L’altre dia, un amic meu va
deixar anar l’expressió de que Barcelona s’ha convertit en un parc temàtic per
als turistes i poca cosa més.... Em va doldre aquesta idea, però penso que te
una bona part de raó. Ho va dir en el context d’una conversa que va mantenir
amb una editora i un galerista, en la que tots dos es queixaven de la falta de
resposta cultural per part del públic. Aquest fet és real, jo mateixa ho
constato cada dia, i fa temps ja vaig dedicar un escrit d’aquest bloc a la
“falta de públic” (1). Les galeries, però, sempre hem estat un àmbit de públic
minoritari, i que tinguem poca afluència de visitants, no vol dir gran cosa. Ni
en les millors èpoques en teníem, tot i que sí que és cert, que hi havia un nombre superior de
persones interessades en integrar l’art a la seva vida, i per tant, la pràctica
de comprar una obra d’art de tant en tant no era una cosa tant estranya.
Fa uns mesos, una amiga meva,
després d’un viatge que va fer a la Xina, també va emprar una expressió similar
en referir-se a Barcelona: en arribar, va tenir la sensació de que la ciutat
era una mena de pessebre. Segurament es referia a que la ciutat s’havia
convertit en una mena de decorat. Molt bonic, però d’alguna manera irreal,
fals. Es vol transmetre una idea de ciutat culta i cosmopolita, però això és el
que va ser en altres èpoques, no pas ara. L’editora amb la que va conversar el
meu amic, li va dir que es llegia molt més a Saragossa o a Valladolid que a
Barcelona. A Barcelona es venen pocs llibres, com a mínim es venen poc els
llibres que ells editen. Això em va causar estranyesa... Quin tòpic doncs això
de que Barcelona és una capital cultural! En què ens hem convertit? Penso en
tot això en veure les reaccions exagerades que va causar el rebuig d’un poema
mediocre (i no dic el nom de la poetessa perquè no tinc ganes de fer-li més
propaganda, que ja en té prou!)... A mi no em va agradar gens aquell poema,
però no pel que s’ha fet famós, sinó perquè vaig pensar que de poesia no en
tenia gens. N’hi hauria hagut prou en passar pàgina i no parlar-ne més, però
no. Em poso malalta de veure la dimensió que ha pres tot plegat... Una dimensió
que, efectivament, correspon més a un parc temàtic que a una societat culta i
ben preparada. Un panorama ben sòrdid, el que tenim en aquest moment.
Em dol també, que algunes galeries marxin a Madrid perquè segons diuen, allà hi ha un públic molt més nombrós i receptiu per l’art contemporani, i em dol perquè és veritat. Nosaltres, des de la nostra dimensió mínima, també hem experimentat l’interès que ha despertat alguna de les nostres exposicions en altres parts d’Espanya. Però que la venda de llibres d’autors catalans també sigui superior allà, és un fet que em va deixar ben desmoralitzada. Ens hem convertit doncs, en un parc temàtic per a turistes, amb les dosis justes d’escenografia històrica i folklore mal entès, i en un aparador de la indústria internacional del luxe, apte només per a creueristes rics i esnobs "tontaines" que es passegen pel Passeig de Gràcia pensant que “quina sort viure en una ciutat tant chic”. Confio en que reaccionem abans de que no sigui massa tard!. No fa gaires anys que la cosa no era tant greu, i vull pensar en que és possible revertir aquesta decadència cultural. Si no, sí que estarem ben perduts!.
Nota
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada