Una trobada que ha marcat el
final d’una etapa trista, de pèrdues (la Mica, sobretot), d’enyorament (la casa
de Sant Cebrià), d’un ordre de vida, de rutines estrictes, d’obligacions. No sé
perquè, però veig que aquell sopar ha estat el començament de quelcom nou,
agradable, d’una nova vida (que no ho és, exactament) ben acompanyada i amb un
bagatge vital impagable. Totes les experiències han valgut la pena, de totes
n’he tret un bon mestratge. El futur s’encara amb harmonia i optimisme. La
mirada enrere, per primera vegada, esdevé positiva, i amb ganes de tornar-hi. Uns moments que, a en Carles i a mi ens convenien.
L’amfitriona va ser la
Isabel Sagimon, antiga companya d’escola, amb qui compartim records feliços,
d’aprenentatges, d’amistats i de començaments. Filla de Paquita Granados, ànima
de l’agència de publicitat Zen, crisol d’aportacions creatives als anys
seixanta. Quants artistes, fotògrafs, dissenyadors gràfics, no hi van tenir
alguna cosa a veure!. Precisament, la Isabel esta llegint els quaderns de notes
de l’Alexandre Cirici, que va ser, juntament amb la seva mare, l’impulsor de
l’agència. Li va recomanar la lectura la Judit Subirachs, filla de l’escultor,
quan va veure que la mare de la Isabel era esmentada desenes de vegades en
aquelles notes. La Judit també va compartir aquest sopar, i, encara que ella
digui que no , ens ajudava a ressituar els records amb la seva memòria
prodigiosa. També hi eren la Mercè Centellas i el seu marit Albert. La Mercè,
filla de la Pepa Llopis, companya d’en Joan Brossa, també comença una nova
vida. Superats els mals moments que li han fet passar uns estranyament
considerats amics de la seva mare, se la veu fresca i renovada. Els únics
convidats que no coneixíem, la Nefer Rovira i en Quim, el seu marit, varen resultar ser
una autèntica troballa. Ell és net d’una casa de Sant Cebrià de Vallalta ben
misteriosa i que sempre ens miràvem quan passàvem pel davant, i la Nefer, és filla
de l’artista Rovira Brull (un altre dels artistes oblidats a reivindicar!). Ella
també és artista i la història del seu nom
val molt la pena. Ens va explicar que havia hagut de néixer ajudada amb
ventoses, i que el cap li havia quedat com el de la Nefertiti. Com que no la
van poder batejar amb aquest nom, li van posar Esther, però ella sempre ha
estat la Nefer. Vam sopar sota uns fanalets,
en una terrassa interior al bell mig de la Plaça Urquinaona, i la
tranquil.litat i el silenci eren tals, que mai hauríem dit que ens trobàvem al
rovell de l’ou de Barcelona. La sarsuela que va cuinar la Isabel era boníssima, amb el peix fresc
comprat al Mercat de Santa Caterina, i les postres - gelat de vainilla,
maduixes de Canet i trufes fetes per la Judit- van arrodonir un sopar amenitzat
pels bons records, les felices coincidències, i les noves coneixences. Ara
recordo el riure contagiós de la Isabel, mentre ens explicava que, quan va ser
a Sant Petersburg, a tot arreu es prenia gelat de vainilla. Això ho va trobar
fantàstic, per a ella, el gelat de vainilla és el gelat dels gelats. Ara veig aquell sopar, com el dinar de Nadal
que Joan Sales descriu a Incerta Glòria: un parèntesi feliç, un punt i a part.
En un racó, enmig de la ciutat, unes persones comparteixen uns records
esplèndids i una mateixa sintonia amb el seu entorn. Benzina de la bona per
seguir endavant!
