dimecres, 24 de juny de 2020

Aquelles revetlles de Sant Joan

  



     Vaig néixer un 23 de juny, el dia de la revetlla de Sant Joan. Quan vaig néixer, i fins que vaig tenir 8 anys, vivíem en un pis que el meu pare i el meu avi havien  construït sobre l’antiga casa dels meus avis, al carrer Turó de la Trinitat nº 8.  En fotos antigues dels anys cinquanta, encara es veu la casa, tal com era quan es va construir: una construcció senzilla, pintada de blanc. La porta estava al centre i tenia un esgrafiat decoratiu a la part superior. A banda i banda hi havien dues finestres, i rematant la façana, una balustrada amb un espai central que tenia forma de nínxol, amb tres rombes blancs decoratius al centre, i la data inscrita en el rombe central: 1924. 

 

     La casa que jo vaig conèixer havia canviat molt, després de la reforma. El seu aspecte noucentista va deixar pas a un de racionalista. Però hi havia una cosa que no havia canviat: el pati que hi havia al darrera. Ja no hi era la figuera que recordava el meu pare, ni tampoc el galliner, però encara hi havia el safareig. Quan la figuera es va morir, van plantar un xiprer i no sé quan, també un palosanto i un cirerer.  Les flors i les plantes hi van seguir estant sempre: rosers, margarides, lliris, geranis, cintes, paraigües... El dia del meu aniversari, el meu avi començava de bon matí a preparar el pati per la revetlla del vespre. Recordo unes guirlandes de papers de colors que semblaven un acordió. M’agradava quan en estirar-les, el paper cruixia i apareixien les franges de colors, com un arc-iris. Feia molt bonic, des del pis de dalt estant, veure el pati cobert de guirlandes. Però el que m’agradava més, eren els fanalets. N’hi havia uns de rodons, una mitja lluna que s’obria i es convertia en una esfera de paper amb plecs petits i uns altres cilíndrics, que només s’havien d’estirar. Després d’instal·lar el fil elèctric amb les bombetes, hi penjàvem els fanalets. Els preparatius de la revetlla amb el meu avi, és una de les coses que més recordo d’aquest dia, i la que més enyoro. Cap al vespre, l’olor de la coca que feia la meva àvia, ens avisava que l’hora de la revetlla s’acostava. Jo estava excitadíssima. Era el dia més important de l’any: tothom em felicitava i em portava regals, i al vespre, també venien els meus oncles i la meva cosina a menjar la coca, decorada amb tot de cireres confitades i amb sucre pel damunt. Després de sopar, i mentre la família feia sobretaula bevent xampany, la meva cosina i jo corríem entre els parterres del pati i sota els fanalets, jugant i cantant cançons inventades.  En un moment de la nit, pujàvem tota la família al terrat a veure els focs artificials i les fogueres que cremaven en un descampat que antigament havia estat una vinya. Des d’allà, sentíem la cridòria de la canalla i les explosions dels petards. Si hagués de buscar la definició de felicitat absoluta, seria el que sentia durant aquelles revetlles: era el meu aniversari, tothom estava de festa, venia l’estiu, aviat aniríem a la platja, i tenia tot de regals nous. Quina meravella.

 

Des d’aquelles revetlles n’han passat moltes, unes cinquanta. I no en passa cap, que no les recordi. Han seguit sent felices, malgrat els buits que van deixant els familiars que ja no hi són. Però tot i l’esforç per ser molt feliç aquella nit, mai ho he estat tant com llavors. La màgia es va quedar per sempre en aquell pati, sota les guirlandes, els fanalets, i el palosanto.  No tenia res, i tenia el món sencer.

 

 


Cap comentari:

Publica un comentari