dissabte, 19 de març de 2016

Pèrdues

     



     Sento que, des de fa un temps, he entrat en una fase en la que començo a perdre coses pel camí... No sé quan va començar exactament, ni si vol dir que he entrat en una mena de decadència. Molt probablement és el curs natural de la vida. Fins a una edat de determinada no parem d’incorporar coses a la nostra vida: llocs, persones, coneixements, experiències, objectes, fins que tenim la sensació de tenir una existència plena i feliç. Ningú ens avisa que això no serà així sempre: que les persones i els animals es moren, les cases es venen, les feines es perden, i un bon dia ens adonem que ens hem quedat en precari, sense reconèixer ja aquell entorn segur i familiar al que ens havíem acostumat. Jo he perdut tantes coses importants durant els darrers dos anys, que sento que he de planificar completament la meva vida. És cert que n’he guanyat d’altres, sobretot pel que fa a la feina, i potser també és cert que fins ara no he perdut les més importants de totes: la salut i la família.  La pèrdua de la meva feina anterior ha estat més un alliberament que una pèrdua pròpiament dita. Sense cap mena de dubte ara he guanyat seguretat, reconeixement i sobretot felicitat. Treballar en un ambient que s’havia tornat tòxic, sense cap mena de sintonia amb el galerista ni amb la gent del seu entorn, era una manera d’emmalaltir lentament. Vaig trobar una fotografia l’altra dia, de quan encara érem feliços a l’altra galeria. Sortim en Josep Ramon i jo, poc abans d’inaugurar l’exposició de Jorge Pombo l’any 2008. Recordo que aquesta foto ens la va fer en Jordi Alcaraz. Nosaltres érem l‘ànima d’aquella galeria, ho decidíem i gestionàvem tot. I així va ser durant molts anys, i les coses rutllaven prou bé. D’allò ja no en queda res, ja s’han cuidat prou d’esborrar-ne la memòria!. Pèrdues com aquesta no dolen gaire, però. Estan generades per persones que no necessitem, ans al contrari... ben lluny!.

     Altres pèrdues són més doloroses i difícils de gestionar. Encara no he tocat el buit immens que ha deixat en David Padrós en la meva vida. Aquí segueix, fondo, inexplicable, gèlid... ja no tinc la seva companyia incondicional, el seu suport d’amic-tiet que em va donar sempre, sobretot durant els anys duríssims en que em van posar les coses difícils (per dir-ho finament) per a que acabés fent el que vaig fer, marxar. I no sé com m’ho faré tampoc sense la casa de Sant Cebrià, el meu refugi de més de quaranta anys. Potser jo vaig ser la persona de la família que més va gaudir d’aquella casa, sobretot durant els darrers anys. Quan les coses anaven mal dades, aquella casa era un oasi de pau, en el que tot continuava igual: els arbres, l’olor de l’aire, de les plantes... Els meus pares sempre van parlar de vendre-la quan fossin grans i ja no hi poguessin anar, deien que la casa era la seva guardiola per a quan ho necessitessin. Ells ho tenien coll avall, que un dia o altre l’acabarien venent. I tot i que sempre es va dir, quan ha arribat el moment, a mi m’ha vingut de nou, i la trobaré a faltar tant que no me’n sabré avenir.

     Ara estic en un moment de dol. M’ha sobrevingut l’aclaparadora consciència de tantes pèrdues, en un moment massa difícil. Es probable que deixi descansar aquest blog durant un temps. Per sobreviure s’ha de picar una roca duríssima i el martell que tinc és massa petit. D’algun lloc, encara no sé de quin, hauré de treure la força necessària per fer-ho.


Post scriptum: 
Quan vaig escriure aquest text, encara no s'havia produït la pèrdua més dolorosa de totes: la nostra estimada Mica: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2016/07/historia-de-la-petita-mica.html No ho sabíem, però quan vaig escriure aquestes ratlles ja estava malalta, i va morir el 27 de juny de 2016.

4 comentaris:

  1. Anims Anna, i fot-li una bona martellada a la roca que el martell es mes fort i gran del que et sembla!! Petons!!
    Oriol

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Oriol! Em temo que no em queda més remei que intentar-ho!

      Elimina
  2. Estimada Anna, ja he comentat més d’una vegada una frase de Lao Tse: Només el canvi es permanent. I encara que gaudim de certs períodes d’estabilitat, guanyar i perdre forma part del cicle de la vida, perquè naixem i morim cada dia, i m’estic referint a el tema biològic, hormonal, neuronal, etc. Cada dia surt el sol i cada dia es pon. El que passa es que estem immersos dins les nostres pròpies closques, i quasi no ens adonem del pas del temps, degut tant a la seva rapidesa, com al moviment de les persones que estan al nostre voltant.

    Evidentment, sents nostàlgia de temps passats, de persones i de la teva casa. I si bé es comprensible, perquè estàs passant un dol, també has de tenir en compte que no et pots aferrar ni a la nostàlgia ni al passat, perquè això et pot impedir tirar endavant en la nova etapa que estàs, i per la que has de lluitar molt.

    També entenc que tot ve de cop, però és que això també forma part del cicle de la vida. El que passa és que se’ns fa difícil d’assumir tants canvis d’una revolada.

    Trobes a faltar la casa i els bons moments que en ella vas viure, i això és el que has de recordar, perquè també et portava molta feina, netejar-la, caps de setmana traient fulles, etc. Pots pensar que és el de menys, però com t’he dit, la biologia fa el seu curs, i el que escombraves fa uns anys en 10 minuts, ara ho fas en 20 i tot s’allarga.

    El temps posarà les coses al seu lloc. T’ho dic per experiència, doncs sorgiran nous esdeveniments, noves decisions i nous problemes que hauràs d’afrontar i has de tenir força per fer-ho.

    Passa el dol, i sobre tot accepta totes les situacions de la vida. No hi ha més remei. Costa molt i en part amb aquesta nostàlgia alimentes la no acceptació. I això ho has de superar. perquè tens una galeria que demana tota la teva energia.

    Aprofita aquests dies per reposar, recuperar forces i plantejar futur, crear noves il•lusions perquè encara et queden moltes coses per viure a tu i al teu marit.

    Una abraçada i Bona Setmana Santa i Millor Pasqua!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies pel comentari, Marta. Tens tota la raó, de res serveix recrear-se en la nostàlgia... Segur que ara comença una etapa nova. Tens raó en la feinada que suposava mantenir aquella casa... I de fet no era meva, era dels meus pares, i ells ja no hi podien anar! Així és que serà millor no pensar-hi més. A mirar endavant, que és el que toca. Et faré cas, i aquests quatre dies descansaré, de pensar i de lamentar-me, que ja n'hi ha prou!.
      I tant que la galeria demanda tota l'energia! Tal com esta el panorama, hem de treballar moltíssim... Tot l'àmbit de la cultura esta molt tocat i s'ha de remuntar com sigui!

      Elimina