dilluns, 16 de maig de 2016

Punk?

     

     Visitant l’exposició Punk. Els seus rastres en l’art contemporani, que es pot veure des d'ara fins al 25 de setembre al Macba,  em va venir a la memòria una anècdota de fa molts anys, quan treballava a l’altra galeria. Va ser al davant de l’obra d’Itziar Okariz: Pixar en espais públics o privats, quatre fotografies nocturnes d’una dona orinant dreta al mig del carrer. La cartel·la informava que l’obra pretenia subvertir dues nocions de normativitat associades al civisme i la urbanitat i la relacionava amb el punk perquè posava manifestament en qüestió les normes establertes. L'anècdota va passar un dissabte a la tarda, quan vaig veure una parella rient al carrer, al davant de la galeria. La dona estava entremig de dos cotxes aparcats i l’home li aguantava la bossa. En veure-la, vaig pensar que potser havia perdut alguna cosa. Jo la coneixia, era la dona d’un col·leccionista vingut a menys. Figurava que era de casa bona de Madrid, filla d’un antic ministre franquista. Després de les rialles, van entrar a la galeria. “Me estava meando – va dir- i no podia aguantar más”. Els meus companys i jo vam recordar aquesta anècdota durant molt de temps, i l’he tornat a recordar al davant de l’obra d’Itziar Okariz. De vegades, quan es tracta de denunciar les normes establertes d’una manera tant evident, es pot estar a la frontera perillosa del no res. No crec que la dona del col·leccionista tingués una actitud punk, es veia clarament que anava beguda, i que, per l’educació que havia rebut, es sentia per sobre del bé i del mal.

     El seu acompanyant, anys després, va comprar una fotografia en la que hi havia un guant de boxa amb una ploma d’au, de les que es feien servir abans per escriure. Es va declarar fervent admirador del fotògraf, fins que un dia em va telefonar. Estava molt alterat, i expressava una violència verbal perillosa. Pretenia que li donés el telèfon del fotògraf. Deia que aquest li havia arruïnat la seva carrera, i ell volia acabar amb la seva.  Es veu que aquest l’havia denunciat per haver utilitzat una idea seva per a la campanya publicitària d’uns grans magatzems. Vaig pensar que, com la seva amiga, havia actuat creient que estava per sobre del bé i del mal. Ahir, en l’exposició sobre el punk, em van venir a la memòria les dues anècdotes,  i per primera vegada, em va semblar curiós que aquell individu hagués comprat la fotografia del guant de boxa. Tot i que de manera elegant i continguda, aquella fotografia portava implícita la violència que havia manifestat el seu propietari. Actituds punk?  

     Vaig anar a visitar l’exposició sobre el punk, empesa per l’entusiasme amb el que l’havia recomanat una bona periodista cultural. Reconec que el comissari havia fet una feina extraordinària, fruit d’un intel·lecte molt hàbil. Però si bé la tesi de l’exposició era prou brillant, i es fonamentava en assajos solvents, no vaig ser capaç de trobar ni una sola obra que tingués entitat artística per se; que transmetés tot el seu desesperançat missatge, sense haver de llegir les cartel·les. Tant sols un dia després, sóc incapaç de recordar la majoria de les obres, excepte algunes que utilitzaven la violència, el terror o la malaltia dels altres en benefici de l'artista. Es tracta d’això, no?. En canvi, he retingut perfectament un discurs que em feia veure com a fonamentals,  obres amb una càrrega semàntica similar a la de les anècdotes que acabo d’explicar.  Si non è vero è ben trobato? Tal vegada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada