El paraigua

                      
      Per al Josep Ramon, que sigui ben feliç en la seva nova etapa.

      
     Quan les coses van malament, m’en recordo d’aquell paraigua. El vaig tenir molt de temps al paraiguer de la galeria, tal i com se’l va descuidar el seu propietari. Un matí vaig trobar-lo allà: havia plogut la tarda anterior i algun visitant es va oblidar d’agafar-lo a la sortida. Deuria ser cap a l’any 96 o 97, més o menys cap a finals de la crisi anterior. No veníem res de res i tampoc teníem gaires visitants. Havíem passat per fases desesperants: tot costava, l’art havia deixat d’interessar. Però el dia que va aparèixer el paraigua vam fer una bona venda, i la setmana següent una altra. Molt a poc a poc, van començar a venir clients que ja donàvem per desapareguts i fins i tot en van venir de nous. Col.leccionistes compulsius i sorprenents, com un empresari de Chicago que venia amb la seva amant suïssa, o un senyor gran de Figueres, tant gras que quasi no podia ni caminar i que s’asseia a l’entrada mentre jo li treia els quadres del magatzem allà al davant per a que triés- i en triava uns quants cada cop que venia.

    Vaig començar a pensar que aquella revifalla havia estat cosa del paraigua. Potser havia estat un ésser màgic –una mena de Mary Poppins-, que ens l’havia deixat allà per ajudar-nos. La seva aparició havia coincidit amb el final  de les dificultats. El vaig protegir tant com vaig poder: si el perdíem, potser s’acabaria la sort.

     Un dia, a l’hora de plegar, va començar a ploure. Un company de la galeria havia de marxar corrent i no duia paraigua. “L’agafo” - em va dir- “Ja te’l tornaré”. Em vaig resistir. “És el nostre paraigua de la sort, no es pot moure d’aquí” - vaig dir-li. Però no hi va haver res a fer. Va agafar el paraigua i va marxar carrer avall. No el va tornar mai més. El pitjor d’aquella crisi ja havia passat, però tot i això, de tant en tant li reclamava el paraigua. “Se’m va trencar”, em va dir un dia. Sempre m’he preguntat si el paraigua li va portar sort, o si va perdre el seu poder un cop fora del lloc on l’ésser màgic l’havia deixat.

     Ara que les coses són encara més difícils que en aquells anys, maleeixo el moment que no li vaig impedir de totes totes que s’endugués el paraigua. I de tant en tant miro de reüll el paraigüer.. per si de cas.

Un visitant inoblidable

      Per la galeria han passat visitants que sempre em quedaran a la memòria, alguns ja han anat sortint en les pàgines d’aquest bloc. N’hi ha un, però, de molt especial, un exemple per a tots els que ens queixem per qualsevol cosa, per als que no tenim paciència, per als que no suportem les petites contrarietats que ens trobem al llarg del camí, per als que ens ensorrem al davant de les dificultats, per als que ens espanta pensar en un futur incert. Aquest visitant és el doctor Jordi Huguet, un eminent cirurgià plàstic, professor de cirurgia plàstica de la facultat de medicina de Barcelona. Durant molts anys va exercir la seva professió amb una entrega absoluta i li va dedicar totes les hores de la seva vida, com només es pot fer des de la vocació més convençuda. El Dr. Jordi Huguet sempre va ser un metge i un professor diferent als altres, preocupat  sobretot per la vessant espiritual dels seus pacients i dels seus alumnes. Per això va promoure la creació dels comitès de bioètica als hospitals, i per això els parlava d’art als seus alumnes. Tothom que va tenir el plaer de conèixer-lo professionalment el recorda amb tot l’afecte del món.  Fa pocs mesos, vaig haver d’acompanyar el meu pare al neuròleg, i en el seu despatx hi tenia penjats dos dibuixos del Dr. Huguet. Va ser una gran sorpresa per a mi, feia poc que ell mateix m’havia deixat un DVD que li havia gravat el seu fill, del dia que va inaugurar una exposició dels seus dibuixos en una sala de l’Hospital de Sant Pau.

     En aquell DVD, vaig veure en Jordi Huguet uns quants anys més jove. Somrient, es movia entre els convidats a la inauguració. Gesticulava animadament, tot assenyalant detalls de les obres exposades. Em va agradar moltíssim veure’l tal com era, tal com havia estat: alt, ben plantat, actiu, inquiet. I em va agradar veure que no ha canviat, segueix sent curiós, parlador, disposat a somriure de seguida.  Des de fa anys no es perd cap exposició, i tot sovint em ve a veure només per conversar. Li agrada parlar de la seva família i dels seus records d’infantesa.  L’acompanya la Lesly, la seva cuidadora. Fa molt de temps que ha d’anar en cadira de rodes. “No puc moure res, però res de res”, em diu de tant en tant. L’esclerosi múltiple que el te empresonat no pot evitar que el seu esperit segueixi lliure, i que s’ho passi bé mirant partits de futbol o veient passar dones boniques.

      Un any, pels volts de Nadal em va portar un regal: en un CD havia gravat totes les versions que va trobar del bolero “Bésame mucho”. Aquell regal inesperat em va sorprendre moltíssim i em va fer molt feliç: la malaltia que havia limitat la seva independència al màxim, no l’havia pas vençut. Tot i que es va veure obligat a tirar endavant pel camí difícil, el seu esperit continuava volant, molt més amunt que el de moltes de les persones amb les que ens creuem pel carrer cada dia.