La cadira

     

     En aquesta foto de Martí Gasull de l’any 76, en Català Roca i en Joan Miró, es miren un quadre. En Català Roca esta dret, i en Miró esta assegut en una cadira. Estan a la recent inaugurada galeria Joan Prats. Reconec la moqueta i l’entrega de la moqueta a la paret, tant característica d’aquella galeria i de la del carrer Balmes, de la que, portats per les noves tendències, un bon dia van decidir eliminar aquest sòcol invers, i van treure la zona emmoquetada per posar-hi micro-ciment. Sempre m’hi vaig resistir. S’havia fet seguint els criteris de Josep Lluís Sert, i sota la direcció de Lluís Mª Riera, i era com una senya d’identitat. Però el que jo hi pogués dir importava poc.

     Qui miri aquesta foto, veurà el que he descrit abans: en Miró assegut, i en Català Roca dret al seu costat, tots dos mirant un quadre que Miró sosté a les mans. Però a més d’això, el que jo he vist ha estat la cadira en la que esta assegut Miró. I m’hi he fixat, perquè aquesta cadira és un disseny del meu pare. Ahir li vaig ensenyar la foto, i va recordar quan, amb un amic seu, que seria l’encarregat de realitzar-la, varen recórrer el nord d’Espanya buscant industrials que la poguessin construir. Va ser a principis dels anys 70. És una cadira molt maca. L’estructura és un sol tub d’acer inoxidable, el seient estava entapissat en pell negra. També es podien entapissar amb altres teles, però les que tenien a la galeria Joan Prats, eren de pell negra. Aquesta cadira va tenir un premi, un Delta de Plata. En Riera, que valorava moltíssim els dissenys del meu pare, en va fer comprar unes quantes per a la galeria. Que jo recordi, n’hi havia una a l’entrada i quatre o cinc al soterrani, on estaven les oficines. Quan jo vaig entrar a treballar allà, m’agradava veure aquelles cadires perquè em donaven una mena d’escalf familiar.

    Passats uns anys, em van avisar que les volien llençar. No perquè estiguessin fetes malbé. De fet, i després de molts anys d’ús, les cadires potser necessitaven tornar a ser entapissades, però l’estructura estava perfecta. No sé per quin motiu van decidir llençar-les. Jo no me les podia emportar totes a casa, no tenia lloc. Però en vaig rescatar una. La vaig guardar en un armari de la galeria del carrer Balmes, i quan vaig poder, la vaig fer entapissar de nou. Abans però, em vaig entretenir en netejar bé tota l’estructura d’acer cromat. La cadira va quedar flamant. Era i és una cadira preciosa. Des d’aleshores, la tinc a casa, al dormitori.

     En veure la foto d’en Martí Gasull, m’ha vingut al cap que potser la cadira en la que esta assegut en Miró és la que tinc a casa. Quin honor, oi? Però encara és més honor, adonar-me de que, persones com en Lluís Mª Riera, triaven els dissenys del meu pare per llocs tant importants com una galeria d’art, que havia de ser la capdavantera de l’art d’avantguarda català. En aquella cadira s’hi deurien seure molts artistes, intel.lectuals i persones interessades en l’art, perquè en aquella època, la galeria atreia un ampli espectre de gent molt interessant. Fa temps vaig dedicar un article a “la memòria de les coses” (1); ara penso què la meva cadira deu tenir també una memòria important, una vida secreta de la que fotos com la que il.lustra aquest text, en són testimoni.

Nota:

(1): Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/10/la-memoria-de-les-coses.html

Mirem!

     

     En el seu assaig “Modos de ver”, John Berger escrivia que la vista arriba molt abans que les paraules. El nen mira i veu abans de poder parlar. La vista és el sentit que ens situa al món, el que ens fa prendre la primera consciència de ser i estar, així com de totes les coses que ens envolten. Més endavant, serem capaços d’expressar el món en paraules, però encara que ho fem, aquestes paraules no podran anular mai l’evidencia del món real. El coneixement ens ajudarà a interpretar allò que veiem, i afectarà a la manera amb la que veurem les coses, però la mirada serà sempre insubstituïble. Penso que en l’àmbit de l’art contemporani, algunes de les darreres tendències, i sobretot, els seus principals defensors, ben situats en llocs importants de poder, han ajudat molt a que aquesta “mirada” hagi estat relegada, deixada de banda i fins i tot menyspreada. Des del moment en què el més important és el concepte, s’ha deixat de banda la importància de mirar l’objecte, que jo crec que és, sense cap mena de dubte, el que ens ha de transmetre tot allò que vol dir-nos l’artista, més que un full imprès amb el manual d’instruccions.

     Simon Shama, en el seu assaig “El poder de l’ art”, va encara més enllà. Ens demana d’entrar a un museu i no fer cap visita guiada, ni prendre els auriculars, a través dels quals ens explicaran les obres. Ell creu que ens hem d’acostumar a enfrontar-nos directament a les obres, i intentar desxifrar-les. Situar-nos-hi al davant i que elles mateixes ens parlin. El que passa és que per a fer això, es necessita tenir una mirada educada, i el sistema sembla que, cada vegada més, la deixi de banda. Poca gent valora una tècnica acurada, ni s’entreté observant els detalls de les obres, que, de vegades, poden dir molt. La gent s’ha oblidat de mirar, i d’experimentar sensacions a través de la mirada. De fet, es tendeix a valorar més el raonament, les qüestions intel.lectuals. El resultat, “l’objecte artístic” en sí, ha arribat a ser menys rellevant que el discurs. I tot sovint, no esta a l’alçada.  Per sí sol, i per molt que el mirem, no ens transmet tot allò que l’artista vol transmetre. L’art, segons Shama, ha de tenir el poder de la sorpresa desconcertant. Fins i tot quan pugui semblar imitatiu, l’art, més que duplicar la quotidianitat del nostre món conegut, ha de ser capaç de substituir-lo per una realitat pròpia, per un univers paral.lel, que sigui capaç d’aportar-nos quelcom de nou, o de trencar els nostres esquemes fins a l’extrem que ens obligui a reorganitzar el nostre sentit de la realitat.

     Crec que ha arribat el moment de reivindicar la mirada. Heidegger, a “Art i poesia”, va reflexionar sobre la mirada de l’artista, capaç de transformar les coses en una experiència estètica en potència. D’alguna manera, sembla que aquesta idea hagi caigut en desús, que ja no es tingui en compte. En canvi, a mi em sembla que torna a ser més necessari que mai que el procés vagi de la mirada a l’intel.lecte, no al revés. L’experiència estètica, a diferència de l’experiència teòrica, no es mou únicament en l’àmbit cognitiu, sinó que en tant que comporta una manera de retrobament amb el món, implica també els sentiments i les emocions. A través d’aquesta experiència, les obres d’art són sempre vigents, perquè son capaces de canviar amb totes les situacions i moments que travessem i sempre ens diran coses noves. Cal educar la mirada per tal que puguem veure directament. I que no ens confonguin.