Històries d'un relat continu

     

      Hauríem hagut de titular l’exposició de fotografies de Martí Gasull Avellán d’una altra manera. No simplement “Retrats d’artistes”, que és un títol molt pla, sense substància, potser massa obvi. No hi vam pensar prou..., perquè l’exposició és alguna cosa més. Fins i tot, els 30 retrats poden funcionar com una sola obra. Un fris que mostra alguns dels protagonistes de tota una història, complexa i diversa, construïda amb el temps i composada per artistes amb rols ben variats en el panorama de l’art a Barcelona dels darrers quaranta anys. Els retrats ens revelen tots els plecs de la història, que si bé hi ha la tendència en dividir-la: la oficial, i les variants contestatàries, es va produir tota a la vegada, simultàniament. Mentre retratava les obres als estudis, bé per encàrrec de galeries, museus o dels propis artistes, Gasull va girar el seu objectiu, de forma –de vegades imprevista- cap als autors. En un afany de recordar una sessió de treball, en Gasull ens presenta els “jo” diversos. Protagonistes tots de la història, i en moments molt diferents de les seves carreres. Tots ells amb plantejaments completament personals. L’exposició és una mostra de la complexitat del relat històric. Si bé totes les fotografies s’assemblen formalment, la lectura en conjunt esdevé una demostració inequívoca de que les moltes històries es produeixen a la vegada. L’audiovisual que acompanya l’exposició, esta pensat per accentuar aquesta idea.

    La visita a les exposicions del Macba (Gelatina dura. Històries escamotejades dels anys 80 i Miralda Madeinusa) ha estat reveladora en aquest sentit. Gasull va retratar tant el mateix Miralda, com alguns dels artistes de Gelatina dura. També cal observar que alguns dels artistes d’aquestes exposicions i altres que podien seguir discursos més conservadors exposaven a les mateixes galeries, i eren comprats pels mateixos col.leccionistes. La realitat, a diferencia del que es pot despendre d’alguns discursos, té unes connexions insospitades. El treball de Gasull és un tresor per a qui vulgui elaborar un relat real de la cultura a Barcelona. Un relat en el que totes les històries, les escamotejades i les que no ho són, es mostren de manera simultània. Tal i com passava de debò. Tal i com es construeix la història en majúscules: un relat complex i continu. Complex per la diversitat i perquè també els artistes experimenten canvis d’actitud. Per això, en l’audiovisual hi ha retrats de joventut i de maduresa dels diversos artistes.  Un relat en el que algunes de les històries, individuals o col.lectives tenen principi i final, algunes es transformen, altres continuen i moltes de noves comencen. En aquest sentit, són molt valuoses les visites comentades a càrrec d’en Martí Gasull, en les que explica tota aquesta complexitat a través de la seva experiència.
Així doncs, potser hauria estat més adient titular l’exposició com a “Històries d’un relat continu”. Aquest títol s’ajusta molt més a la idea de l’exposició, que respon a un criteri documental i de testimoniatge, al que hem de sumar a parts iguals, la vàlua fotogràfica dels retrats exposats.

     

El que no s'explica quan es parla d'art

     

     Un correu electrònic rebut aquest matí m’ha reconfortat enormement. Un dels assistents d'ahir a la xerrada d’en Martí Gasull sobre la seva exposició de retrats d’artistes, ha escrit per manifestar el gran interès que els va despertar tot el que en Martí va explicar sobre les diverses sessions fotogràfiques a les que pertanyen les fotos exposades. De fet, jo ja vaig avisar de què aniria la sessió: un repàs de vivències que, sense cap mena de dubtes, ens ajudaria a entendre i a penetrar més a fons en l’obra dels artistes. En Martí Gasull ens va explicar coses completament inèdites que atorguen una dimensió més gran a tots els artistes. Va parlar, en definitiva, de tot allò que no s’explica quan es parla d’art, i que de vegades resulta fonamental per anar més enllà de les obres i comprendre tot el que hi ha el darrera. Tot allò que, sovint, ens les acosta. 

     Ens va explicar, entre altres coses, que ell estava amb en Josep Mª Subirachs quan va tenir lloc la manifestació contra la seva labor a la Sagrada Família. Estaven tots dos al taller de l’escultor, situat al mateix temple. Van sentir junts els crits, els insults que li van proferir els manifestants, dels que –tot sigui dit de pas-, en conec més d’un. En Martí ens va descriure l’estupor de l’artista, i com es va enfonsar anímicament per aquell esdeveniment. Allò va significar un punt d’inflexió, no ja en la seva carrera artística, sinó en la seva vida. Tots els esdeveniments tenen moltes cares, i molts punts de vista. Va ser interessant per a molts, per uns moments, posar-se a l’altra banda i comprendre.

    També va parlar abastament de la figura, incompresa i encara desconeguda d’en Lluís Maria Riera, primer director i ànima, durant els primers anys, de la galeria Joan Prats. El va qualificar com a un dels més grans descobridor d’artistes, fruit del seu gran coneixement de l’art contemporani i de la seva sensibilitat i sobretot de la seva “antena”, que el feia saber quan un artista tindria projecció i quan no. Va ser, sense cap mena de dubtes un personatge fonamental en l’escena de l’art a Barcelona durant els anys 70 i 80, i per això en va fer un esment especial. En la fotografia exposada, en Riera esta al costat d’en Joan Brossa, per qui sentia una forta admiració, així com una gran amistat des dels anys 40. En una altra foto de Joan Brossa, en Martí Gasull ens va explicar el perquè en Brossa es mira somrient als fotògrafs. Els acabava de fer un joc de mans, i ells el miraven bocabadats. La màgia formava part del món de Joan Brossa, i també, era un component important de la seva poètica.

     Em va agradar especialment, el que va explicar al davant del retrat de Joan Ponç. Havien anat al seu estudi de Ceret a fotografiar les obres més recents de l’artista. No es podia arribar en cotxe fins al seu estudi, a uns cent metres d’allà on havien aparcat. Només baixar del cotxe, van sentir la música de Wagner que Ponç escoltava sempre. La tenia a tot volum, però cap veí del poble es va queixar mai. A Ceret el veneraven. Quan van arribar a l’estudi, en Ponç, que ja estava malalt, es trobava malament. Per animar-lo, i fer-li superar l’estat d’ànim produït per la malaltia, en Martí li va proposar jugar a fer-li retrats. En Ponç es va animar, i en va sortir una sèrie extraordinària. Tots i cada un d’aquells retrats ens deixen veure un aspecte de la seva obra. Increïble. No cal que m’allargui més per avui. Segurament, de sessions en farem d’altres, i tampoc voldria desvelar el contingut íntegrament. De tota manera, estic convençuda que cada sessió serà diferent. Els artistes escollits per parlar-ne seran altres i les vivències també. I també podria ser que parlés dels mateixos artistes, però expliqués altres coses, tant interessants, tant inèdites i tant reveladores com les primeres.