Un llibre sobre l'art del segle XXI

    

     Després de fullejar el llibre “The twenty first century art book”, publicat recentment per Phaidon, se’m fa difícil trobar un argument més o menys coherent per explicar l’art contemporani. Els discursos que fan servir els artistes són tant dispars i diversos, que es fa molt complicat. Els arbres no em deixen veure el bosc, si és que n’hi ha. Per altra banda, també he trobat especialment difícil entendre els artistes per si sols. En el llibre, escrit a la manera d’un diccionari, només surt reproduïda una obra de cada un, i que aquella obra em sembli especialment interessant, no vol dir que em passi el mateix amb el conjunt de l’obra de l’artista. De fet, moltes vegades –per no dir la majoria-, l’obra reproduïda té poca cosa a veure amb la resta de la seva producció, com a mínim estilísticament, per dir-ho d’alguna manera, encara que avui dia, aquest terme no tingui cap mena de sentit i pugui semblar completament arcaic. Per posar un exemple, em va semblar molt suggestiva l’obra de Wolfgang Tillmans, titulada “Freischimmer”. Podria semblar l’intent de captar el moviment del vol dels ocells, o la reproducció d’un món vegetal subaquàtic. Els tons rosats de l’obra la fan especialment inquietant. L’explicació a peu de pàgina ens explica que es tracta d’una fotografia en la que l’autor registra els moviments d’un pigment dins un líquid. Forma part d’una sèrie de 25 fotografies “abstractes”, que intenten captar el moviment de la llum. Però després de visitar la seva pàgina, vaig veure que aquell treball no tenia res a veure amb la resta de la seva obra. Havia estat un experiment, un exercici.  El mateix, però potser no d’una manera tant exagerada, em va passar amb la Lucy McKenzie. L’obra sel.leccionada en el llibre, reprodueix una paret que remet al segle XIX.  Potser estèticament no s’assembla a la resta de la seva producció, però sí que realitza apropiacions estètiques i culturals diverses per a transmetre idees.

     Així doncs, trobo molt difícil articular un discurs, no només per explicar cap on va l’art contemporani en general, si no els artistes en concret. L’Enric Juncosa, en el text explicatiu de l’exposició que ha comissariat al Caixaforum, ja deixa clar que l’art recent no es pot interpretar seguint un relat únic. Segons les seves paraules: Es tracta d’un model plural inspirat en referents d’altres àmbits que han explorat estructures narratives complexes i entrecreuades, com ara les novel.les “2666” de Roberto Bolaño o “The Hakawatti” de Rabih Alameddine en la literatura, el llargmetratge “Mulholland Drive” de David Lynch en el cinema o les òperes de l’irlandès Gerald Barry en les arts escèniques (1). Fins ara, la filosofia era una disciplina que em resultava molt útil; una bona guia per aclarir el panorama de les tendències. Però tots els textos que fan referencia a la post modernitat van estar publicats als anys 80. Tot i que visionaris, ara em semblen obsolets.

     Per acabar, una segona reflexió, tot fullejant la compilació de Phaidon: el subtítol del llibre Introducing the best contemporary art made since 2.000, ens diu doncs el que hi trobarem: el millor art contemporani fet des de 2.000. Doncs el que no hi trobarem són artistes “espanyols”, fora de Santiago Sierra. No hi figuren ni Plensa, ni Barceló, encara que els considerem els més ben posicionats internacionalment. Per als autors d’aquesta antologia, o sigui Jonathan Griffin, Paul Harper, David Trigg i Eliza Williams, cap d’ells ha fet prou mèrits per figurar entre els millors. Quin pes específic tant pobre el nostre en el panorama internacional!.

Notes:

(1).- Del programa de mà de l'exposició "Tres narratives: Participació, Memòria i Llenguatge". Caixaforum Barcelona, fins el 15 de febrer.

Tornar a començar

      

     La última exposició que vam fer a Joan Prats-Artgràfic l’any 2005 va ser “Epifania de Latung La La”, de David Ymbernon. Durant aquella exposició, com en totes les d’en David, s’hi escenificava una performance fantàstica, en la que, a banda de la família Ymbernon,  hi col.laboraven en Jordi Casadevall, tocant un instrument Baschet, en Carles Sales, escenificant un fragment del Cyrano i en Benjamí Tous, fent un delirant striptease. Recordo aquella exposició pel seu fresc i desinhibit atreviment, per ser una proposta personal i nova que era capaç de travessar la cuirassa dels convencionalismes. Aquella exposició es va inaugurar un 15 de desembre, per tant, va abraçar les vacances de Nadal. Els dies de performance, la galeria s’omplia de gent que quedava absolutament esbalaïda primer, i entusiasmada després, amb l’univers ple de sensibilitat i d’imaginació que escenificava en David, no només amb la performance, si no amb la seva obra. Per posar un exemple, a l’entrada hi havia una obra embolicada per a regal, amb un immens llaç de color taronja. Vam exposar l’obra completament embalada. El joc era vendre-la així, com un “quadre-sorpresa”.  I es va vendre, i a més, de manera entusiasta. Aquesta era l’actitud de la gent durant els Nadals del 2005. Quan la proposta valia la pena, es contagiaven de seguida, i en prenien part activament.

     Val a dir també, que jo no ho vaig tenir fàcil per presentar i tirar endavant aquella proposta. Comptàvem amb la ferma oposició de la directora del moment, que per sort, ja tenia prou feina amb la programació de l’altra galeria, i suposo que per incapacitat, no s’hi va ficar gens. Ara, això sí, el buit ens el van fer tant com van poder. El que interessava era “l’escena internacional”, i tots els post-conceptuals, que potser no eren bons, però eren “allò últim”, o sigui : le derrière cri. Veient-ho ara retrospectivament, defensaven allò que posteriorment ha causat l’avorriment més desesperant, i que ha fet fugir la gent de les exposicions. Nedar a contracorrent era la única cosa que podíem fer els que creiem en l’art com a arma per transformar el món; a base de començar per transformar les persones. Però érem una minoria. Vam presentar batalla, però en aquell moment teníem les de perdre. 

     Ahir vaig llegir el desolat article que va publicar la Rosa Olivares a Exit-Express (1). Té tota la raó, en el que diu; la majoria dels escrits d’aquest bloc tracten els mateixos temes. El panorama que tenim al davant s’ha convertit en un desert, i és ben cert que l’escenari artístic predominant dels darrers anys ha desembocat en aquest no res (que, d’altra banda ja es veia a venir). El mimetisme al que es van veure abocats els artistes que volien prendre part d’aquest circ de museus, institucions, galeries à la page, fires, biennals, etc., va acabar destruint la creativitat, la imaginació, la sensibilitat i el que és més greu, el coneixement. Tots s’hi van apuntar, i els que no ho vam fer, ens van arraconar. “Deixa’ls que vagin fent, que nosaltres fem la nostra”, deia un antic company meu. La cosa és que la falta de diners ens ha arrossegat a tots i d’aquell esperit de feliç i esperançada resistència dels Nadals del 2006 en queda ben poca cosa. Perquè ara, a més els diners s’han acabat.

     Hem de tornar a començar de zero, reconstruir tot allò de bell nou. Ara és l’hivern, és el que toca. Alguns, com jo mateixa, ja ens hi hem posat.

Notes:

(1): http://www.exit-express.com/home.php?seccion=opinion

Sobre algunes coses que amaguen les obres d'art

    

     L’any 1971, en David Padrós va escriure la seva primera composició per a conjunt de cambra, i la va titular “Styx”. Aquest títol el va treure del primer llibre d’Else Lasker Schüler, publicat l’any 1902, i de la mateixa manera que ho va fer la poetessa judeo-alemanya volia fer referència expressa al riu Styx. Aquest riu, en la mitologia grega clàssica constituïa el límit entre la terra i el món dels morts: l’Hades. Es creia que les ànimes dels difunts creuaven l’Styx en una barca guiada per Caront. Quan arribaven al més enllà, les ànimes rebien un premi o un càstig, segons la vida que havien portat. Va ser una cosa premonitòria que en David Padrós triés aquest títol per a la seva primera composició? No deixa de ser significativa la referència a aquest lloc de trànsit, absolutament transcendent, en el que només s’hi podien trobar ombres, incerteses, angoixa i totes les pors possibles. Una mena de projecció del que s’esdevindria després en la seva vida, una identificació amb el turment psíquic que hauria de viure molts anys després.

     Això m’ha portat a pensar en la importància que tenen les obres d’art com a reveladores de la personalitat i les tendències inconscients dels seus creadors. Més enllà de les consideracions intel.lectuals que es puguin fer, les obres ens parlen també de les personalitats que s’hi amaguen al darrera. De forma expressa, els artistes desenvolupen un discurs al voltant de la seva obra. Un discurs conscient que atorga sentit al seu treball, que demostra quins són els seus interessos i les seves inquietuds, i que serveix per a situar-lo dins una o altra tendència, ens dona les claus per entendre la seva obra i classificar-la. A més a més, però, les obres d’art també presenten trets de la personalitat de l’artista, que la majoria de les vegades, han escapat de la seva voluntat. No els trobem perquè l’artista ens els hagi volgut mostrar, si no perquè formen part tant indissoluble de la seva personalitat, que apareixen en la forma de pintar (de composar, d’escriure, etc), en la tria dels temes, o en les fonts d’inspiració que han despertat la seva creativitat. La majoria de les vegades, aquests trets distintius apareixen entrellaçats al discurs artístic i si no es té un coneixement previ de la personalitat dels artistes poden passar desapercebuts o fins i tot, poden ser mal interpretats. L’entrega física i espiritual de Jorge R. Pombo a la pintura, per exemple, queda ben palesa en el rastre de les seves mans, que apareix amb freqüència en moltes de les seves obres menys cerebrals, o en altres rastres de la seva vida en el moment de pintar que queden per sempre, de manera conscient o no, enregistrats en els quadres. En el seu cas, no es tracta d’un mer recurs formal o tècnic, si no d’una mena de declaració de principis: l’acció de pintar esdevé en la seva obra tant important com la idea.

    La conclusió és que en les obres d’art hi ha moltes coses més que les que els artistes ens volen dir. De vegades fins i tot coses que els propis artistes desconeixen i que no podrem llegir fins a tenir una perspectiva històrica. La referència de David Padrós al riu Styx al començament de la seva carrera és absolutament inquietant. Sense dubtes un avançament del que seria el seu recorregut vital. En paraules de Salvador Espriu: el poeta, hoste inexpert de la vida, sempre en exili al llarg del temps difunt. (1)

Notes

(1).- Salvador Espriu, al llibre El caminant i el mur també fa referència al riu Styx

La fotografia que li.lustra aquest text es titula "This is the end" i és de l'Oriol Jolonch

    

Complex de màrtir

    

      Poc després d’inaugurar l’exposició de Jorge R. Pombo, ens va visitar una crítica d’art que escriu en una revista sobre les tendències del mercat de l’art. Abans, a l’altra galeria, ens venia a veure tot sovint. A el quadern robat encara no hi havia estat. En Jorge és relativament conegut a Barcelona i vaig pensar que potser aquesta vegada escriuria encara que fos una breu ressenya de l’exposició. Li vaig fer un comentari sobre aquesta possibilitat, però em va dir que això era del tot impossible. La revista només publicava “de franc” articles sobre artistes “famosos”, però em podia passar les seves tarifes per si estàvem interessats en que la revista publiqués quelcom. S’hi va estar poca estona, ens va dir que havia quedat a la galeria Marlborough per entrevistar a Juan Genovés. Pocs dies després, em va arribar un correu electrònic amb les tarifes.

      Vaig anar a visitar l’exposició de Juan Genovés. No cal fer comentaris sobre l’obra, tractant-se d’un artista famós, ja els haurà fet la premsa especialitzada. Però el rang dels seus preus em va fer qüestionar tota la meva escala de valors. Vaig pensar que persones com jo i artistes com el Jorge no tenim només la crisi com a principal escull, si no tot el sistema!.

       L’estat d’ànim que em provoquen situacions com aquesta, em fan pensar en Katharine Kuh (1904-1994).  L’any 1935, Katharine Kuh va obrir una galeria d’art a Chicago dedicada a artistes emergents o joves que encara no havien rebut reconeixement internacional. Va mantenir la galeria fins al 1953, quan va tancar per entrar a treballar com encarregada d’art modern a l’Art Institute de Chicago. Durant els seus anys com a galerista va patir tot tipus de situacions complicades. Va haver de patir els pitjors anys de la gran depressió dels anys 30, a més de la ignorància generalitzada del públic i dels especialistes del moment. La incomprensió envers l’art contemporani era molt gran i en les seves memòries, publicades sota el títol: Mi historia de amor con el arte: secretos de una vida entre artistas  (Editorial Turner, 2007), explica que fins i tot li havien arribat a trencar els aparadors,  a causa del rebuig que provocaven les obres que exposava. La qüestió és que Katharine Kuh confessa que, al llarg de tants anys de dificultats, va desenvolupar un “complex de màrtir” considerable, i que això li feia molta ràbia. Em pregunto que hauria fet en aquests moments. Travessem una crisi similar, el rebuig s’ha convertit en indiferència (que per a mi és molt pitjor) i de tant en tant hem de viure experiències com la que he relatat al començament i que fa que ens sentim com si forméssim part d’una altra galàxia.

     No hi ha res que em pogués fer més ràbia que desenvolupar el mateix complex de màrtir que va patir la Katharine, però hi ha coses del tot incomprensibles amb les que topem, tant si volem com si no, i que ens demostren que hi ha bona part del món cultural que esta malalta de provincianisme. Qui pot tenir en compte el que escriu una revista, que, deixant de banda els articles sobre artistes famosos, tots són de pagament? No deixa de ser una política de promoció cultural hipòcrita, perquè en el fons es tracta d’una forma de fer negoci. I tot plegat demostra, malauradament per tots nosaltres, que la cultura no ven perquè interessa ben poc. Si ho fes, el que he explicat al començament, sí que semblaria d’una altra galàxia!