dijous, 9 de maig de 2019

Cinc anys a les trinxeres

     


     L’exposició Cinc anys a les trinxeres, esta pensada per celebrar els 5 anys de la galeria el quadern robat. No és una trajectòria llarga, però el context és especialment complicat i la supervivència heroica. Amb tot i això, la lluita ens esta resultant molt estimulant. No perdre el bon humor i fer servir la imaginació son claus per fer maniobres en un moment difícil. També ho és comptar amb artistes extraordinaris, que ens han permès conviure amb les seves obres i compartir el seu món. Intentar transmetre’l, i fer còmplices del nostre entusiasme a visitants i col·leccionistes, és una feina enriquidora i agraïda. Per aquesta exposició hem triat una obra de cada un dels dotze artistes dels que hem fet una individual al llarg d’aquests 5 anys: Jordi Casañas, Joan Furriols, Jesús Galdón, Martí Gasull Avellán, Martí Gasull Coral, Oriol Jolonch, Salvador Juanpere, Elena Kervinen, Jordi Lafon, Jordi Martoranno, Jorge R. Pombo i David Ymbernon. Hem procurat que cada obra representi l’essencial dels seus idearis creatius.

     Jordi Casañas (Barcelona, 1969), presenta una fotografia en la que l’atzar descobreix una paradoxa: un cotxe reflexa el paisatge que l’envolta, en un mimetisme sorprenent. L’obra de Joan Furriols (Barcelona 1937) és espacial, minimalista, a la manera de les seves constel·lacions. Recrea un espai metafísic a través d’una superfície amb forats de mides diferents, que, seguint un ordre, remet a una altra dimensió. L’escultura No dir res de Jesús Galdón (Barcelona 1967), és un filacteri-mirall: la realitat que reflecteix és el lema que vol comunicar. Dels retrats d’artistes de Martí Gasull Avellán  (Barcelona 1944), ens va cridar especialment l’atenció el retrat del seu pare, en una actitud contemplativa i alhora reflexiva. La fotografia Lágrimas de invierno de Martí Gasull Coral, (Barcelona 1919-1994) capta la quotidianitat, els detalls i la llum, eixos centrals del seu treball fotogràfic. Carrusel, obra d’Oriol Jolonch (Barcelona, 1973) és una metàfora crítica de la nostra civilització, fruit de la seva imaginació subversiva. Salvador Juanpere (Vilaplana 1953) recrea una musa adormida de Brancusi, en la que incorpora un text que prové d’un poema de Baudelaire. L’obra Viure la bellesa dElena Kervinen (Lisalmi, Finlàndia 1974) és una reflexió sobre l’estètica i el misteri dels fragments, fent referència a allò que falta, a un significat que no acabem de comprendre. Massa soroll de Jordi Lafon (Barcelona, 1967) remet a la dita castellana “mucho ruido y pocas nueces”, i denuncia, en clau metafòrica, que els debats sovint es carreguen de confusió i demagògia. L’obra de Jordi Martoranno (Girona, 1965) respon a la seva recerca intel·lectual sobre l’origen i transcendència de les formes, situant-lo en un context còsmic i ingràvid. La sèrie de Nova York de Jorge R. Pombo (Barcelona 1973) expressa les tensions que la gran ciutat provoca en els éssers humans, que pateixen per adaptar-se a un espai artificial i fortament codificat. Finalment, Trencaclosques,  de David Ymbernon (Igualada 1972), qüestiona la llibertat de manera lúdica: fins i tot el joc te unes regles, uns condicionants.

        Les obres exposades són molt diferents entre sí. Són el reflex de dotze maneres de compendre i enfrontar-se al món. A la vegada, però, hi ha un fil conductor que les uneix a totes, i no és altra cosa que el nucli d'allò que més ens interessa de l'art: totes són històries humanes personals i intransferibles. Cap dels artistes teoritza sobre la història de la humanitat, ni analitza situacions sociològiques de gran abast. És una exposició de "petites històries", de preocupacions intel.lectuals i reflexions individuals, un prisma complex que ens retorna el món en múltiples fragments: tal com és, de fet. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada