divendres, 31 de juliol de 2020

La signatura

     


     


   Tot i que havien passat molts anys, i els principals protagonistes d’aquell episodi eren morts, ella no l’havia oblidat. Li havia quedat gravat a la memòria, com es queden totes aquelles coses que es volen oblidar i que precisament per això, es recorden sempre.

 

   Fent inventari havia descobert una carpeta de gravats de l’artista cubà Wifredo Lam. Era una petita joia, una edició feta a Paris molts anys enrere. L’execució dels gravats era impecable, segur que el gravador que els havia estampat havia estat un dels grans. Es va adonar, però, que els gravats no estaven signats, i ho va comunicar al galerista. “Doncs s’han de signar”- va ser l’únic comentari que li va fer.

 

   Un dissabte al vespre va venir una dona de part seva. Li va dir que venia a signar unes coses, que ella ja sabia... Sense dir-li res, va treure la carpeta de gravats d’un calaix, i li va donar mentre un sentiment de rebuig i indignació es convertia en un calfred que li va recórrer l’espinada i li va fer venir mareig. Va acompanyar aquella dona a un despatx i va tancar la porta. No va trigar gaire a sortir. “Feina feta”- li va dir, mentre li tornava la carpeta.

 

   Quan la dona va haver marxat, ella va obrir la carpeta i va mirar els gravats signats. Ja era tard, quasi l’hora de plegar. Va tancar la porta i va agafar una goma d’esborrar. En pocs minuts, els gravats tornaven a estar tal com ella els havia trobat.

 

    Tot i que s’havia preparat una justificació del seu acte, el galerista mai li va preguntar pels gravats, i de fet, mai més es va tornar a parlar d’aquell tema. Molts anys després, aquella carpeta de gravats sense signar es va vendre a un comprador de lots de Londres, entre moltes altres coses.  


Cap comentari:

Publica un comentari