dissabte, 19 de desembre de 2015

Via morta

     



     Ahir al vespre, accidentalment,  em vaig trobar pel carrer a un vell conegut. Després d’una tarda ensopida, em vaig alegrar de veure’l. Havia vingut a la nostra darrera inauguració, però com sol passar en aquestes ocasions, el vaig saludar i poca cosa més. Havia d’estar per tothom. Tot i que feia fred, perquè era tard al vespre, ens vam passar una bona estona de tertúlia. No sempre tinc la sort de trobar-me amb una persona tant experta en temes d’art i de cultura en general, tant observadora i amb un criteri ben format; després de moltíssims anys col.leccionant art contemporani i per tant, recorrent totes les galeries amb la seva mirada especialitzada, exigent i altament analítica.

     Vam parlar de la baixada de l’interès general pel que fa a l’art contemporani, i de que ara la gent es limita a visitar les webs i posar-se al dia a través del Facebook. Ja no visiten les galeries si no és per la inauguració, que ha esdevingut més un acte social, que una altra cosa. Les tertúlies improvisades d’abans, ara són un fenomen d’una altra època. Vam donar la culpa al canvi de mentalitat. Em va explicar que fa molts anys, la filmoteca va projectar un cicle de pel.lícules de Rossellini. El cinema es va omplir de gom a gom. No s’hi cabia, i creia recordar gent dreta als passadissos. En canvi, quan després de molts esforços (es veu que és complicat reunir les pel.lícules d’aquest director) es va repetir el cicle fa poc temps, a la filmoteca hi van assistir quatre gats. Que els interessos han canviat, ho demostra el fet que ara els cinemes s'omplen quan programen "Star Trek". Tot plegat em va recordar el que m’havia explicat un assistent a una de les lectures de poemes que fem, en el marc de l’exposició de David Ymbernon. Quan li vaig confessar la nostra dificultat per  reunir deu o dotze persones, em va explicar que fa vint o trenta anys, quan una galeria d’art programava un acte d’aquests, la gent s’hi llençava en massa. Ara, algunes galeries organitzen exposicions col.lectives multitudinàries: només amb els artistes i els seus amics i coneguts, s’asseguren el ple absolut el dia de la inauguració, i moltes visites després. Però no es tracta d’això. Aquest és un interès falsejat, una mena de trampa, un autoengany.  

     El meu interlocutor accidental d’ahir, però, va anar més enllà. Em va donar la raó pel que fa al canvi de mentalitat, però també em va fer veure que el nivell cultural havia baixat estrepitosament. Molt probablement degut al sistema educatiu, que havia sofert uns canvis de resultats nefastos. Malgrat excepcions, que sempre es produeixen, s’havia matat la curiositat de la gent i l’afany envers el coneixement.  Però a més, i això és el que em va fer pensar, em va fer veure que la programació de les galeries ja no és el que era. Em va confessar haver arribat “knock out” a casa seva, després d’un passeig per les galeries: en una, va veure una exposició terrible, d’un artista dels 80 vingut a menys, i dues exposicions de dos artistes morts fa anys, que mostraven obres poc convincents i que si estaven allà era perquè no s’havien venut en el seu moment. També va posar èmfasi en la manca d’energia creativa: “els artistes -va dir- donen voltes als mateixos temes, a les mateixes formes, és com si ja estigués tot vist”.  Després d’aquella conversa demolidora, vaig tenir la sensació que el nostre món havia entrat en una via morta, i que tots ens haurem d’esforçar molt, malgrat la indiferència general, per tal de no perdre per sempre aquest públic escàs, però tant exigent que ens queda.


La fotografia que il.lustra l'article és "Rainman", d'Oriol Jolonch

2 comentaris:

  1. Primer de tot Bon Any Nou, en que encara que ja portem deu dies, estem a principis d’any, i bé val la pena felicitar.

    Tot i que aquests dies he anat atrafegada portant el despatx de Peritos de Arte, i altres temes més casolans, derivats del trasllat i instal•lació a Barcelona, amb la tranquil•litat del diumenge al matí, i amb la música de fons de Ernst Eichner (1740-1777), em disposo a comentar el teu article, amb el que estic totalment d’acord, tant amb el que exposes com amb l’interlocutor del que parles.

    He fet esment expressament de la música de fons que estic escoltant, perquè evidentment aquest és un compositor absolutament desconegut, i que jo vaig conèixer gràcies a una pàgina web de venda de CD’S, que actualment es diu La Quinta de Malher, i perquè la coberta del CD està il•lustrada amb la famosa obra de Jean Honore Fregonard “Les hasards hereux de l’escarpolette” del 1767, conegut normalment com “El Columpio”, tot i que la traducció literal seria més menys “els alegres perills del gronxador”.

    Amb aquest darrer paràgraf he donat a conèixer una web, una obra d’art excepcional, el seu autor i el títol de la mateixa. Ho he fet perquè, tot i que coneixia l’obra, no el títol sencer, i les dades del músic, etc. És ha dir, he sentit la curiositat de buscar i d’informar-me, de traduir i de desenvolupar el meu intel•lecte. El sistema educatiu actual ha matat – quasi diria que assassinat vilment – la curiositat dels alumnes, el professorat es simplement un funcionari que cobra cada mes, als poders fàctics els interessen esclaus per ser carn de canó quan convingui o simplement per pagar els impostos per mantenir la casta d’inútils governants que tenim – en tots els àmbits, els darrers esdeveniments relacionats amb el govern de la Generalitat son patètics - i que els poltrones continuïn.

    Però a banda d’haver liquidat la curiositat, s’han carregat vilment l’esperit crític, i conseqüentment, el coeficient intel•lectual ha baixat estrepitosament. L’any 2009, un estudi fet per James Flynn de la Universitat d’Otago a Nova Zelanda, va demostrar que els alumnes pertanyents a la classe mitja, el seu nivell havia baixat 6 punts, en referència a l’any 1980. Si això era al 2009, tu calcula, que al darrera les noves tecnologies, el tema ha baixat estrepitosament un parell de punts com a mínim, en 5 anys.

    Jo a vegades penso en el film “El planeta de los simios”, film per mi interessantíssim, on degut a experiments nuclears, els monos havien pres el poder. Però no cal ni això, de la manera que va tot, efectivament ens faran tornar monos, simplement alimentant als cervellets dels ciutadans amb bajanades, sense criteri per discernir res, demés de la massificació en publicacions literàries, que produeix uns subproductes infames, vulgars copies i refregits de grans obres.

    En resum, ho tenim fotut, però no hem de baixar el llistó. Dies enrere, als amics de la revista d’humanitats amb la que col•laboro ArtyHum, varen penjar al facebook una noticia on deia que Google vol contractar 4.000 doctorats en humanitats. I per què? Doncs mira per on, perquè acaben de descobrir la sopa d’all: S’han adonat que no poden posar tot el seu esforç en els enginyers. Necessiten la part social, estudiar l’empatia, l’emoció i la cultura en un món més global.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llegint el teu comentari, em ve a la memòria la fotografia d'Oriol Jolonch "Monkey Island": en un paisatge desèrtic, uns monos s'enfilen a un arbre sense fulles en el brancatge del qual s'han enredat un filat amb lletres. Els monos les volen "pescar", i un es mira fixament la lletra M (de Mono)... una identificació amb ell mateix? Pot se una picada d'ull a aquesta situació posible que tu descrius. Un obligat retorn als inicis.

      Tots els que estem en el món de l'art ens queixem del mateix, però la situació és idèntica en el món literari. Confiem en un despertar dels interessos culturals. La experiència cultural aporta molta més satisfacció que altres experiències més efímeres, però cal redescobrir-la.

      Elimina