dissabte, 20 de desembre de 2014

Tornar a començar

      



     La última exposició que vam fer a Joan Prats-Artgràfic l’any 2005 va ser “Epifania de Latung La La”, de David Ymbernon. Durant aquella exposició, com en totes les d’en David, s’hi escenificava una performance fantàstica, en la que, a banda de la família Ymbernon,  hi col.laboraven en Jordi Casadevall, tocant un instrument Baschet, en Carles Sales, escenificant un fragment del Cyrano i en Benjamí Tous, fent un delirant striptease. Recordo aquella exposició pel seu fresc i desinhibit atreviment, per ser una proposta personal i nova que era capaç de travessar la cuirassa dels convencionalismes. Aquella exposició es va inaugurar un 15 de desembre, per tant, va abraçar les vacances de Nadal. Els dies de performance, la galeria s’omplia de gent que quedava absolutament esbalaïda primer, i entusiasmada després, amb l’univers ple de sensibilitat i d’imaginació que escenificava en David, no només amb la performance, si no amb la seva obra. Per posar un exemple, a l’entrada hi havia una obra embolicada per a regal, amb un immens llaç de color taronja. Vam exposar l’obra completament embalada. El joc era vendre-la així, com un “quadre-sorpresa”.  I es va vendre, i a més, de manera entusiasta. Aquesta era l’actitud de la gent durant els Nadals del 2005. Quan la proposta valia la pena, es contagiaven de seguida, i en prenien part activament.

     Val a dir també, que jo no ho vaig tenir fàcil per presentar i tirar endavant aquella proposta. Comptàvem amb la ferma oposició de la directora del moment, que per sort, ja tenia prou feina amb la programació de l’altra galeria, i suposo que per incapacitat, no s’hi va ficar gens. Ara, això sí, el buit ens el van fer tant com van poder. El que interessava era “l’escena internacional”, i tots els post-conceptuals, que potser no eren bons, però eren “allò últim”, o sigui : le derrière cri. Veient-ho ara retrospectivament, defensaven allò que posteriorment ha causat l’avorriment més desesperant, i que ha fet fugir la gent de les exposicions. Nedar a contracorrent era la única cosa que podíem fer els que creiem en l’art com a arma per transformar el món; a base de començar per transformar les persones. Però érem una minoria. Vam presentar batalla, però en aquell moment teníem les de perdre. 

     Ahir vaig llegir el desolat article que va publicar la Rosa Olivares a Exit-Express (1). Té tota la raó, en el que diu; la majoria dels escrits d’aquest bloc tracten els mateixos temes. El panorama que tenim al davant s’ha convertit en un desert, i és ben cert que l’escenari artístic predominant dels darrers anys ha desembocat en aquest no res (que, d’altra banda ja es veia a venir). El mimetisme al que es van veure abocats els artistes que volien prendre part d’aquest circ de museus, institucions, galeries à la page, fires, biennals, etc., va acabar destruint la creativitat, la imaginació, la sensibilitat i el que és més greu, el coneixement. Tots s’hi van apuntar, i els que no ho vam fer, ens van arraconar. “Deixa’ls que vagin fent, que nosaltres fem la nostra”, deia un antic company meu. La cosa és que la falta de diners ens ha arrossegat a tots i d’aquell esperit de feliç i esperançada resistència dels Nadals del 2006 en queda ben poca cosa. Perquè ara, a més els diners s’han acabat.

     Hem de tornar a començar de zero, reconstruir tot allò de bell nou. Ara és l’hivern, és el que toca. Alguns, com jo mateixa, ja ens hi hem posat.

Notes:

4 comentaris:

  1. Contundent l’article de la Rosa Olivares, amb el que estic totalment d’acord, i per descomptat el que exposes en el teu, i és quelcom que hem parlat moltes vegades: la falta d’un sistema educatiu que promogui i dignifiqui les humanitats, ens està portant a una tecnificació de les futures generacions, demès de eliminar el sentit crític i convertir-los en una societat amansada i esclavitzada.

    Impera el materialisme i la superficialitat. No es pensa, ni reflexiona ni es té interès per fer-ho.
    La performance que va fer en David Ybernon, partia de la seva ànima, d’una forma particular de veure l’art, d’aportar imaginació i ganes d’expressar el seu missatge a través dels seus coneixements artístics i d’escena.

    Ara, tot són noves tecnologies, dimensions 3D i realitat virtual... És a dir, la decadència, que afavoreix la mediocritat i un sistema de fer art i d’exposar que en res s’avé a la qualitat i creativitat que l’ART necessita. Un article que crec que complamenta el de la Rosa Olivares.

    Et deixo l’enllaç d’un darrer article que he publicat en la meva web, Cuadros de una Exposición, con clarament manifesto el meu desacord amb elements artístics de segon ordre, que mantenim entre tots, i que no aporten res.

    http://cuadrosdeunaexposicion.com/cuadros-de-una-exposici%C3%B3n-tambi%C3%A9n-opina/

    MOLT BON NADAL, i també, no ens oblidem, BONA DIADA DE SANT ESTEVE!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ahir algú em va comentar que aquesta indiferència pot venir provocada perquè els amants de l'art no troben cap proposta prou arriscada o novedosa en el panorama creatiu. No només per culpa del sistema, si no perquè els antics aficionats a l'art s'han anat avorrint amb les propostes artístiques. Res que marqui una tendència prou atractiva com per a "enganxar-s'hi". De fet, fa més d'un any ja vaig penjar en aquest bloc un article sobre la manca d'artistes, tot fent referència als dossiers que ens arriben a les galeries. Tot és més del mateix (però pitjor!), des de fòrmules manieristes de l'expressionisme abstracte a post-conceptuals soporífers. És probable que qui em va fer aquesta observació tingués part de raó. No podem despertar l'interès de la gent amb propostes semblants a les que els han mirar cap una altra banda. Si la conjuntura econòmica fos més bona, encara; però tal com van les coses, o presentem propostes excepcionals o seguirem escribint textos com el de la Rosa Olivares. Són moltes les coses que han d'anar plegades, i ara per ara, tenim ben poques coses on agafar-nos!

      Elimina
  2. Desolador panorama. Me ha venido a la cabeza las imágenes de esos supermercados asaltados por masas enloquecidas en donde todo queda tirado por los suelos.
    La corrupción, y sobre todo EL AMIGUISMO lo que permite asomar después de un tiempo: es un desierto.
    A ver si con la nuevas generaciones todo se regenera un poco. La nuestra fue un desastre.Y me refiero a los que llevaron las riendas en todos los estamentos, no sólo políticos. Muchos fuímos arrojados a las cunetas como si fuésemos mierda. Hasta para limpiar unas escaleras necesitabas recomendación y tener el título de Licenciada en Limpieza. Un asco! Si estamos en el final de este ciclo cutre, me alegro, la verdad.
    Habría que empezar el cambio por la enseñanza. Desde las escuelas hasta la universidad. Desencorsetar la sociedad, dejarla que coja aire.
    Bo Nadal, Anna!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sin lugar a dudas, el mejor sitio para empezar a hacer un mundo mejor es el sistema educativo. Ahí es donde se empieza a despertar sensibilidades, pero también en casa. No solo se debe potenciar el deporte: la cultura es mucho más importante, según mi opinión. Y confío sinceramente en que la economía mejore. La incertidumbre actual es terrible. De todos modos soy optimista, creo que como todos los ciclos, éste tiene que remitir. Estoy convencida que el interés por el arte volverá, esperemos que sea más temprano que tarde.
      Igualmente, y feliz 2015.

      Elimina