Conceptes abstractes que no tenen res a veure amb l'art

    

     A part de la trucada a en Riera i Aragó que vaig detallar en l’entrada anterior, hi va haver una altra cosa que em va fer somriure aquell dia, i que es va produir unes hores després d’haver escrit aquell text.  Vaig arribar a pensar que hi havia d'haver alguna cosa més forta que jo, que tenia molta cura de que  no em deprimís massa, i que quan això succeïa, m’enviava senyals suficients com per a que el meu estat d’ànim es transformés ben de pressa. En Jorge Pombo (1) potser em diria que això és cosa del meu àngel; jo crec que és el resultat l’energia positiva de la gent extraordinària que m’envolta.

     La primera vegada que vaig conèixer personalment a en Mario Soria , va ser a la galeria. Jo havia escrit una entrada sobre ell, i em volia agraïr el text (2). Com a detall del seu agraïment, em va portar una botella de vi. Ell havia dissenyat l’etiqueta per encàrrec de Quim Vila, de Vila Viniteca. El nom del vi era “L’equilibrista”, i en Mario havia fet un dels seus dibuixos extraordinaris: un equilibrista travessant un paisatge fet de fruites, raïms i maduixes, i que també podria ser un mar. Em va agradar tant aquell dibuix, que vaig pensar que guardaria l’ampolla durant molt de temps. D’alguna manera em vaig identificar amb aquell personatge que havia dibuixat en Mario: jo també havia de fer equilibris per no sucumbir a tantes situacions no del tot agradables que m’estava tocant viure. Bé tots els que estem vivint aquesta època som uns veritables equilibristes: el més important és no perdre l’equilibri... i que la corda aguanti. La conversa amb en Riera i Aragó va ser al matí, i  a la tarda vaig rebre un mail del Mario Soria que em deia que el vi “L’equilibrista” havia estat reproduït en un manga japonès i m’adjuntava una imatge. La veritat és que quan vaig veure la foto del còmic vaig tenir una sensació reconfortant. En aquell fet hi coincidien tres persones extraordinàries del meu entorn: en Jordi Casadevall (3), que entre moltes altres coses és un autèntic boig del manga i l’Etsuko (4), que és japonesa i em podria traduïr el que deien els personatges del còmic. En Jordi coneixia aquell manga, que és diu Les Gouttes de Dieu”. Em va assegurar que si aquell vi sortia en aquell manga volia dir que el vi era bo de debó, i em va enviar la informació necessària per a que ho veiés jo mateixa. Poc després, en Mario Soria també me la va enviar. Aquest còmic explica la història de dos germans enfrontats per l’herència del seu pare, un enòleg de fama mundial. A cada capítol es planteja un enigma al voltant d’un vi, triat entre els més prestigiosos del món. El capítol 37 parla sobre “L’equilibrista”: Aquest vi és una caixa de música que cura la soledat. L’home que es balanceja perfectament sobre una corda i el mar de fruites se sota explica la subtilesa i la riquesa oculta que te aquest vi”.

     Així doncs, no havia estat una casualitat que aquest vi hagués acabat reunint a tres amics meus, ni que aquesta coincidència m’hagués aixecat els ànims definitivament. Una anècdota com aquesta, que havia arribat per correu, m’havia fet adonar de que tinc amics extraordinaris, que tenen una cosa en comú: són únics i diferents. La soledat i el desànim són doncs conceptes abstractes,  sobre els que val més no pensar-hi gaire.

(1).- Sobre Jorge R. Pombo, vegeu:http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/05/les-cases-de-jorge-r-pombo.html

(2).- Sobre Mario Soria vegeu :http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/01/mario-soria-un-descobriment-fantastic.html

(3).- Sobre en Jordi Casadevall vegeu:http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/04/lenergia-den-jordi-casadevall.html

(4).- Sobre l'Etsuko vegeu:http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/02/etsuko.html

Riera i Aragó i Jean-Michel Folon: la vida continua

    

     No tenia pensat d’escriure aquesta entrada. De fet avui estava tant angoixada amb el meu present, que no tenia pensat d’escriure res. Avui tampoc ha entrat ningú a la galeria, només un artista a comunicar-me que la galeria on ha exposat darrerament tanca definitivament el 31 de juliol. Jo trobo tant a faltar els meus antics clients i visitants!.

     He decidit trucar a en Riera i Aragó, és un artista amb el que em sento bé i sempre m’explica coses interessants. A més, conversar amb ell em transporta al meu passat enyorat, quan les coses eren com havien de ser. Com sempre, estava ple d’energia i de projectes engrescadors. La temporada que ve tindrà dues exposicions, una a Düsseldorf i l’altra a Paris, en una bona galeria, la Baudoin Le Bon. Curiosament inaugurarà el dia 11/12/13, segur que aquesta data extraordinària li portarà molta sort. He visitat virtualment la galeria, en aquest moment tenen una exposició que es titula “Pluja damunt paper”. És una mostra d’un artista coreà que es diu Kim Tschang-Yeul, que utilitza sempre el leitmotiv de la gota d’aigua, realitzada en trompe l’oeil.  M’ha agradat l’obra de Kim Tschang-Yeul, sempre agraeixo que l’obra d’un artista sigui suggerent i personal. Dedueixo doncs, que en Riera i Aragó es trobarà bé en aquesta galeria.

     M’ha parlat d’un altre projecte en el que esta treballant intensament, i que s’inaugurarà el 12 de juny de 2014. Es tracta d’una exposició de la seva obra a la Fondation Folon, que te la seu al castell de La Hulpe, un lloc excepcional a prop de Brusel.les. Pot semblar curiós, però només recordo dues persones que m’hagin parlat de l’obra de Jean-Michel Folon: la primera va ser La Rosa Alcoy, la meva companya de facultat (1). A ella li agradava molt la seva obra, i em sembla recordar que algun dia m’havia mostrat algun catàleg. En aquell moment, jo estava massa influenciada per l’informalisme que s’exposava a les galeries per aquella època, per valorar correctament la vàlua creativa de Jean- Michel Folon. La segona vegada que vaig sentir el nom de Folon, va ser quan en Riera i Aragó em va parlar de la proposta d’exposició que havia rebut per part de la seva fundació. En Jean-Michel Folon era un pintor, escultor i  il.lustrador belga. Treballador incansable, es va fer molt famós als Estats Units, gràcies potser a l’atzar. Va enviar una bona sel.lecció de les seves aquarel.les i dibuixos a diveres revistes americanes, que, sense coneixer-lo, van valorar la seva plàstica i van començar a publicar-les. En Jean-Michel Folon era un artista optimista, ell imaginava un mon serè, feliç i en pau i el dibuixava una vegada i una altra. L’”home-ocell”, una icona de la seva obra representa potser el seu ideal humà: un ésser feliç en la seva soledat, amb la capacitat de volar d’un esperit lliure.

      La conversa amb en Riera i Aragó m’ha aixecat els ànims, ha estat com obrir una finestra i sentir com l’aire s’enduia un estat d’ànim massa negre. Després, m’he entretingut mirant a la web imatges de les obres de Folon i una m’ha cridat especialment l’atenció:  un personatge camina portant una maleta en forma de barca. La maleta-barca m’ha recordat unes escultures d’en Riera i Aragó que vam exposar a la galeria durant els mesos de gener-febrer de 2004. M’agradaven moltíssim aquelles barques de bronze. En Riera i Aragó i en Jean-Michel Folon, tots dos de la mà, em piquen l’ullet. Cal mirar endavant: la vida continua.

(1).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/05/sobre-artistes-falsos.html

La falta d'artistes

    

    Una de les coses més complicades que he hagut d’enfrontar durant tots aquests anys, ha estat trobar bons artistes. Ser artista és una de les coses més difícils que hi ha, sobretot en l’art contemporani. S’han de produir moltes coincidències, tantes, que trobar-los és molt difícil. Si no es donen tots els factors, trobem simplement artistes; i d’aquests, sí que hi ha molts. Però de bons artistes... d’aquests n’hi ha ben pocs. De fet, es poden comptar amb els dits d’una mà els que he trobat durant aquests anys. No em refereixo aquí, als que ja tenien una trajectòria consolidada, als nostres clàssics, per dir-ho així; si no a gent nova, a artistes desconeguts.

     Hi ha tres factors indispensables: els artistes han de tenir moltes coses a dir, saber com dir-les i estar en el lloc oportú en el moment oportú. Tenir moltes coses a dir (o tenir idees) no és fàcil, encara que ho sembli. És un estat que pot ésser generat per una personalitat complexa, acompanyada d’una necessitat imperiosa de comunicar-se: el “neguit”, com ho qualificava en Joan Furriols.  Però a més a més, tenir moltes coses a dir, no vol dir que tot allò que s’ha de dir sigui interessant (no totes les idees són bones). Aquest punt és el que pot ser més discutible: interessant per a qui?. Més enllà, no hi aniré. Aquest escrit es una reflexió personal, no un tractat d’estètica. Contestar aquesta pregunta comportaria un plantejament molt més especialitzat, en el que a més s’haurien de realitzar judicis de valor. Aquesta reflexió no pretén arribar tant lluny. Deixem-ho en: tenir moltes coses interessants a dir. Saber com dir-les, comporta tota una altra sèrie quasi infinita de qualitats que van des d’un bon domini del mitjà que es treballa, a tenir clar tot allò que es vol dir, encara que siguin intuïcions. Pot ser valuós també, saber de quantes altres maneres s’ha dit històricament, i tenir un criteri personal encertat en la tria dels elements per a construir l’obra. I sobretot: tenir aquella capacitat de dir les coses d’una manera tant personal, que l’obra resultant tingui unes qualitats úniques; és a dir haver creat un llenguatge propi. Pel que fa a l’últim factor, estar en el lloc oportú en el moment oportú, no és exclusiu del món de la creació, si no de qualsevol procés de recerca. És vital trobar la persona adequada que pugui entendre (i transmetre a tercers, en el cas de l’art), tot allò que es diu de la millor manera possible.

     Una persona em va preguntar l’altre dia si ara amb la crisi em venien a ensenyar el seu treball més artistes que abans. No m’ho havia plantejat fins aquell moment, però la veritat és que no. En venen poquíssims. O sigui que l’estat general de les coses tampoc esperona la creativitat. Durant les darreres alenades de l’eufòria molts artistes ben relacionats varen trobar un terreny ben adobat. Es va donar espai i protagonisme a propostes més aviat mediocres. L’esperit de molts d’aquells artistes estava tant lluny d’aquell neguit tant necessari per a la creació, el seu tarannà era tant diferent al que es necessita per atrapar les bones idees, que més d’una vegada vaig pensar que l’art havia d’estar, per força, al marge de tot l’establishment. Ara potser estem al final d’un cicle i encara no sabem veure d’on sorgiran les noves idees, però ens aniria molt bé trobar-les. Les persones necessitem il.lusions i ideals per aferrar-nos-hi.

     

Jorge R. Pombo, Jordi Savall i Caravaggio

   

 Moltes vegades fem servir l’expressió “el món és molt petit”, o “el món és un mocador”,  cada vegada que vivim o que som testimonis d’una coincidència entre persones. La que relataré a continuació no em va passar a mi, però la vaig viure des de ben a prop.

     L’any 2005, en Jorge R. Pombo (1) va pintar una sèrie d’obres basades en el quadre de Caravaggio  La Captura de Crist, també conegut com El bes de Judes. Ja feia temps que s’havia sentit atrapat per la pintura barroca, per la seva corporeïtat i pel poder suggestiu que exercien sobre ell les masses pictòriques de color que constituïen els elements representats en el quadres. A més, la figura de Caravaggio el tenia encisat: la seva vida plena de conflictes i la seva manera de viure la pintura. Quan ens vèiem, parlava sobre Caravaggio sense parar, coneixia al detall la seva biografia, i havia estudiat profundament la seva obra. De fet, per al meu gust, les seves variacions sobre la Captura de Crist, eren la millor de totes les sèries que va pintar en aquell moment; potser perquè a mi també m’agradava Caravaggio o perquè havia aconseguit seduir-me explicant-me tots els detalls tortuosos de la seva vida.

     Aquelles obres “barroques” varen ser recollides en un esplèndid catàleg que es va publicar amb motiu de l’exposició que es va fer al Tinglado de Tarragona l’any 2006. Allà les vam poder veure totes: les variacions del Crist de Velázquez, de l’Ecce Homo de Tiziano i les de la Captura de Crist de Caravaggio. Recordo que em va parlar d’un CD de Jordi Savall que es titulava Lachrimae Caravaggio  (Les llàgrimes de Caravaggio): aquell disc  transmetia la mateixa força tràgica i la mateixa atmosfera ombrívola que en Jorge havia tingut cura de plasmar en les seves variacions pictòriques. Havia decidit portar un catàleg d’aquella exposició a en Jordi Savall. Tots dos havien coincidit en treballar sobre l’esperit d’aquell artista barroc.

     En Jorge sabia on vivia en Jordi Savall gràcies a una alumna seva de l’escola de pintura on donava classes, que era veïna del músic. Va anar fins a la casa de Bellaterra, va trucar al timbre i  va esperar. Al cap d’una estona, un senyor gran va obrir la porta, i en Jorge li va explicar el motiu de la seva visita. L’home l’escoltava atentament, mostrant una empatía paternal amb en Jorge. A quina galeria m’has dit que exposes? Li va preguntar. Quan en Jorge li ho va dir, va exclamar: Però... si en aquesta galeria també exposa el meu fill!. Aquell senyor gran era el pare de l’Oriol Vilapuig. Quina coincidència! Sense la galeria, aquesta coincidència no s’hauria produït mai. Quan en Jorge em va explicar aquell episodi, vaig telefonar a l’Oriol: efectivament, feia anys que el seu pare treballava amb en Jordi Savall, de fet era el seu home de confiança. També havia sigut músic –tocava la viola-, i es coneixien de feia molts anys.

     Setmanes després, en Jordi Savall va actuar a l’Auditori i hi vam anar tota una colla, amb el Jorge, es clar. Érem tants que vam ocupar una filera, de punta a punta. Mai vam saber si en Savall s’havia mirat el catàleg d’en Jorge; si li havia agradat o no. Això ho sabrem potser més endavant, perquè és molt probable que tornin a coincidir en alguna cosa, o en algun moment. En les variacions de Tintoretto que ha pintat ara, hi ressonen notes de Sainte-Colombe o de Marin Marais.

(1): Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/05/les-cases-de-jorge-r-pombo.html i també: http://www.jorgerpombo.com/