Only Lovers Left Alive

    

      A l’entrada de El quadern robat tenim un gravat d’en Joan Roma que explica perfectament la nostra filosofia, i a la vegada, explica també el perquè em vaig identificar tant amb la darrera pel.lícula de Jim Jarmusch: Only lovers left alive. Aquell petit gravat data del 1995. Durant un viatge a Suïssa, en Joan Roma va visitar la tomba de Rainer Mª Rilke i va fer un frotage de la primera paraula del poema inscrit a la làpida de pedra: Rose (Rose, oh reiner Wiederspruch/ Lust/ Niemandes Schlaf zu sein/ untern soviel/ Lidern  Rosa, Oh pura contradicció/ Voluntad / d’ésser el somni de ningú/ sota tantes/ parpelles). Rilke va morir de leucèmia, però es diu que es va punxar amb un roser, i a partir d’allà, la seva mort es va precipitar. El gravat és una petita joia, i resumeix el que ens interessa de l’art: tot allò que no ensenya, però que hi és. L’altre dia, tot repassant llibres llegits fa molt temps, en vaig descobrir alguns que em van fer pensar que aquesta particularitat de l’art és la que m’ha interessat sempre, així com que, des de sempre, dec formar part d’una rara espècie, encara més rara avui dia. Les joies bibliogràfiques a les que em refereixo són Les tribulacions del jove Törless,  de Robert Musil, Els quaderns de Malte de Rilke, El darrer estiu de Klingsor i Peter Camenzind de Hermann Hesse. En un moment de la pel.lícula de Jim Jarmusch, la vampira protagonista també tria alguns llibres abans d’iniciar un viatge: clàssics fonamentals per entendre la nostra cultura. Una cultura potser en franca decadència.

    

     Va ser el mateix Joan Roma que em va recomanar la pel.licula: “És com un resum de la nostra vida”, va dir. Precisament ell, amant de l’Odilon Redon i de la feina extraordinàriament ben feta, sent que pertany a una altra època. Com els protagonistes, que trien per viure dos indrets fora del temps: Detroit, una ciutat quasi fantasma i Tànger, aturat en una època indeterminada. Ell, músic, col.leccionista de guitarres i milers de records, composa música funerària. Potser la única cosa adient en un món que es va desfent de mica en mica. La sensació d’abandonament, de ruïna, és una constant de la pel.lícula. En les cases dels vampirs regna el desordre i la deixadesa. El mateix que passa en els jardins de les cases abandonades. Ells mateixos estan a la mercè d’aquest abandonament provocat per la impossibilitat d’adaptar-se a l’entorn. Tot i això, han trobat una petita escletxa: alguns metges els hi venen sang per sobreviure. Quan fins i tot això s’acaba, no els queda un altre remei que vulgaritzar-se i tornar a mossegar, com ho feien al segle XV.

     Sense que ens adonem, potser a nosaltres tampoc ens queda un altre remei. En Joan, per exemple, ha d’estampar gravats d’artistes que no són el seu idolatrat Antoni Tàpies. Alguns són ben reconeguts, però sense dubtes pertanyen a la cultura zombie. Així és com denominen els vampirs de Jarmusch als humans. Als que no tenen passat, aquells que es conformen amb la immediatesa, que consumeixen cultura sense ànim de transcendència. I no són així molts dels col.leccionistes sobre els que de vegades he escrit en alguns dels articles d’aquest bloc? Tots aquells que compren art perquè algú els ha dit que ho han de fer, per esnobisme, seguint una moda. Tot el mercat de l’art contemporani es sustenta en aquesta mena de joc, tant les grans galeries com les fires internacionals. Hi ha força mentida en tot plegat, perquè el negoci ha suplantat la veritat.

     

     La pel.lícula deixa entreveure que, al llarg del temps, les coses sempre han estat una mica així. Que al darrera d’algunes coses que han format part de la cultura clàssica europea, potser hi ha hagut una gran mentida. Per això, abans de sucumbir, com ho fan els vampirs, potser s’hauria d’intentar rescatar tot allò que valgui la pena.




Nota: La fotografia és de l'Oriol Jolonch

"L'Adéu al mestre": una bona novel.la sobre el món de l'art

       

     Els que seguiu aquest blog ja us haureu adonat que una de les coses que em preocupa més, és mantenir i defensar la integritat en un món en el que sembla que aquest valor estigui capgirat. Anteriorment he escrit alguns textos sobre aquest tema; perquè se’m fa molt difícil acceptar el funcionament del mercat de l’art, sobretot el que s’anomena de gamma alta. És evident que molts dels artistes que es mouen en les altes esferes, no ho fan per mèrits artístics i prou, si no pel resultat de tota una altra sèrie de mecanismes que tenen més a veure amb la política, les finances i l'especulació. També m’indigna com artistes boníssims malviuen, o si tenen sort, simplement sobreviuen.

     

     Acabo de llegir un llibre esplèndid, que des d’aquí recomano, que m’ha fet veure que aquest tema no em preocupa només a mi. El llibre es titula L’adéu al mestre, i ha estat escrit per Guillem Frontera. Dic de passada també, que aquest autor ha estat tot un descobriment literari. La seva prosa és extraordinària, i destaco especialment la seva capacitat evocadora. La manera com, amb poques paraules, et fa entrar al món que descriu i te’l fa veure i sentir. Això no és fàcil, i en Guillem Frontera ho fa amb una mestria clàssica. Fa poc, i en referència a l’altre llibre que he fet esment en aquest blog, El jilguero, vaig llegir en algun lloc que aquest llibre es convertiria en un clàssic del segle XXI. Suposo que això no era una altra cosa que una estratègia publicitària, perquè a la única cosa a la que pot aspirar El Jilguero és a convertir-se en un bestseller més. No negaré que es fa llegir, però no té cap ingredient que el pugui convertir en un clàssic. En canvi, L’adéu al mestre de Guillem Frontera, sí. Moltes vegades, sobretot en els fragments en els que el protagonista fa de narrador, fins i tot em venia al cap  Thomas Mann o el mateix Proust. Però el motiu que em porta a parlar d’aquesta novel.la, és que tracta sobre el tema de la veritat i la mentida en el mercat de l’art. Dedueixo també, que l’autor coneix bé el món de l’art. El retrat exacte que fa dels col.leccionistes cosmopolites, bé ho demostra.

    

     La novel.la es divideix en dues parts. En la primera, descriu l’activitat d’una escola de pintura, en la que s’ensenyen els valors principals de l’art. Per damunt de tot, a trobar en l’art allò que no es troba en la vida quotidiana: els referents eterns, la sensibilitat, l’expressió d’un mateix i del seu passat, el valor del pas del temps, saber apreciar les coses “belles”, etc. En la segona part, es narra el bastiment d’un producte artístic destinat únicament a fer guanyar diners a alguns: un artista mediocre, ben protegit per gent amb diners disposats a comprar tota una exposició per tal de que se’n parli, un crític molt intel.ligent i sense gaires escrúpols que sap moure els fils correctament, un teòric italià que escriu un pròleg sobre l’artista, i un galerista que es presta al joc per fer diners. Per “maquillar” l’obra de l’artista mediocre, els creadors del “bluff”, contracten al pobre professor de l’escola de pintura, que vell, malalt i arruïnat, es ven per sobreviure.

       He de dir que no he sigut mai testimoni d’una activitat semblant a la que descriu el llibre. Tot i que n’he intuït més d’una al llarg de tots aquests anys, no puc afirmar que hagi viscut de prop (ni de lluny) la creació d’un “bluf” artístic. Suposo, però, que en devem haver vist l’obra de més d’un. També suposo, perquè del cert tampoc ho puc afirmar, que en els ambients pròxims al mercat de gamma alta, aquestes activitats deuen ser més freqüents perquè hi ha més diners en joc.  Mentrestant, els que ens agrada més l’art que els diners, i estimem més la modèstia que la lluentor de les aparences, haurem de seguir lluitant per defensar als artistes de debò, en un món hostil.

Nota: L'Adéu al mestre ha estat editat per Club Editor

Sota la influència de la lectura

    

      La lectura de El Jilguero de Donna Tart, m’ha fet pensar en tota una sèrie de persones, exposicions i en diversos mecanismes de funcionament d’alguns sectors del meu entorn. El llibre està força bé, malgrat les seves més de 1.000 pàgines. Tracta sobre la desaparició del quadre El Jilguero, pintat per Carol Fabritius, deixeble de Rembradt i de Vermeer. La desaparició, o més ben dit , el robatori per part d’un nen, durant la confusió que va seguir a una explosió que es va produir al museu on estava exposat (en aquella ocasió, el MOMA de Nova York).  He llegit dos llibres anteriors d’aquesta autora (sempre d’una llargada exagerada) i he de confessar que m’agrada com forja personalitats complexes i malèvoles, i com, de manera magistral, fa que des del primer moment, s’estableixi un corrent d’empatia entre el lector i el personatge dubtós i torturat que fa de protagonista. Aquest era també el substrat argumental de totes les novel.les de la Patricia Highsmith, segons la meva opinió, la mestra d’aquest gènere de narrativa de tensió psicològica. La Highsmith no necessitava més de 1.000 pàgines per crear aquesta trama subtil. En poc més de dues-centes, ho feia d’una manera magistral. El lector sentia immediatament una simpatia entregada envers estafadors sense escrúpols com Ripley, el protagonista de moltes de les seves novel.les.

     

     El jilguero recorre la vida del lladre del quadre, que comença quan aquest es queda orfe de mare i és acollit pel pare, un poca pena que es guanya la vida en el món del joc i les apostes a Las Vegas i es veu embolicat amb diverses màfies. Malgrat els tòpics, la descripció dels personatges i dels ambients és molt bona, així com la gradual transformació de la personalitat del protagonista en relacionar-se amb altres nois desarrelats com ell. Però no seguiré escrivint sobre l’argument de la novel.la, perquè aquest no és ben bé el tema d'aquest escrit. El cas és que la descripció del protagonista em fa pensar, d’una manera absolutament diàfana, en algú que conec. La seva descripció física, la seva manera de vestir, el seu tarannà... Sembla que l’autora s’hagi inspirat en aquest personatge, per tal de crear el seu protagonista. En veu baixa, també es parla de la manera amb què aquest ha fet, (aparentment) una certa fortuna. Potser m’he deixat endur per les estratègies literàries de l’autora, o potser ha estat fruit de l’avorriment de les vacances.

     

     A banda d’això, hi ha un altre aspecte de la novel.la que m’ha cridat l’atenció, perquè va ser un tema de conversa durant un sopar amb amics abans de vacances. El protagonista del llibre, esdevé venedor d’una botiga d’antiguitats. Allà, i sense cap mena d’escrúpols, es dedica a vendre falsificacions de mobles antics.  El seu soci és un reconegut restaurador de mobles, que te una afició secreta i que consisteix en crear mobles a base d’assemblatges de fragments d’altres mobles.  El protagonista fa passar el resultat per una antiguitat autèntica i la ven a preus astronòmics. Durant el sopar que he fet esment, un amic meu que passa llargues temporades a Egipte, em va explicar que allà, proliferen tallers que es dediquen precisament a això. Allà però, ho fan de nou en nou. Pel que em va explicar, en saben moltíssim de triar les fustes, copiar els dissenys, les pintures, els vernissos i fer-ne l’envelliment necessari. El resultat, pel que em va dir aquest amic, és excepcional. També em va explicar que tota la producció d'aquests tallers es ven a Europa. Una vegada, va visitar un d’aquells tallers, del que surten molts dels marcs que després es fan passar per marcs d’època.  

     La lectura del llibre, així com la conversa amb el meu amic, m’ha fet veure tot de fantasmes. Potser sóc massa influenciable, potser tinc massa imaginació, o potser sóc simplement malpensada.

Maquillar una exposició

      

     Un dels problemes amb el que ens vam haver d’enfrontar al llarg de tants anys de muntar exposicions, va ser la irregularitat de les obres que els artistes ens portaven per penjar a la galeria. Algunes vegades, totes les obres gaudien del mateix nivell d’excel.lència. En aquests casos, la feina de distribució de les obres en l’espai, així com el muntatge final i la il.luminació era una feina fàcil. Quan les obres són realment bones, poc importa on les pengis, ni que la il.luminació no sigui l'adequada. La qualitat de l’obra atrau per sí mateixa. La seva potència, el seu interès, fa que no et fixis en que la paret en la que esta penjada no sigui la ideal, o en que no esta prou ben il.luminada. Se’m acuden alguns artistes amb els que mai havíem hagut de patir per la distribució de les obres. N’hi havia un, que portava sempre una idea de muntatge fixa que, habitualment, no tenia res a veure amb els nostres plantejaments. Un company meu de la galeria es desesperava, però jo sempre li deia el mateix: “deixa’l, que tant li fa com ho pengi”. Precisament, per a mi, això era un alleujament. L’artista feia la seva pròpia lectura de l’espai; fins i tot el reinterpretava. Molta menys feina, i una nova visió. No calia pas desesperar-se, si no gaudir del resultat.  I a més, era veritat, les seves obres eren prou bones com per a destacar de qualsevol manera, s’imposaven a l’espai i a la il.luminació. Fins i tot al terra del magatzem i a fosques, demostraven la seva presència imponent.

     Tot i amb això, el que recordo amb més intensitat, és el cas contrari. Quan, al davant de les obres, pensàvem que hauríem de fer un miracle per a “salvar” la situació. Ens havíem arribat a trobar al davant d'exposicions senceres que no s’aguantaven per enlloc, tot i tractar-se d’artistes amb un considerable renom internacional. Una vegada, vam haver de muntar una col.lectiva de tres artistes sudamericans que sonaven molt per aquelles èpoques. Dos van enviar unes obres més aviat discretes, que, fora del seu escàs interès, no creaven problemes visuals. Però vam patir de valent amb l’obra del tercer; que resultava ser el més “famós” dels tres. La feina que vam haver de fer per “maquillar” el conjunt, va ser memorable: potenciar la més esgarrifosa de les obres, per fer dubtar a l’espectador (!), deixar en un pla més discret la més interessant (dins dels paràmetres, és clar), jugar amb les llums, amb els  pesos visuals de les obres... La veritat és que ens vam divertir molt. És obvi que aquestes reflexions les fèiem inter nos, mai les vam compartir ni tant sols amb el galerista. Val a dir que tampoc ens hauria entès.

     Diumenge passat, al Caixaforum, tot visitant l’exposició “Sorolla, el color del mar”, vaig tornar a recordar aquells moments. No negaré el valor artístic de Sorolla. Moltes de les seves obres són magistrals, i bé valen el lloc que ocupa el seu autor en la història de l’art. Però hi havia unes quantes tant dubtoses, que em van fer recordar els nostres moments de “maquilladors” d’exposicions. Si només hagués pintat aquestes obres, dubto que hagués arribat gaire lluny. Això vol dir, que els bons artistes també tenen mals moments ( o males obres). Que una obra estigui firmada per Picasso, per exemple, no vol dir que sigui un bon Picasso (de vegades ni tant sols un Picasso). Això és el que els passava a alguns dels Sorolla exposats al Caixaforum. Allà no s’havia pintat ni la llum, ni l’aire, ni l’atmosfera, ni tant sols els volums. Els hi deuria passar pel cap tot això als comissaris? Aquest però, ja és tema per a un altre article.