La història que relato a
continuació fa quasi vint anys que va passar. Va ser durant la crisi anterior,
la dels anys 90, i ara, que es prepara una exposició de Jorge Oteiza a La
Pedrera, és oportú recordar-la.
En aquella època, a la
galeria en la que treballava les passàvem magres. Les exposicions es venien poc
i malament, i havíem de tirar del fons d’obra ( i sort que en aquella època
encara n’hi havia) per sobreviure. Oferíem obres d’artistes “històrics” a un
preu temptador als pocs col.leccionistes que encara quedaven. Al magatzem hi
havia una escultura de Jorge Oteiza molt maca, i vaig pensar en buscar-li un
client. Es titulava “Caja Abierta” i era una edició de 30 exemplars. Abans,
però, vaig anar a buscar-la, més que res per tornar-la a veure abans de
començar les gestions. Però l’escultura havia desaparegut del seu lloc
habitual. Allà on havia estat hi havia quedat una empremta, un registre enmig
de la pols. Vaig preguntar, però ningú en sabia res. Tothom la recordava al
damunt de la prestatgeria on s’hi havia passat els darrers anys. Enlloc constava cap moviment recent de
l’escultura: cap document de préstec, cap albarà de dipòsit. Vam descartar el robatori per un agent extern violent. Ningú havia
forçat l’entrada, ni havia saltat l’alarma. També era molt remota la idea de
que l’hagués robat un lladre ocasional; més que res perquè l’escultura estava
amagada i era massa gran per treure-la d’allà de forma discreta. A més, era
força pesada. Vam regirar-ho tot, però l’escultura s’havia volatilitzat. La
sospita que l’havia agafat “algú de dins”, va anar prenent força. En aquells
temps, aquella escultura no era la única cosa que havia desaparegut
misteriosament.
Per observar les reaccions
de la plantilla, jo i un altre company, vam idear un pla: es tractava
d’inventar-nos un comissari que estava organitzant una exposició sobre Oteiza.
El “comissari”, per al que vam prendre prestat el nom d’un amic, va escriure
una carta a la galeria demanant obres de l’escultor en cas de que en
tinguéssim, i oferint la possibilitat de la seva compra, si el comitè de
l’entitat organitzadora ho creia oportú. Vam estar pendents de l’arribada de la
carta i de les posteriors reaccions, però no va passar res de res. Havíem posat
l’adreça i el telèfon del nostre amic, per veure si “el” o “la lladre” hi
contactava, però el nostre amic no va rebre cap escrit ni cap trucada.
L’altra possibilitat que vam
contemplar, va ser la de que l’escultura d’Oteiza havia estat lliurada a un
altre escultor per error. Durant aquells dies s’havia retornat tota l’obra d’un
escultor amb el que, després de molts anys, s’havia deixat de treballar.
L’escultura tenia certes similituds formals amb les d’aquell escultor, i hauria
pogut ser que el transportista que ajudava a l’encarregat del magatzem a
traslladar les escultures al seu camió, la prengués per una obra més de les que
s’havien de retornar. A més, totes estaven a la mateixa habitació. Si és que va
ser així, l’escultor en qüestió mai va dir res. Des d’aleshores, l’escultura esta en parador
desconegut. Algú em va dir una vegada que les obres d’art sempre acaben tornant
a sortir a la superfície. Quan veig obres de Jorge Oteiza en una exposició,
penso en la possibilitat de trobar-la. Fins ara, no he tingut sort.
