Obres i "obres"

     

     Vam trigar a anar a visitar l’exposició Miró i l’objecte, programada des del 29 d’octubre a la Fundació Miró de Barcelona. El motiu és que, per ser sincera, els objectes de Miró no m’han entusiasmat mai gaire. Bé, potser n’hi ha algun que no trobo pas tan terrible, però n’hi ha més dels altres.  Així doncs, per a mi no era una exposició prioritària, i em feia bastanta mandra.  M’havia cridat especialment l’atenció l’actitud de la crítica, que es va sobrepassar en lloances. Era jo la única persona crítica amb els objectes ( o escultures) de Miró?. O és que tot el que esta tocat per la mà del geni és artísticament inqüestionable? Jo crec que no. Sense treure-li el mèrit del que podria haver estat la seva aportació, o potser més ben dit, la seva reinterpretació, dels objectes com a elements de transmissió de valors i/o voluntats artístiques, confesso els meus dubtes sobre l’encert d’algunes de les seves obres objectuals.

       Podria ser que al darrera d’aquestes obres hi hagués una voluntat irònica de renegociar els límits de l’art. En l’assaig Artistas sin obra (1), Jean-Yves Jouannais, planteja la idea de que l’essència de la modernitat esta en l’ús dels mètodes i formes de pensament aliens a una disciplina, per a qüestionar-la, subvertir-la, ampliar-la, enriquir-la i obrir-la a altres possibilitats. Això, és, segons Jouannais, fer servir la ironia. Una ironia que ja havien utilitzat Erik Satie, amb moltes de les seves composicions escrites sense compassos, i amb unes harmonies que s’allunyaven dels patrons clàssics i a les que els posava títols extravagants i, sobretot, Marcel Duchamp. No sé si Miró tenia aquesta voluntat irònica, em sembla que ell es guiava per paràmetres més aviat intuïtius. 

     És ben cert que la visita a l’exposició Miró i l’objecte va valdre molt la pena per tal de veure alguna de les seves obres primerenques, sobretot les exposades a la primera sala, i per tenir contacte amb tots aquells objectes tradicionals, o simplement trobats, en els que es va inspirar o que va reproduir directament en les seves pintures. Aquests elements, exposats a manera de documentació, em feien pensar encara més que els seus interessos seguien una pauta molt més intuïtiva i sensible que no pas intel.lectual. Ara bé, quatre de les peces exposades van refermar la meva recança inicial. No es tracta de peces objectuals, sinó de quatre teles de l’etapa en la que va voler assassinar la pintura. Quatre peces que només les podria salvar el distanciament irònic, si és que hi era. Dues, mostraven els seus grafismes característics, pintats al damunt de dues pintures comprades als encants (potser pintades en sèrie) i dues teles estripades, una a l’estil “Fontana” - que ja ho havia fet molts anys abans. Però tant els grafismes com els talls eren dubtosos i fallits. Més que assassinar la pintura, semblava que l’artista es volgués fer l’hara kiri.

    Sóc la única que ho veu així? No ho han valorat d’aquesta manera ni els comissaris, ni els crítics. Quina raó de pes va empènyer a penjar aquestes obres? A través d’aquests anys he après que els artistes, de vegades, també s’equivoquen. I molt rarament es venien aquestes obres fallides, que acabaven al magatzem de la galeria o en mans dels propis artistes o les seves famílies. Però es clar, qui s’atreveix a jutjar, a aquestes alçades, l’obra de Miró?

Nota:

(1).- Jean-Yves Jouannais Artistas sin obra "I would prefer not to". El Acantilado, 2014

P.S. Poc després de penjar aquest text, ens va visitar un conegut crític d'art i vaig aprofitar per comentar-li les meves reflexions. "Dona t'has anat a fixar en les obres menys....Les han posat seguint criteris més conceptuals...." En fí, que potser sí, que sóc la única!

      

Via morta

     

     Ahir al vespre, accidentalment,  em vaig trobar pel carrer a un vell conegut. Després d’una tarda ensopida, em vaig alegrar de veure’l. Havia vingut a la nostra darrera inauguració, però com sol passar en aquestes ocasions, el vaig saludar i poca cosa més. Havia d’estar per tothom. Tot i que feia fred, perquè era tard al vespre, ens vam passar una bona estona de tertúlia. No sempre tinc la sort de trobar-me amb una persona tant experta en temes d’art i de cultura en general, tant observadora i amb un criteri ben format; després de moltíssims anys col.leccionant art contemporani i per tant, recorrent totes les galeries amb la seva mirada especialitzada, exigent i altament analítica.

     Vam parlar de la baixada de l’interès general pel que fa a l’art contemporani, i de que ara la gent es limita a visitar les webs i posar-se al dia a través del Facebook. Ja no visiten les galeries si no és per la inauguració, que ha esdevingut més un acte social, que una altra cosa. Les tertúlies improvisades d’abans, ara són un fenomen d’una altra època. Vam donar la culpa al canvi de mentalitat. Em va explicar que fa molts anys, la filmoteca va projectar un cicle de pel.lícules de Rossellini. El cinema es va omplir de gom a gom. No s’hi cabia, i creia recordar gent dreta als passadissos. En canvi, quan després de molts esforços (es veu que és complicat reunir les pel.lícules d’aquest director) es va repetir el cicle fa poc temps, a la filmoteca hi van assistir quatre gats. Que els interessos han canviat, ho demostra el fet que ara els cinemes s'omplen quan programen "Star Trek". Tot plegat em va recordar el que m’havia explicat un assistent a una de les lectures de poemes que fem, en el marc de l’exposició de David Ymbernon. Quan li vaig confessar la nostra dificultat per  reunir deu o dotze persones, em va explicar que fa vint o trenta anys, quan una galeria d’art programava un acte d’aquests, la gent s’hi llençava en massa. Ara, algunes galeries organitzen exposicions col.lectives multitudinàries: només amb els artistes i els seus amics i coneguts, s’asseguren el ple absolut el dia de la inauguració, i moltes visites després. Però no es tracta d’això. Aquest és un interès falsejat, una mena de trampa, un autoengany.  

     El meu interlocutor accidental d’ahir, però, va anar més enllà. Em va donar la raó pel que fa al canvi de mentalitat, però també em va fer veure que el nivell cultural havia baixat estrepitosament. Molt probablement degut al sistema educatiu, que havia sofert uns canvis de resultats nefastos. Malgrat excepcions, que sempre es produeixen, s’havia matat la curiositat de la gent i l’afany envers el coneixement.  Però a més, i això és el que em va fer pensar, em va fer veure que la programació de les galeries ja no és el que era. Em va confessar haver arribat “knock out” a casa seva, després d’un passeig per les galeries: en una, va veure una exposició terrible, d’un artista dels 80 vingut a menys, i dues exposicions de dos artistes morts fa anys, que mostraven obres poc convincents i que si estaven allà era perquè no s’havien venut en el seu moment. També va posar èmfasi en la manca d’energia creativa: “els artistes -va dir- donen voltes als mateixos temes, a les mateixes formes, és com si ja estigués tot vist”.  Després d’aquella conversa demolidora, vaig tenir la sensació que el nostre món havia entrat en una via morta, i que tots ens haurem d’esforçar molt, malgrat la indiferència general, per tal de no perdre per sempre aquest públic escàs, però tant exigent que ens queda.

La fotografia que il.lustra l'article és "Rainman", d'Oriol Jolonch

Resiliència

    

A Tònia Coll, que em va fer pensar.   

  L’altre dia em van deixar un comentari al facebook, a propòsit de la nostra galeria, que van qualificar de “bella resiliència”. La resiliència és la capacitat de superar situacions adverses i sortir-ne enfortit. Mai ho havia pensat, però si faig una mica de repàs de la meva experiència, potser sí que tenen raó. Durant els vint-i-sis anys que vaig estar a l’altra galeria no ho vaig tenir mai fàcil. De bon començament ja vaig haver de patir els intents de fer-me la vida impossible part de la directora del moment (ara s'en diria mobbing). No se’n va sortir; recordo que encara que em va provocar moltes estones de plorera, em vaig plantar forta fins que se’n va cansar. Va plegar anys després. Després va venir el menyspreu i els intents de boicot de tot el que jo feia, per part de la segona directora de torn. Els artistes que jo proposava al meu espai no eren prou fashion per al seu dubtós criteri. Més d’una vegada, i referint-se a Jordi Alcaraz (!), havia dit que era un artista que no feia per aquella galeria. Suposo que el trobava casolà, poc internacional, i massa allunyat de les instal.lacions pseudo-conceptuals que estaven de moda. I quantes vegades havia hagut de demanar ajuda al meu entorn familiar per penjar una exposició! Penso en la primera exposició de Chema Madoz, o en la primera de Jorge R. Pombo, per posar dos exemples. Si havien de muntar a l’altra galeria, jo em quedava sense cap ajuda. Però com que sempre havia estat així, ja m’havia acostumat. A més, el plaer de vibrar amb l’obra d’alguns d’aquests artistes “menyspreats”, i de poder-ho compartir amb un públic, llavors nombrós i receptiu, em feia oblidar aquells entrebancs, o si més no, considerar-los menors i fruit de la ignorància. Afortunadament, tenia això: un públic agraït, en tots els aspectes, que escombrava la recança causada pel poc reconeixement que rebia per part del galerista, i per les travetes que em feien les directores de torn. La veritat és que sempre vaig anar a la meva. Potser sí que la meva actitud era una mostra de resiliència.

     Més endavant m’esperaven proves més dures que ja vaig descriure (encara que de manera molt lleugera) en els capítols Sobre el perquè vaig començar a escriure aquest blog (1) i Del blog a la vida o l’experiment de les granotes (2). I ara, per si no en tingués poc amb el que vaig viure en el passat, he obert una galeria d’art contemporani en un moment tant trist com l’actual. I és trist en tots els sentits. No només per culpa de la crisi, que ha esborrat del mapa a molts dels col.leccionistes, sinó perquè tinc la sensació que tot el que significa contemporaneïtat, interessa poc. Abans havia culpabilitzat d’això a l’excés de propostes conceptuals, fetes tant per part de les institucions com de moltes galeries, que havien acabat cansant el públic. Però ara, a més, observo un interès massa exagerat, tant per part de la gent en general, com per part de la crítica, per l’art del passat. Que la gent s’interessi pel passat ho entenc, però que ho faci la intel.lectualitat, ja no ho entenc tant. No hi ha un equilibri, i això és preocupant. Què hem de fer, doncs, exposar sempre artistes recuperats del passat? Estic d’acord que, de tant en tant val molt la pena, i jo mateixa ho he fet (3). Però què passa amb molts dels artistes contemporanis que no poden sobreviure per la falta d’interès general? I que a més de ser un reflex de la nostra època, són boníssims. Hem d’esperar cinquanta anys per a recuperar-los i que en parlin els diaris?

     Escribint aquestes ratlles, m’han vingut al cap tres persones del meu entorn que, per a mi, són un exemple de resiliència: la meva amiga Judit Subirachs, per totes les pedres que es troba al camí, a l’hora de reivindicar l’obra del seu pare; en David Padrós, que, tot i haver de lluitar contra una malaltia incapacitant, només pensa en compondre música i en fer-me classe de piano per passar-nos-ho bé, i en David Ymbernon, que, malgrat la incomprensió que provoca la seva obra, segueix el seu camí, contra vent i marea.

Notes:

(1) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/03/sobre-el-perque-vaig-comencar-escriure.html

(2) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/03/del-blog-la-vida-o-lexperiment-de-les.html

(3) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2015/06/marti-gasull-i-coral-1919-1994.html