Barcelona, un parc temàtic?

    

     L’altre dia, un amic meu va deixar anar l’expressió de que Barcelona s’ha convertit en un parc temàtic per als turistes i poca cosa més.... Em va doldre aquesta idea, però penso que te una bona part de raó. Ho va dir en el context d’una conversa que va mantenir amb una editora i un galerista, en la que tots dos es queixaven de la falta de resposta cultural per part del públic. Aquest fet és real, jo mateixa ho constato cada dia, i fa temps ja vaig dedicar un escrit d’aquest bloc a la “falta de públic” (1). Les galeries, però, sempre hem estat un àmbit de públic minoritari, i que tinguem poca afluència de visitants, no vol dir gran cosa. Ni en les millors èpoques en teníem, tot i que sí que és  cert, que hi havia un nombre superior de persones interessades en integrar l’art a la seva vida, i per tant, la pràctica de comprar una obra d’art de tant en tant no era una cosa tant estranya.

    Fa uns mesos, una amiga meva, després d’un viatge que va fer a la Xina, també va emprar una expressió similar en referir-se a Barcelona: en arribar, va tenir la sensació de que la ciutat era una mena de pessebre. Segurament es referia a que la ciutat s’havia convertit en una mena de decorat. Molt bonic, però d’alguna manera irreal, fals. Es vol transmetre una idea de ciutat culta i cosmopolita, però això és el que va ser en altres èpoques, no pas ara. L’editora amb la que va conversar el meu amic, li va dir que es llegia molt més a Saragossa o a Valladolid que a Barcelona. A Barcelona es venen pocs llibres, com a mínim es venen poc els llibres que ells editen. Això em va causar estranyesa... Quin tòpic doncs això de que Barcelona és una capital cultural! En què ens hem convertit? Penso en tot això en veure les reaccions exagerades que va causar el rebuig d’un poema mediocre (i no dic el nom de la poetessa perquè no tinc ganes de fer-li més propaganda, que ja en té prou!)... A mi no em va agradar gens aquell poema, però no pel que s’ha fet famós, sinó perquè vaig pensar que de poesia no en tenia gens. N’hi hauria hagut prou en passar pàgina i no parlar-ne més, però no. Em poso malalta de veure la dimensió que ha pres tot plegat... Una dimensió que, efectivament, correspon més a un parc temàtic que a una societat culta i ben preparada. Un panorama ben sòrdid, el que tenim en aquest moment.

     Em dol també, que algunes galeries marxin a Madrid perquè segons diuen, allà hi ha un públic molt més nombrós i receptiu per l’art contemporani, i em dol perquè és veritat. Nosaltres, des de la nostra dimensió mínima, també hem experimentat l’interès que ha despertat alguna de les nostres exposicions en altres parts d’Espanya. Però que la venda de llibres d’autors catalans també sigui superior allà, és un fet que em va deixar ben desmoralitzada. Ens hem convertit doncs, en un parc temàtic per a turistes, amb les dosis justes d’escenografia històrica i folklore mal entès, i en un aparador de la indústria internacional del luxe, apte només per a creueristes rics i esnobs "tontaines" que es passegen pel Passeig de Gràcia pensant que “quina sort viure en una ciutat tant chic”. Confio en que reaccionem abans de que no sigui massa tard!. No fa gaires anys que la cosa no era tant greu, i vull pensar en que és possible revertir aquesta decadència cultural. Si no, sí que estarem ben perduts!. 

Nota

(1): Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/08/la-falta-de-public.html

Pèrdues

     

     Sento que, des de fa un temps, he entrat en una fase en la que començo a perdre coses pel camí... No sé quan va començar exactament, ni si vol dir que he entrat en una mena de decadència. Molt probablement és el curs natural de la vida. Fins a una edat de determinada no parem d’incorporar coses a la nostra vida: llocs, persones, coneixements, experiències, objectes, fins que tenim la sensació de tenir una existència plena i feliç. Ningú ens avisa que això no serà així sempre: que les persones i els animals es moren, les cases es venen, les feines es perden, i un bon dia ens adonem que ens hem quedat en precari, sense reconèixer ja aquell entorn segur i familiar al que ens havíem acostumat. Jo he perdut tantes coses importants durant els darrers dos anys, que sento que he de planificar completament la meva vida. És cert que n’he guanyat d’altres, sobretot pel que fa a la feina, i potser també és cert que fins ara no he perdut les més importants de totes: la salut i la família.  La pèrdua de la meva feina anterior ha estat més un alliberament que una pèrdua pròpiament dita. Sense cap mena de dubte ara he guanyat seguretat, reconeixement i sobretot felicitat. Treballar en un ambient que s’havia tornat tòxic, sense cap mena de sintonia amb el galerista ni amb la gent del seu entorn, era una manera d’emmalaltir lentament. Vaig trobar una fotografia l’altra dia, de quan encara érem feliços a l’altra galeria. Sortim en Josep Ramon i jo, poc abans d’inaugurar l’exposició de Jorge Pombo l’any 2008. Recordo que aquesta foto ens la va fer en Jordi Alcaraz. Nosaltres érem l‘ànima d’aquella galeria, ho decidíem i gestionàvem tot. I així va ser durant molts anys, i les coses rutllaven prou bé. D’allò ja no en queda res, ja s’han cuidat prou d’esborrar-ne la memòria!. Pèrdues com aquesta no dolen gaire, però. Estan generades per persones que no necessitem, ans al contrari... ben lluny!.

     Altres pèrdues són més doloroses i difícils de gestionar. Encara no he tocat el buit immens que ha deixat en David Padrós en la meva vida. Aquí segueix, fondo, inexplicable, gèlid... ja no tinc la seva companyia incondicional, el seu suport d’amic-tiet que em va donar sempre, sobretot durant els anys duríssims en que em van posar les coses difícils (per dir-ho finament) per a que acabés fent el que vaig fer, marxar. I no sé com m’ho faré tampoc sense la casa de Sant Cebrià, el meu refugi de més de quaranta anys. Potser jo vaig ser la persona de la família que més va gaudir d’aquella casa, sobretot durant els darrers anys. Quan les coses anaven mal dades, aquella casa era un oasi de pau, en el que tot continuava igual: els arbres, l’olor de l’aire, de les plantes... Els meus pares sempre van parlar de vendre-la quan fossin grans i ja no hi poguessin anar, deien que la casa era la seva guardiola per a quan ho necessitessin. Ells ho tenien coll avall, que un dia o altre l’acabarien venent. I tot i que sempre es va dir, quan ha arribat el moment, a mi m’ha vingut de nou, i la trobaré a faltar tant que no me’n sabré avenir.

     Ara estic en un moment de dol. M’ha sobrevingut l’aclaparadora consciència de tantes pèrdues, en un moment massa difícil. Es probable que deixi descansar aquest blog durant un temps. Per sobreviure s’ha de picar una roca duríssima i el martell que tinc és massa petit. D’algun lloc, encara no sé de quin, hauré de treure la força necessària per fer-ho.

Post scriptum: 
Quan vaig escriure aquest text, encara no s'havia produït la pèrdua més dolorosa de totes: la nostra estimada Mica: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2016/07/historia-de-la-petita-mica.html No ho sabíem, però quan vaig escriure aquestes ratlles ja estava malalta, i va morir el 27 de juny de 2016.

Fils invisibles de llum

     

     Durant la visita comentada que Elena Kervinen va fer de la seva exposició “El teixit secret”, ens va desvelar una de les raons d’aquest títol. Les seves obres, i especialment les que estan dedicades a la muntanya de Montserrat, presenten infinitat de línies que uneixen la muntanya amb el cel. Centenars d’aquestes línies, estan realitzades amb punta d’or. “Precisament, -va dir-, volia fer referència a una frase de Gustavo Adolfo Bécquer, que diu que hi ha fils de llum imperceptibles que uneixen els homes a les estrelles” (1). En aquesta sessió, es va donar la casualitat de què una de les assistents, és la neta de l’antiga propietària del pis on està a la galeria, i de passada, neboda d’un altre dels autors que va citar l’Elena, com a font d’inspiració de la seva obra, en Raimon Panikkar. I no només això, sinó que a més, vam descobrir que és germana de l’editor del llibre La musica clásica de la India, escrit per Jaime R. Pombo, germà de Jorge R. Pombo, l’obra del qual vam exposar la temporada passada, i amb qui ens uneix una amistat de fa molts anys. No es tracta de complicar la vida als lectors amb aquestes meravelloses casualitats, sinó de fer veure que, aquests fils de llum que, segons Bécquer, unien els homes amb les estrelles, també uneixen els homes entre sí, formant també aquest teixit secret del que ens parla l’obra de l’Elena Kervinen i que, molt probablement, a més d’unir els éssers humans amb el cosmos, també els uneix entre sí.

     Aquests fils de llum són sovint tant invisibles, que poden unir-nos amb altres persones durant molts anys sense que ens adonem. Posaré un altre exemple, succeït recentment, i que m’ha fet constatar que aquests fils existeixen, encara que no els veiem. Fa molts anys, va exposar un artista a la galeria en la que jo treballava abans, que es diu Jonathan Hammer. No vaig arribar a aprofundir en la seva obra, primer perquè l’exposició es feia a l’altre espai de la galeria, del qual jo no n’era responsable; i segon, perquè em va passar el que descrivia l’autor del text del catàleg al començament del seu escrit: vaig ser incapaç de contextualitzar-la. Em va produir una estranyesa, que, en aquell moment no vaig saber interpretar. Però passats els anys, aquest artista va fer amistat amb una editora, i van decidir fer un llibre de bibliòfil amb gravats. I com que l’autor del text d’aquell catàleg és amic de l’artista i d’un íntim amic meu gravador, a qui va recomanar per a fer els gravats del llibre; em vaig trobar remenant catàlegs, per poder-li passar informació sobre l’obra d’aquest artista al meu amic gravador. I, curiosament, aquesta vegada, a més de comprendre la seva obra, he descobert que aquesta també deixa veure uns fils de llum que l’uneix de manera imperceptible amb les llegendes de Bécquer. El seu insòlit univers estètic es construeix a base de connexions entre diversos elements amb un marcat contingut simbòlic. De vegades, com Bécquer en les seves llegendes post-romàntiques, contextualitza els seus argumentaris en èpoques remotes, amb referències històriques i ancestrals i els pobla amb aparicions màgiques i sobrenaturals.

     Segons a qui li expliqui aquests raonaments, em dirà que vivim en un món molt petit, i que la societat en la que ens movem és endogàmica i limitada. Jo prefereixo pensar que aquests fils de llum invisibles existeixen, que ens uneixen a les persones que menys ens esperem; i ens fan creure que ni estem sols, ni la vida és absurda i atzarosa.

Nota:

(1).-  Gustavo Adolfo Bécquer, en la Leyenda nª 11 titulada "Creer en Dios".