dimecres, 17 de desembre de 2014

Sobre algunes coses que amaguen les obres d'art

    



     L’any 1971, en David Padrós va escriure la seva primera composició per a conjunt de cambra, i la va titular “Styx”. Aquest títol el va treure del primer llibre d’Else Lasker Schüler, publicat l’any 1902, i de la mateixa manera que ho va fer la poetessa judeo-alemanya volia fer referència expressa al riu Styx. Aquest riu, en la mitologia grega clàssica constituïa el límit entre la terra i el món dels morts: l’Hades. Es creia que les ànimes dels difunts creuaven l’Styx en una barca guiada per Caront. Quan arribaven al més enllà, les ànimes rebien un premi o un càstig, segons la vida que havien portat. Va ser una cosa premonitòria que en David Padrós triés aquest títol per a la seva primera composició? No deixa de ser significativa la referència a aquest lloc de trànsit, absolutament transcendent, en el que només s’hi podien trobar ombres, incerteses, angoixa i totes les pors possibles. Una mena de projecció del que s’esdevindria després en la seva vida, una identificació amb el turment psíquic que hauria de viure molts anys després.

     Això m’ha portat a pensar en la importància que tenen les obres d’art com a reveladores de la personalitat i les tendències inconscients dels seus creadors. Més enllà de les consideracions intel.lectuals que es puguin fer, les obres ens parlen també de les personalitats que s’hi amaguen al darrera. De forma expressa, els artistes desenvolupen un discurs al voltant de la seva obra. Un discurs conscient que atorga sentit al seu treball, que demostra quins són els seus interessos i les seves inquietuds, i que serveix per a situar-lo dins una o altra tendència, ens dona les claus per entendre la seva obra i classificar-la. A més a més, però, les obres d’art també presenten trets de la personalitat de l’artista, que la majoria de les vegades, han escapat de la seva voluntat. No els trobem perquè l’artista ens els hagi volgut mostrar, si no perquè formen part tant indissoluble de la seva personalitat, que apareixen en la forma de pintar (de composar, d’escriure, etc), en la tria dels temes, o en les fonts d’inspiració que han despertat la seva creativitat. La majoria de les vegades, aquests trets distintius apareixen entrellaçats al discurs artístic i si no es té un coneixement previ de la personalitat dels artistes poden passar desapercebuts o fins i tot, poden ser mal interpretats. L’entrega física i espiritual de Jorge R. Pombo a la pintura, per exemple, queda ben palesa en el rastre de les seves mans, que apareix amb freqüència en moltes de les seves obres menys cerebrals, o en altres rastres de la seva vida en el moment de pintar que queden per sempre, de manera conscient o no, enregistrats en els quadres. En el seu cas, no es tracta d’un mer recurs formal o tècnic, si no d’una mena de declaració de principis: l’acció de pintar esdevé en la seva obra tant important com la idea.

    La conclusió és que en les obres d’art hi ha moltes coses més que les que els artistes ens volen dir. De vegades fins i tot coses que els propis artistes desconeixen i que no podrem llegir fins a tenir una perspectiva històrica. La referència de David Padrós al riu Styx al començament de la seva carrera és absolutament inquietant. Sense dubtes un avançament del que seria el seu recorregut vital. En paraules de Salvador Espriu: el poeta, hoste inexpert de la vida, sempre en exili al llarg del temps difunt. (1)

Notes
(1).- Salvador Espriu, al llibre El caminant i el mur també fa referència al riu Styx

La fotografia que li.lustra aquest text es titula "This is the end" i és de l'Oriol Jolonch


    


2 comentaris:

  1. Jo que fa mes de 48 anys que visc a 50 metres el cementiri vell de Mataró, i que per tant, el dia que traspassi no canviaré de barri, sinó de residència, et puc dir que en aquests moments, el transit de la vida a la mort, pot ser punyent, imprevist, dolorós, però tot plegat fàcilment superable pels mitjans mèdics actuals, i per la longevitat de les persones amb excepcions, naturalment,
    La mort es fa més “portable”, fins a tal punt que els cementiris s’han convertit en lloc de visita de monuments funeraris, o en un “vergel” de flors artificials. I els tanatoris, en llocs de trobada i retrobament, “gràcies” a un di
    Ho se si els meus silenciosos veïns, entre els que es troba la meva família, han viatjat amb Caront, però la vida és un constant aprenentatge, i en vida rebem premis a les nostres lliçons apreses, o càstigs per no haver fet els deures. Tot té un efecte bumerang; se’ns torna el que em enviat, i per tant, aquesta representació del Styx, i de les incerteses i angoixes del traspàs, pot quedar molt mitigada segons el nostre comportament i aprenentatge. I un pot anar tranquil•lament amb Caront i visitar a Sant Pere, si té la consciència neta. En aquests cas, les incerteses ni les angoixes hi són.
    Més d’un cop he deixat palès en els meus articles, i pot ser també en aquest blog, que els artistes son cronistes de la societat, historiadors en imatges d’un context concret i comunicadors de l’evolució dels temps, i per tant, com a éssers humans que viuen aquests aspectes, lògicament deixen en les seves obres empremtes molt personals que a vegades l’espectador endevina, d’altres en defuig i pot ser moltes, no capta. Però no tothom té la capacitat i la sensibilitat per entendre el que significa l’art, com tampoc molts cops s’entén la Mort dins el cicle de la vida que comentes dins el teu article, i jo he ampliat. A vegades no es pot entendre, simplement acceptar-la.
    Un artista que s’entregui a la seva obra, que lluiti per ella, hi deixarà una passa, una marca indiscutible, elements psicològics molt patents, que el pas del anys donarà més valor dins el cotext artístic, i pot ser no tan en el crematístic, independentment de que es conegui o no la personalitat de l’autor. Personalment, prefereixo no conèixer-la, i captar-la a través de la seva obra, perquè si és un artista de l’ànima que no de l’ego, sense cap mena de dubte, captaré la seva essència. I al igual que jo, el públic que contempli l’obra o el comprador que l’adquireixi.
    Una obra d’ART, s’ha de contemplar des de molts àmbits, i un de imprescindible, es ben cert, el psicològic, que seria el mental, però també, l’espiritual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense cap mena de dubtes, les obres d'art transmeten trets psicològics dels seus autors. De vegades són trets prou evidents, però de vegades no, si no coneixem la persona que hi ha al darrera de l'artista. Al darrera de tot una sèrie de temes i recursos estilístics, podem trobar un retrat no confessat de la personalitat de l'autor. Sota recursos temàtics rics i interessants, de vegades s'amaguen personalitats amb dubtosos valors morals o ètics. I que a més, es complementen com una imatge que es reflexa en un mirall.
      Sobre el que dius al final del teu comentari, he conegut més d'un col.leccionista que no ha volgut conèixer mai personalment els artistes.

      Elimina