Sobre el capitalisme immaterial

    

     Acccidentalment, vaig trobar un video a la xarxa que em va trasbalsar profundament. Una professora universitària, anunciava una conferència que pronunciarà la setmana vinent. A la primera no vaig entendre gaire cosa, parlava de conceptes nous per a mi; potser perquè no estic gaire al dia de nomenclatures filosòfiques. De fet, el vaig haver de sentir tres vegades per captar-ne el sentit. Després, em vaig sentir colpida. Jo, que em sentia tant satisfeta de mi mateixa, per haver tingut la valentia d’haver-me realitzat trencant amb una feina en la que estava sotmesa, resultava que no era una altra cosa que un producte del capitalisme immaterial. Som una micro-molècula dins un univers amb centenars de milers de galàxies, energia que vibra a l’uníson amb altres energies, però si volem acomplir els desitjos i “ser nosaltres mateixos”, resulta que estem sent utilitzats pel sistema de forma perversa. El capitalisme mercantil reforça la idea de la persona feta a sí mateixa, perquè és una manera de que produeixi rendiment econòmic. La professora va posar els exemples de Steve Jobs o Mark Zuckerberg: l’individualisme no és altra cosa que un parany!. Ara, això sí, des del seu pessimisme il.lustrat -com ella mateixa va dir-, va remarcar que l’individualisme com a “valor” esta en decadència.

      Això del pessimisme il.lustrat és un concepte abastament tractat per Fernando Savater i Rafael Corazón González. La idea parteix de Kant i les teories polítiques de la Il.lustració. L’optimisme il.lustrat, la fe en el progrés, topa amb el pessimisme antropològic: l’home és en sí dolent. Rousseau deia que la causa no era tant que l’home fos dolent, sinó que no s’organitzava bé. El mal no era, per tant, causa de l’home, sinó de la societat. Per a que el progrés funcionés de forma positiva, calia organitzar bé la societat. Però llavors, l’ésser humà deixava de ser el protagonista de la seva vida. La lluita contra els sistemes, doncs ve de molt lluny. Amb la revolució tecnològica, apareix el concepte de “capitalisme immaterial”. Aquest concepte va ser emprat per Daniel Cohen, editorialista del diari Le Monde i vicepresident de l’Escola d’Economia de Paris. El capitalisme immaterial és el que es deriva de l’època de la globalització, en la societat post-industrial i tecnològica. Suposo que aquí és on hem de situar aquests personatges esmentats per la professora i que són un exemple de com un individu pot convertir-se en una marca.

    En fí, que l’individualisme no és altra cosa que una demostració de què el capitalisme s’ha desmaterialitzat i s’ha convertit en una mena de virus que s’apropia de les seves víctimes per a reproduir-se i perpetuar-se. Com a la pel.lícula Matrix. O sigui: un horror. Em va quedar el dubte de saber quin model de societat alternativa o “millor” proposa la professora. Curiosament, altres intel.lectuals que diuen coses semblants també són profesors universitaris o treballadors de centres culturals públics. I això ho troben un bon model? Des del seu observatori segur, protegit i altament sistèmic, pensen que l’individualisme esta en decadència... Llavors que passa amb els creadors? Potser s’han de limitar a ser canalitzadors de sentiments col.lectius? Ai.... Em sembla que començo a entendre algunes coses. Però no em puc treure a Kafka, ni a Mariano José de Larra del cap. Què és el que esta en decadència realment? Intentaré no perdre’m la conferència de la professora. Necessito tenir més dades.

A què es dedica Mr. Jones?

     

                                                                                                  

                                                                                             A Maurici Carbó, gran observador.

     

     La pregunta més inquietant de totes les que es van fer ahir, durant la visita comentada a l’exposició d’Oriol Jolonch, va arribar al final. Tant al final, que el públic assistent ja començava a desfilar, i els que no, ja parlaven d’altres coses. Jo mateixa no vaig poder escoltar la resposta. L’autor de la pregunta m’ho ha comentat aquest matí, i pel que he deduït, la resposta va quedar a l’aire. La pregunta va ser: “A què es dedica Mr. Jones”? . Mr. Jones és un personatge anònim, protagonista d’una sèrie de 26 imatges. Va vestit amb abric negre i barret de copa, i està sempre d’esquena a l’espectador, contemplant un paisatge sempre canviant, sempre imaginari.

    Jo crec que Mr. Jones és essencialment un flâneur.  La paraula flâneur és francesa, i es podria traduir per “passejant”. Aquest concepte té una llarga tradició en la literatura europea. Pre-romàntics, romàntics i post-romàntics de Jean Jacques Rousseau a William Worthsword, consideraven el passeig contemplatiu com un camí de revelació. El flâneur mira el món que l’envolta. És el passejant casual, observador i reporter de la vida a les ciutats modernes que apareix com a tal en els escrits de Charles Baudelaire. El flâneur de Baudelaire és un esteta i un dandy que passeja pels carrers del Paris del segle XIX i observa la vida a la gran ciutat. Walter Benjamin a “The Arcades Project”, prenia el flâneur de Baudelaire com a punt de partida per a l’estudi de l’impacte de la vida moderna a la psique humana. L’espectador urbà és un producte de l’alienació que produeixen les ciutats i el sistema capitalista. Un altre exemple emblemàtic de la literatura flâneur, és “El Passeig” (Der Spaziergang) de Robert Walser. La seva lectura ens fa caminar al costat de Walser i mirar el món i les coses amb els seus ulls. A Walser li agradava molt passejar i observar, però no li agradava viatjar. Era del parer que un entorn reduït era suficient per apreciar la poesia d’allò ínfim i insignificant. I algú dubta que el Swann de Marcel Proust no era essencialment un flâneur?

     El Mr. Jones d’Oriol Jolonch és un observador, un testimoni que contempla i de vegades actua, en un entorn pintoresc. La disponibilitat de la seva atenció (condició sine qua non de la flânerie) és total i així descobreix tot allò que està ocult i ens ho fa visible. Susan Sontag a “Sobre la fotografia”, va escriure que tots els surrealistes són uns flâneurs, encara que no ho sabessin. Suposo que per la capacitat d’observar i desvelar els possibles significats ocults de les coses. A què es dedica Mr. Jones? Doncs jo crec que Mr. Jones es dedica a passejar per un món complex, i a observar-lo a fons, per tal de descobrir i qüestionar les coses que no es veuen a simple vista. Fins i tot va vestit com els primers flâneurs romàntics, com “El passejant sobre un mar de núvols” de Caspar David Friedrich. Perquè en el fons, encara que miri el present, té un passat que li pesa molt. Mr Jones podria ser un personatge baudelairià: un bohemi, un marginat, un errant, un inadaptat... Un ésser humà en el que, sense cap mena de dubtes, tots ens podem sentir identificats.


Il.lustració: Oriol Jolonch "An eye in the forest", de la sèrie M. Jones nº XIII (2016).