Reflexions des de la xarxa profunda

     

     Els problemes de blogger m’han obligat a fer una cosa que em feia molta mandra: copiar tots els articles que he penjat fins ara. En són 210, així és que he tingut una mica de feina. Les irregularitats del sistema em fan témer que el blog desaparegui sense deixar rastre.  Blogger esta fent canvis, i de moment ja m’he trobat que, si no és a través d’un enllaç, aquest blog ja no es troba amb Google.  El sistema l’ha enviat directament a la xarxa profunda:  si no és a través d'un enllaç, ja no s'hi pot accedir. Durant el procés de tallar i enganxar, m’he entretingut més del compte, perquè a més de copiar els articles, els he rellegit. I no puc dir que aquesta relectura m’hagi resultat gaire satisfactòria... La sensació que he tingut de mi mateixa ha estat la de ser una mena de “bleda assoleiada”. Si bé en alguns dels articles deixo entendre que en el món de l’art hi ha llums i ombres, i en altres faig esment d’algunes males pràctiques freqüents, m’he deixat massa coses de forma – ho confesso- voluntària. Quan vaig començar a penjar aquests articles treballava per un altre i em feia por – sí, així de clar- dir coses que poguessin perjudicar l’empresa on treballava. Després, tot i que menys, ho he seguit fent. En el meu entorn hi ha tantes zones fosques habitades per fantasmes, que de vegades m’ha estat difícil escriure amb conseqüència. És com si estigués molt ben vist fer “periodisme d’investigació” i atacar l’administració o col.lectius molt genèrics (com “la societat), però es corregués el perill de ser molt mal vist si entres a qüestionar de forma directa alguns dels individus intocables de l’entorn  intel.lectual.

     Quan vaig començar a escriure, volia retenir els bons records que em quedaven d’allà on havia treballat, perquè volia quedar-me només amb les coses positives en un moment molt estrany, però no només hi havia bons records. És evident que em vaig deixar moltes coses, si no dolentes, perquè això seria exagerar, sí tèrboles i capcioses. Aquesta realitat que vaig obviar continua existint. De vegades canvia de lloc i d’identitats, altres vegades tornen a ser els mateixos els que em fan mirar cap a una altra banda. Sempre trobo refugi en el meu entorn immediat: en les obres que exposem, en els llibres que m’interessen, en alguns artistes que descobreixo... Per això la majoria dels articles tracten d’aquests temes. Però no he pogut evitar enfadar-me amb mi mateixa després de la lectura del conjunt. Sobretot ara, que Facebook fa un retrat del panorama real molt més acurat que res del que jo pugui explicar. Sense les claus per entendre moltes coses i amb totes les caretes posades, però allà esta tot i estan tots ( o quasi).

      Em sorprèn sovint que algun/a membres de la crítica periodística, sempre afanyosos de destapar qüestions polèmiques, s’empassin sense qüestionar-s’ho, moltes de les coses que veuen i els expliquen. Potser és que allò que és evident per a mi, no ho és per als altres. Quan has vist una obra de teatre moltes vegades, totes les frases, totes les escenes, són previsibles. I encara que estiguin basades en fets reals, la seva semblança amb la realitat no és altra cosa que pura coincidència. A aquestes alçades, ja sé que s’ha de viure i deixar viure, però en la lluita per aquesta supervivència, tinc la impressió d’ofegar-me lentament, de pansir-me igual com ho fa una bleda al sol, avassallada pels que saben moure’s com visionaris en un país de bornis.  

   

    

     

Descans....el blog esta malalt

    

     Fa més de dues setmanes que tinc centenars de visites fantasmes al blog. Visites fantasma són aquelles que fan els robots i no necessariament provenen de fonts de trànsit tòxiques, d'aquelles que es coneixen com spam. No són visites reals, que són les que fan els lectors. En el meu cas, només sé que entren dels Estats Units. Cada tres hores, trenta visites fantasma. De vegades cada dues hores... amb sort cada quatre. Un desgavell. Ho he notificat a Google, he consultat a fòrums d'ajut... Res, cap llum sobre el tema. Les estadístiques de visites al blog s'han disparat, de s'han multiplicat per deu. Ja no sé quines són les visites o lectures reals, ni quines les fantasma... He canviat la contrasenya, i he fet tot el que se m'ha acudit... sense èxit. Sempre he tingut visites fantasma al blog, però de tant en tant. Mai d'una manera tant sistemàtica com ara. 

     El més probable és que tot plegat sigui un error dels comptadors d'estadístiques. Un robot que es deu haver "enganxat" a trenta entrades del meu blog. Potser a algú li inspiraria el tema, però a mi no. 

     Per tot plegat, em prenc un descans. Tornaré quan pari aquest atac informàtic sense cap ni peus, o quan això m'hagi deixat d'afectar. Un amic meu em diu que no en faci cas, que als lectors aquests problemes no els afecta, i que mentre jo pugui seguir publicant sense problemes, he de continuar com si res. Però a mi em posa dels nervis obrir el blog i veure que m'han visitat 4.000 fantasmes. 

    Fins aviat, espero....

Dubtes

    

     Fa poc, vaig llegir una frase que em va deixar pensativa durant una estona llarga, i que encara ara, de tant en tant, batega en el meu pensament. Fins al punt que m’ha fet repensar moltes coses, i fins i tot, m’ha empès a actuar de manera diferent de com ho havia fet fins ara. No escriuré la frase literalment, però sí el concepte. Fent referència als crítics d’art, deia que els agrada sentir-se per damunt de les obres d’art. En el sentit de que ells ja han fet el viatge de l’artista i estan de tornada; que entenen el contingut de les obres, d’on venen i on van. Per tant, són capaços d’emetre un judici de valor, sigui quin sigui el sentit. Tot seguit, deia que quan una obra els desconcerta o intimida, la critiquen ferotgement, la neguen o en el millor dels casos la ignoren. Quan no són capaços de captar els múltiples significats que té una obra, quan els conceptes als que fa referència se’ls  escapen, acostumen a deixar-la malament.

     Durant les darreres setmanes, he fet un repàs mental d’aquelles obres que, en els darrers temps, he rebutjat com a espectadora, de vegades també com a galerista. Pel que fa a obres penjades als museus, treure’n una conclusió ha estat fàcil. Normalment, bé al full de sala, bé als catàlegs, ens donen totes les claus ocultes per entendre les obres, els artistes i el seu context. Quan una obra no m’ha agradat ha estat perquè no ha estat a l’alçada de la pretensió de l’artista. Encara que visualment una obra no “m’agradi”, la deformació professional em fa anar més enllà i intentar esbrinar que era el que l’artista volia expressar. De vegades, saber-ho, anar més enllà de l’objecte artístic, conèixer el raonament i les referències, m’ha fet donar-li la volta a les coses, i trobar un contingut que a primera vista em resultava del tot hermètic. Les obres han pujat de categoria immediatament, i se m’ha despertat un interès autèntic no només per l’obra exposada, sinó per l’artista. Sempre que he pogut, m’agrada apuntar-me a les visites guiades, sobretot en exposicions d’art contemporani. Sovint és necessari conèixer les claus abans de poder emetre un judici. Però de vegades, aquest coneixement ensorra l’obra encara més: d’entrada, no m’ha transmès res, però quan me l’expliquen, encara em resulta més pobra. De vegades, la tesi resulta confusa; d’altres, el resultat no esta a l’alçada, no és altra cosa que un intent fallit.

     La frase que vaig llegir, i que posava en dubte la comprensió crítica, m’ha acompanyat durant les darreres setmanes, i va ser la culpable que un dia  d’aquesta setmana passés una de les pitjors estones que recordo dels darrers temps. Reconec que si no l’hagués llegit, no hagués dubtant tant al davant d’unes obres que em va venir a ensenyar un artista. D’entrada, no em van atreure gaire, però l’artista era força bon orador. Durant molta estona, vaig pensar que la culpa era meva, que no captava els significats ocults, que no era capaç d’entendre, de veure més enllà. No és que les obres fossin “dolentes”, simplement és que a mi no em deien gran cosa, i el que em deien no m’acabava d’interessar. El dubte intern que m’havia causat aquella frase era tal, que em sentia incapaç d’emetre un judici, de dir-li res de concret a aquell artista. Més tard, em vaig enfadar moltíssim amb mi mateixa: si ni les obres, ni les explicacions de l’artista em causaven entusiasme, perquè li vaig haver de donar tantes voltes? Havia deixat que la inseguretat, generada per aquella frase, em paralitzés. Al marge de disquisicions teòriques, en l’apreciació de l’art hi ha d’haver un component emocional, i crec que, encara que m’equivoqui, deixaré que sigui el que porti la veu cantant.