d’una altra manera, lluny del
misticisme i de la visió romàntica del món de l’art que m’havia donat la
formació acadèmica. He de reconèixer que en aquell moment, vaig tenir sensacions
complicades de racionalitzar. Però la història de veritat, és la que passa
entre bambolines.
A la galeria en la que
treballava en aquella època –parlo de finals de l’any 1987- hi tenien lloc,
cada dissabte al matí, unes reunions molt particulars. Cap a les onze del matí,
es trobaven el poeta Joan Brossa i tres dels seus col.laboradors més pròxims
d’aquell moment: en Manel Viñas, en Lluís Mª Riera i el Sr. Martínez. Val a
dir, que, tot i que ja s’havien realitzat algunes exposicions de poemes
objectes i poemes visuals, en Joan Brossa encara no gaudia de la popularitat
que tindria després. Era conegut i respectat, però per cercles molt reduïts i,
sobretot, per la seva obra poètica i teatral. El coneixement de la seva obra
plàstica no havia transcendit més enllà dels seus seguidors més incondicionals.
El motiu d’aquelles trobades era realitzar una mena de “think tank”, o
“brainstorming”, com es diria ara. En cada trobada, en Brossa els apuntava
possibles idees per a poemes visuals, i en Viñas i en Riera, es passaven la
setmana recorrent botigues i parades dels encants, per trobar objectes
susceptibles de ser re-llegits i adaptats per part del poeta, en poemes
objecte. En Martínez era l’encarregat de materialitzar-los: era qui trobava la
solució tècnica. En definitiva, era el que foradava la copa per passar-hi
cargols, i el que enganxava els claus als martells. Al principi, els objectes no
tenien títol, després en Brossa els titulava i prenien sentit. En Viñas i en
Riera, de vegades, venien carregats amb objectes que en Brossa no els hi havia
demanat, però que ells creien que sí que es podrien convertir en poemes.
Recordo especialment un dia, en què en un dels dos –no recordo qui- va
aparèixer amb una trompa d’elefant de goma. Crec que l’havien comprat a
l’Ingenio, d’on eren uns clients assidus. Altres vegades, els objectes que
portaven, que sí que els hi havia demanat, no li agradaven, i llavors les
discussions duraven tot el matí. Més d’una vegada, sortien frustrats i
emprenyats perquè la trobada no havia estat del tot productiva.
Un dia,
el Sr. Martínez, que normalment es
dedicava a encolar, foradar i prou, em va ensenyar una cosa. Havia portat un
ribot de casa seva –abans havia sigut fuster- i l’havia posat al damunt d’una
baralla de cartes escampades en filera. “Caram!”- vaig dir-li- “Aquest és molt bo!. Sobretot ensenyi’l!”. La idea del Sr.
Martínez es va convertir en l’objecte
“Camí de cartes”. De fet, costava saber on començava la idea d’en Brossa
i on acabava, perquè tots deien la seva, i en Brossa, de vegades, si veia que la idea era bona, els feia cas.
Poc després de l’exposició
de Joan Brossa que es va fer a Munic, van traslladar el magatzem de la galeria
–on es feien les reunions- a un barri allunyat del centre, i als col.laboradors
d’en Brossa no els anava tant bé d’anar-hi. Amb el pas del temps, també havien
tingut les seves divergències. En Viñas, que era molt primmirat (tenia una
empresa de bijuteria) deia que en Martínez era massa barroer en la realització
dels objectes (tenia raó) i per una cosa i per l’altra, aquelles reunions es
van acabar.
Han passat trenta anys des
d’aleshores, però crec que, per més temps que passi, quan vegi poemes objecte
de Joan Brossa pensaré sempre en les trifulgues d’aquells matins de dissabte.
