Deconstruint el record, a la manera de la Teresa Estapé

   

      Recordo un dissabte a la tarda avorrit, com tants altres. No entrava ningú, no trucava ningú. L’Eugènia i jo havíem estat parlant per telèfon, enyorant aquells dissabtes de fa ja alguns anys, en els que no parava d’entrar gent a veure l’exposició, o el que encara ara ens sembla més estrany, a demanar per veure obra d’aquest o aquell artista. Havíem arribat a donar tanda!. Què se’n havia fet, de tota aquella gent?. Amb la sensació de que ja no interessàvem a ningú, vaig  passejar la vista per la meva taula, buscant alguna cosa per fer. Vaig adonar-me que les cartes del dia abans encara estaven al damunt de la taula, sense obrir.

     Entremig hi havia una invitació molt atractiva: galeria Madame La Marquise.  Hi havia una adreça web i vaig teclejar-la a l’ordinador. Vaig veure fotos d’un pis de l’Eixample, reconvertit en galeria d’art. Vaig pensar que la Madame La Marquise vivia d’una forma senzilla i austera, les parets estaven ben blaquejades, però l’ambient no era gaire sofisticat, més aviat semblava monacal. Em va cridar l’atenció el que s’exposava: una immensa teranyina de fils d’acer. Semblava un núvol: pujava per la paret fins el sostre i se’n anava passadís enllà. L’autora de la teranyina es deia Teresa Estapé. No n’havia sentit a parlar mai i vaig decidir buscar-la a internet. Ja no recordo gaire coses més, només que vaig enviar-li un link a l’avorrida Eugènia per a que s’entretingués visitant la Madame La Marquise, i que vaig passar una estona agradable en contacte amb les obres d’aquella artista que acabava de descobrir i que em va semblar delicada i molt forta a la vegada. Com les aranyes, com les teranyines.

    Un any després, em va trucar una antiga clienta per recomanar-me una artista. Vaig dir-li que ja no teníem espai per a nous artistes, que encara que m’agradés, ja no la podria programar,  però ella va insistir. Què havia de dir-li?. Vaig quedar en rebre-la una tarda.

    Així va ser com, una tarda d’estiu, va entrar a la galeria una noia d’aspecte fresc i agradable. Es va presentar, venia de part de la meva antiga clienta. Era, doncs, l’artista. Portava un dossier per ensenyar-me. Allà hi havia el projecte de la teranyina. Em vaig alegrar molt. Em va venir a la memòria aquella tarda melancòlica i avorrida, en la que havia descobert l’obra de la Teresa. Ara, caminant endarrera pel record, havia arribat a l’obra original.    

     

L'Elena Kervinen

     Ahir al vespre em vaig trobar l’Elena Kervinen al Passeig de Gràcia. Em vaig alegrar molt de veure-la, va ser reconfortant retrobar-me amb la seva aurèola nòrdica i etèria.  Des de que va traspassar la seva galeria no la veig tant sovint. De fet, trobo a faltar les exposicions que feia, majoritàriament d’artistes del seu país, Finlàndia. Eren una mostra de subtilesa, de refinament, de bon gust.  Quan ella i el seu marit, en Josep Mastuset -tots dos artistes- van deixar La Galeria, van pensar en la possibilitat de marxar al Canadà una temporada. Ella havia trobat  una casa preciosa per internet i estava il.lusionada en la possibilitat de comprar-la i anar-hi a viure. Estava al territori del Yukon, a l’extrem nord-oest del Canadà –l’ideal  de Nord d’en Glenn Gould. Me’ls imaginava allà perfectament, en una caseta de fusta, aïllats del món, centrats només en el seu art espiritual. Tot i que a primera vista no ho sembli, hi ha un gran paral.lelisme entre l’art de tos dos. Ahir em va dir, però, que de moment, aquest projecte el tenen aparcat.

       El primer contacte que vaig tenir amb l’Elena va ser l’any 1998, en descobrir la seva obra en una exposició al centre cívic de Sant Andreu. Eren les obres que s’havien presentat aquell any al premi Miquel Casablancas. Em va captivar el misteri de les seves minúscules pintures sobre fusta. En aquells petitíssims formats s’intuïa el complex món interior de la seva autora. Vaig intentar convèncer el meu cap per fer-li una exposició, però no vaig tenir èxit. Des de llavors vaig anar seguint tot el que feia. M’encisava la seva obra, la seva obsessió en pintar una vegada i una altra el paisatge que veia des de casa seva: el castell d’Hostalrich. De tant pintar-lo, aquell paisatge havia esdevingut el reflex del seu esperit.

      Tinc tres precioses obres de l’Elena: dos olis sobre fusta que em va regalar i un dibuix a llapis sobre marbre que li vaig comprar en una exposició que va fer a la seva galeria. M’agrada veure-les sempre, les dues fustes les tinc al menjador i el marbre, al damunt de la tauleta de nit: un paisatge que sembla de boira o de fum enmig del que s’alça un castell, el seu castell. Un paisatge que, el miris quan el miris, sempre parla sobre les profunditats de l’ànima.