Le grain noir

   

     M’havia quedat esbalaïda al davant d’aquell gravat d’en Miquel Barceló. Al centre, unes formes arrodonides que semblaven fruites; podien ser magranes, o pomes, fins i tot semblava que feien olor. A sota del paper encolat que  donava forma a les fruites, en Joan hi havia posat unes llavors: “en diuen le grain noir, les vaig comprar a Egipte”- va treure una bossa plena d’algun racó i me les va ensenyar. “Diuen que ho curen tot menys la mort”. Semblaven pedretes. En vaig voler provar una. No tenia gust de res, però em vaig sentir afortunada. Era un privilegi estar al taller d’en Joan veient els gravats d’en Barceló que havia estat estampant durant els darrers mesos. Eren exquisits, tenien la brutalitat i l’atreviment de l’artista, el seu traç, la seva petja en la forma de dibuixar. Desprenien però, una aura molt més transcendent, de saber ancestral, de refinament. En aquells gravats hi havia alguna cosa més: estava ell, en Joan Roma.

     Ens vam fer amics fa molts anys. Jo feia poc que treballava a la galeria i un dia em va venir a veure un noi, que em va explicar que era gravador. Estava molt amoïnat, perquè havia deixats uns quants gravats d’en Perejaume en dipòsit a la galeria i no aconseguia aclarir si estaven venuts o no. El vaig tranquil.litzar, i després de localitzar els seus gravats, li vam pagar els que estaven venuts i li vam tornar els altres. Ell va agrair el meu sentit pràctic i expeditiu, i en aquelles primeres converses que vam tenir, ja vam veure que compartíem moltes coses. Ens agradaven els mateixos artistes, i sobretot, ens unia els gust per una cultura en desús. Tots dos sentíem una debilitat per la poesia i la literatura –ell es decantava més pel món francès i jo pel germànic-. Ens sentíem ànimes bessones en un món que ja no teia en compte ni l’Odilon Redon ni en Rainer Mª Rilke. Aquest sentiment compartit d’ésser peixos fora de l’aigua va crear entre nosaltres molta complicitat, i un clima de màxima confiança. Quan em va convidar al seu taller, a més, vaig tenir el convenciment que –ja llavors-, els seus gravats eren alguna cosa més: hi deixava l’ànima. No es va preocupar mai d’anar a buscar els artistes, les relacions públiques el posaven malalt. Sempre em va agradar que fos així: esquerp i enigmàtic. I com que les coses que són inevitables, acaben succeïnt, els millors artistes el van anar a buscar per a que fes els seus gravats.

     Aquell vespre, en Joan ensenyava els gravats d’en Barceló i anava explicant el procés de cada un. Recordo un llibre de bibliòfil amb imatges de felins, un calamar blau, un goril.la – “és com si fos l’artista mateix”, em va aclarir -i el gravat de les fruites madures. Pel revers l’artista havia dibuixat uns pebrots, aprofitant els relleus de paper gofrat que s’havien fet en passar les llavors sota la pressió del tòrcul. Ho havia fet de forma impulsiva, era la seva forma de treballar. “Aquí hi ha tots aquests anys de feina, tot el que sé”, em deia mentre passava els dits per la superfície del gravat. Jo em mirava aquell gravat, després de tastar le grain noir, i em vaig imaginar que m’havia menjat les llavors de Le Fleur du Marécage. És el títol d’una litografia de l’Odilon Redon: reprodueix una planta que emergeix del mar i les seves flors són cares humanes il.luminades.

    

Llums i ombres

  

      Aquest món, com tots els altres, és un món de llums i ombres. Però potser pel fet de ser un món que gira al voltant de la creació artística –manifestació de l’esperit i l’intel.lecte- les llums i les ombres són més contrastades i podríem arribar a definir-lo com un món clarobscur.

     Algunes vegades, m’he hagut de relacionar amb persones que, en el seu moment vaig definir com a forats negres, de tanta energia negativa com desprenien. Recordo una persona, prepotent i antipàtica, que quan estava a prop meu em deixava completament anul.lada. La seva càrrega negativa era tal, que a moltes persones els hi feia por i tot. Quan penso en ella, em ve a la memòria El cap de Medusa de Caravaggio. En aquesta obra, Caravaggio va recrear la figura de Medusa, que era una bèstia mitològica transformada en monstre, destinada a ofendre i espantar la deesa Atenea. Caravaggio la va representar pintant un cap de dona amb la boca oberta, cridant, amb sang brollant-li del coll, i centenars de serps amenaçadores enroscant-se pels seus cabells. M’esgarrifo només de pensar-hi. Durant els anys que aquesta persona va estar rondant per la meva òrbita, vaig aprendre a protegir-me imaginant-me que una campana de vidre m’envoltava de dalt a baix. Aquesta estratègia em va donar sempre molts bons resultats, la prova és que vaig sobreviure.

     També he hagut d’observar (no dic patir, perquè la campana de vidre no l’he desat mai) alguns comportaments dubtosos, sempre es clar, des del meu punt de vista. Una de les coses que en Lluis Mª Riera em  va repetir centenars de vegades, va ser que mai confiés al cent per cent en cap artista. “Els artistes sempre estan hipotecats per la seva obra”, em deia, “si l’han de defensar, passaràn per damunt de qui sigui, i això ho has d'entendre”.  Ell ho deia per experiència; com Judes, alguns artistes a qui ell havia ajudat, el van negar (potser ignorar) en el moment que ell més ho necessitava,  per tal d’acostar-se al sol que més calenta, o per dir-ho d’una altra manera, a qui tenia la paella pel mànec. Sento les seves paraules dins el meu cap quan a mi m’ha passat el mateix. Gràcies a ell, però, jo vaig preveure aquests comportaments abans de que es produïssin, tot i que he de reconèixer que la primera vegada que em va passar (d’això ja fa molts anys), em va agafar per sorpresa.  La majoria de les vegades, però, als artistes no els guia cap mala intenció, simplement defensen els seus interessos.

     L’Eugènia em va explicar una vegada una anècdota que li va passar durant una fira a Madrid. En voler presentar-li un artista a un client i col.leccionista, aquest li va respondre: “Ni se le ocurra. Me encanta disfrutar de un buen jabugo, però jamás se me ha ocurrido conocer al cerdo”. L’ocurrència d’aquest client  va ser molt bèstia, però la veritat és que per valorar una obra d’art, potser val més prendre una certa distància de l’artista que l’ha creat. Un amic méu, grabador de professió, i que per tant, ha tractat amb molts artistes, diu de vegades:” Els artistes, morts i enterrats”. Home, potser no cal arribar tant lluny...

De les persones importants

    

     Molt probablement, jo hauria estudiat Literatura. De fet, sempre m’havia agradat molt llegir. Entrar a dins de les històries,  formar part durant unes hores d’un món que no era el meu, era una cosa que m’encantava i que, de passada, m’ajudava a veure les coses d’una altra manera. Els últims anys d’escola havia tingut una mestra extraordinària, la Carme Serrallonga, que ens havia ensenyat a veure els escriptors com a uns personatges pròxims, com si fossin un dels nostres. “Una novel.la és com un mirall al costat del camí”, ens deia citant Stendahl, per fer-nos comprendre que, tot el que hi havia els llibres, formava part de la vida.

   Jo hauria estudiat literatura si no hagués conegut en Lluis Mª Riera. Quan el vaig conèixer era el director de la galeria Joan Prats. El meu pare sempre m’havia portat a veure exposicions, i quan visitàvem la Joan Prats, sempre acabàvem conversant llargament amb en Riera.  Ens parlava molt de pintura, però també de cinema, de teatre i de poesia. Era íntim amic d’en Joan Brossa i de l’Antoni Tàpies, i amb ells va fer el seu primer viatge a Paris. Sempre en parlava, d’aquell viatge a Paris; per tots tres havia estat com una mena de viatge iniciàtic. En Lluis Mª Riera, vivia l’art d’una forma apassionada.  Parlava de cada artista i de cada quadre des del coneixement més profund, i sabia transmetre la intensitat del que hi havia al darrera de cada obra. A mi, que tenia setze o disset anys en aquella època, em va obrir una finestra a un univers fantàstic. Les seves disquisicions sobre art, a més, abraçaven un ampli ventall de disciplines: un quadre es podia entendre des de la filosofia, passant per la fotografia o el cinema i acabant amb una novel.la o amb un espectacle de circ. En aquell moment, em va semblar que jo ja havia trobat el meu camí: l’art ho era tot, anava més enllà. Vaig canviar doncs la literatura, per la història de l’art.

     Recordo que una vegada li vaig preguntar què és el que diferenciava el que era bo del que no. No s’hi valia a dir que tot era una qüestió de gustos o de criteris. Ell em va dir que en art, hi havia una veritat i una mentida, i que del que es tractava, era de saber-ho veure. Des de llavors, sempre he fet servir aquesta premissa, abans de jutjar una obra o un artista, i me’n he adonat que tenia raó. El que és de veritat, t’agradi o no, et toca directament. Llàstima que hi hagi tants mentiders en el món de l’art i que facin tant de soroll. Hi ha gent a qui els enganyen i altres que es deixen enganyar. Però ara no es tracta de jutjar-los, ben mirat, la gent que faci el que vulgui. Però és bonic mantenir la il.lusió ben desperta i disfrutar de la màgia de l’art, com ho fa el protagonista de El col.leccionista de moments, de Quint Buchholz: el món és alguna cosa més del que ens sembla.

Família

     Quan vaig començar a treballar a la galeria, vaig tenir la sensació de trobar-me en un món hostil. Pot passar que, quan entres a treballar en un lloc nou i no t’has fet el teu lloc, sembla que facis nosa. Tothom esta a l’expectativa a veure que fas, atents a les teves possibles errades, que els confirmin que la teva intrusió no era necessària. Tot i amb això, vaig trobar dues persones que no em van mostrar cap hostilitat. Ben al contrari: em van ajudar des del començament, i em van mostrar tota la seva simpatia. Ara penso que si hagués de triar dues bones persones de totes les que conec en aquest món, serien ells dos: en Martí i la Pilar.

      En Martí era (és) el fotògraf. En aquella època venia molt sovint a la galeria per fotografiar els quadres nous que entraven al magatzem. Des del primer moment, en Martí em va fer sentir acollida i em va mostrar un afecte incondicional. Sempre m’ha donat bons consells i sempre hem compartit el mateix criteri sobre temes d’art. La Pilar és la seva dona i durant tota la seva vida professional ha estat l’encarregada de les vendes de l’obra gràfica de la Polígrafa, des del seu espai al carrer Balmes. Com que a més érem veïnes a la feina, vam compartir el dia a dia durant molts anys. I el que és més important per a mi: m’ha escoltat molt. Per tot això, sempre he vist la Pilar com una germana gran.

     En Martí i la Pilar tenen dos fills: en Martí i en Bernat, i tot dos són tant bones persones com els seus pares. Tant propers, tant de debó. I dic que tenen dos fills, perquè tot i que en Martí ens va deixar tot just fa una setmana, sempre estarà al costat dels seus pares i del seu germà. I tots tres el portaran sempre amb ells, perquè l’amor és immens i és etern.  En Martí va començar a pujar una muntanya molt, molt alta. I va seguir pujant, cada cop més amunt, fins que va arribar al cel. Oi que sempre ens han dit que és allà on van les ànimes bones?.

      A més dels seus fills, en Martí i la Pilar tenen una família molt nombrosa. Em sembla que tothom que els ha tractat s’hi considera. Tenen centenars, potser milers d’amics, perquè el que em van donar a mi, ho han donat als qui han tingut al voltant. Amb la seva humilitat i el seu amor per la feina ben feta i pel proïsme, són potser les persones més importants que he conegut aquí, i voldria comptar amb ells durant la resta de la meva vida.