dimecres, 20 d’agost de 2014

"L'Adéu al mestre": una bona novel.la sobre el món de l'art

       



     Els que seguiu aquest blog ja us haureu adonat que una de les coses que em preocupa més, és mantenir i defensar la integritat en un món en el que sembla que aquest valor estigui capgirat. Anteriorment he escrit alguns textos sobre aquest tema; perquè se’m fa molt difícil acceptar el funcionament del mercat de l’art, sobretot el que s’anomena de gamma alta. És evident que molts dels artistes que es mouen en les altes esferes, no ho fan per mèrits artístics i prou, si no pel resultat de tota una altra sèrie de mecanismes que tenen més a veure amb la política, les finances i l'especulació. També m’indigna com artistes boníssims malviuen, o si tenen sort, simplement sobreviuen.
     
     Acabo de llegir un llibre esplèndid, que des d’aquí recomano, que m’ha fet veure que aquest tema no em preocupa només a mi. El llibre es titula L’adéu al mestre, i ha estat escrit per Guillem Frontera. Dic de passada també, que aquest autor ha estat tot un descobriment literari. La seva prosa és extraordinària, i destaco especialment la seva capacitat evocadora. La manera com, amb poques paraules, et fa entrar al món que descriu i te’l fa veure i sentir. Això no és fàcil, i en Guillem Frontera ho fa amb una mestria clàssica. Fa poc, i en referència a l’altre llibre que he fet esment en aquest blog, El jilguero, vaig llegir en algun lloc que aquest llibre es convertiria en un clàssic del segle XXI. Suposo que això no era una altra cosa que una estratègia publicitària, perquè a la única cosa a la que pot aspirar El Jilguero és a convertir-se en un bestseller més. No negaré que es fa llegir, però no té cap ingredient que el pugui convertir en un clàssic. En canvi, L’adéu al mestre de Guillem Frontera, sí. Moltes vegades, sobretot en els fragments en els que el protagonista fa de narrador, fins i tot em venia al cap  Thomas Mann o el mateix Proust. Però el motiu que em porta a parlar d’aquesta novel.la, és que tracta sobre el tema de la veritat i la mentida en el mercat de l’art. Dedueixo també, que l’autor coneix bé el món de l’art. El retrat exacte que fa dels col.leccionistes cosmopolites, bé ho demostra.
    
     La novel.la es divideix en dues parts. En la primera, descriu l’activitat d’una escola de pintura, en la que s’ensenyen els valors principals de l’art. Per damunt de tot, a trobar en l’art allò que no es troba en la vida quotidiana: els referents eterns, la sensibilitat, l’expressió d’un mateix i del seu passat, el valor del pas del temps, saber apreciar les coses “belles”, etc. En la segona part, es narra el bastiment d’un producte artístic destinat únicament a fer guanyar diners a alguns: un artista mediocre, ben protegit per gent amb diners disposats a comprar tota una exposició per tal de que se’n parli, un crític molt intel.ligent i sense gaires escrúpols que sap moure els fils correctament, un teòric italià que escriu un pròleg sobre l’artista, i un galerista que es presta al joc per fer diners. Per “maquillar” l’obra de l’artista mediocre, els creadors del “bluff”, contracten al pobre professor de l’escola de pintura, que vell, malalt i arruïnat, es ven per sobreviure.

       He de dir que no he sigut mai testimoni d’una activitat semblant a la que descriu el llibre. Tot i que n’he intuït més d’una al llarg de tots aquests anys, no puc afirmar que hagi viscut de prop (ni de lluny) la creació d’un “bluf” artístic. Suposo, però, que en devem haver vist l’obra de més d’un. També suposo, perquè del cert tampoc ho puc afirmar, que en els ambients pròxims al mercat de gamma alta, aquestes activitats deuen ser més freqüents perquè hi ha més diners en joc.  Mentrestant, els que ens agrada més l’art que els diners, i estimem més la modèstia que la lluentor de les aparences, haurem de seguir lluitant per defensar als artistes de debò, en un món hostil.


Nota: L'Adéu al mestre ha estat editat per Club Editor

4 comentaris:

  1. Tot re-llegint el teu article, m’ha vingut a la memòria la frase de Campoamor “Nada es verdad, nada es mentira, todo es del color del cristal con que se mira”. I ve bé perquè novament ens exposes la teva preocupació per la integritat dins el món de l’art, que queda de manifest en la novel•la que comentes, i de la que ja he pres nota del nom.

    Però, benvolguda Anna, de la manera que van els esdeveniments, la frase de Campoamor està més present que mai, perquè per a tu, per a mi, per a molts dels teus lectors i per a molts artistes i galeristes, la integritat en el món de l’art consisteix en ser autèntic i defendre el que es creu amb tots els arguments i convenciments possibles. Ser just i equilibrat i per descomptat, fidel a certs valors i als propis convenciments.

    Quelcom tan lògic, però, a vegades es fa difícil de mantenir. Parles que en la novel•la del vell professor d’acadèmia que es ven per sobreviure. Aquest pot ser és el quid de la qüestió. La vida posa a prova a aquest professor que evidentment posa en pràctica aquella frase llatina tan famosa: Primum vivere deinde philosophari, que si be adverteix dels personatges que teoritzen sense tocar de peus a terra, també es pot aplicar un altre concepte: hem de fer front a la vida quotidiana, al dia a dia, “el fi justifica els mitjans” com diria Maquiavelo. La pregunta seria: Hem de menjar o ser integres? Molt difícil de triar, si les circumstàncies de la vida són dures.

    Però dins el “color del cristall”, per altres, la paraula integritat no té cap significat. La qüestió treure’n profit de tot i per tot (econòmic, social, polític...). Els valors no tenen cap sentit, a menys que tinguin com a finalitat l’obtenció d’un benefici. Els escrúpols, ¿què són per gent d’aquest tarannà? Si s’ha de muntar un bluf, es munta i endavant. I per descomptat, l’art és el vehicle perfecte perquè quatre espavilats enredin a dos babaus, que demès es creuen espavilats.

    És clar que la vida, també posa a prova a personatges d’aquesta calanya... i si no que li diguin al ex-honorable president de la Generalitat Jordi Pujol & família.

    Sempre hi haurà blufs, i difícil és evitar-ho. Tot és qüestió de tenir prou instint per no caure en paranys d’aquest tipus. De totes formes, es ben trist que l’èxit sempre estigui de cara dels que inflen la bombolla. I això en part es degut al foment tant per part del sistema educatiu com dels poder públics del guany fàcil, tot fent apologia del diner, que si be no dona la felicita, aconsegueix poder, status i...continuar creant blufs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema, en el món de l'art, és que de vegades es fa difícil descobrir el que és un muntatge del que no ho és. Els resultats (les obres) s'assemblen tot sovint. També es dona el cas d'estratègies orquestrades entorn a una obra ben sòlida. L'artista arriba a primera linia per tots dos camins: perquè l'obra és bona i perquè ha estat ben dirigit. No tot són burdes estratègies ni artistes maldestres. Sovint es donen totes dues coses. És com si la frontera que separa les coses no existís, i de vegades et trobes en un ambient artificial, i d'altres completament autèntic. Aquesta és la sensació que tinc després de molts anys en aquest sector. L'ambient de "dalt de tot" és lliscant. Pots trobar-te coses incongruents i fantàstiques a la vegada. Al començament, no entens res de res, però de mica en mica aprens com van les coses.

      El que ja no és tant fàcil, és mantenir-se en el temps. Qui es manté, vol dir que a dins hi porta un artista. No importa com hagi arribat, continua, passats els anys, perquè l'obra té interès. D'acord, algú pot dir que de vegades, tot comporta una certa inèrcia, i això és cert.

      El que jo aconsellaria als compradors, és mirar atentament les obres. No comprar-les d'una revolada, si no meditar-ho. Moltes obres (molts artistes), no suporten una mirada detinguda. Pot passar que després d'una observació detinguda, et trobis al davant del buit més absolut. A mi, això, m'ha passat sovint. L'important és que, quan ja no estàs al davant de l'obra, hi segueixes pensant. És com si hagués entrat a la teva vida per cambiar alguna cosa. Si això no passa, si el comprador la compra només perquè li han dit que ha de tenir una cosa d'aquell artista, o perquè ha llegit a les revistes d'art que és el no va més de la modernitat i prou, malament.

      De tota manera, potser que una part de l'art dels darrers temps, passi a la història precisament, com això mateix: una mostra d'on pot arribar la superficialitat a la que ens ha abocat el funcionament del nostre món. Però tot això, qui ho sap del cert?

      Elimina
  2. Dos plantejaments novament interessants en el teu comentari: Les vies per arribar a l’èxit i el mantenir-se. El primer efectivament, s’actuï amb integritat o no, qualsevol estratègia és vàlida per vendre. Però si es ven amb integritat, sempre es podrà defendre l’obra en qualsevol àmbit. I per tant el prestigi de la persona que la defèn queda ben palès. Ben cert que estem envoltats d’artificiositat, i depèn de nosaltres saber discernir el tema.

    No es bo comprar art d’una revolada, però a vegades et sens irrestiblement atret per una peça, que t’ha arribat més aviat al cor que al cervell. Sí és així, a mi em sembla vàlid comprar d’aquesta forma, perquè hi ha molts cops que l’art “parla” a qui el contempla.

    Respecte a mantenir-se per part de l’artista, un altra quid de la qüestió, que no tan sols s’aplica a l’art, sinó a la moda, a la música, a la literatura, etc. En el món actual, mantenir-se precisa d’estratègia comercial, però si la base del creador no és sòlida, acabarà per enfonsar-se, i el temps l’engolirà cap al cementiri de l’oblit, que és on van a parar el 80%.

    No obstant, ben cert que un bon “marchandising” a vegades es clau, per arribar no tan sols al col•leccionista, sinó al gran públic. Ho he pogut comprovar aquesta setmana tot visitant l’exposició Sorolla y el Mar del Caixaforum. Hi ha peces absolutament fascinants, úniques, que transmeten llum i vida. Una forma de crear única que fins i tot ha establert un estil pictòric; el “sorollesc”. Però hi ha altres peces dins la mostra que són autèntics cromets, veritablement desencertades, especialment en el joc cromàtic, i que fins i tot fan dubtar que el mestre Sorolla les pogués fer. Ho he pogut comprovar especialment en els paisatges basc i menorquí. Curiosament, la llum de Biarrtiz és la mateixa que la de la costa valenciana.

    Però el nombrós, nombrosíssim públic que visitava la mostra tot o trobava magnífic i molt maco. És clar, qui posa en dubte al mestre Sorolla? Doncs jo, i ho posaré de manifest al meu article de Cuadros de una Exposición.

    En canvi, la mostra L’art captiu, obres petites del Museu del Prado, és absolutament frapant i fascinant. Es troben autentiques meravelles, obres valuoses tècnica i temàticament. Però en aquesta mostra, el públic, no era tan nombrós, tot i que ni havia.

    Conclusió, el màrqueting de Caixaforum o dels mitjans de comunicació – ahir vaig veure un petit reportatge a TV3 de Sorolla, on per raons obvies, es mostraven les obres més bones i conegudes, - és cap dalt per manipular a un públic absolutament desconeixedor de la magnificència de la historia de l’art.
    Amb tot això vull dir que Sorolla va saber mantenir-se i el varen mantenir, per qualitat d’obra, malgrat alguns “pastiches”, al igual que Picasso, el mateix Dalí, etc.,

    Però, qui es resisteix a la temptació de tenir un Picasso, si està a l’abast? És un Picasso, no importa si la peça és bona o no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense dubtes, i al marge de la seva vàlua, tots els artistes que han arribat a dalt de tot, ho han fet perquè han estat ben acompanyats. De vegades, el caràcter els ha ajudat a saber fer-se un bon camí. No cal que hagi estat un muntatge, ni un bluff. Els mateixos artistes s'han sabut relacionar com calia.

      Per a mi, la mostra de Sorolla també va ser desconcertant. No ho van veure els comissaris que l'obra era massa irregular?. Vols dir que tothom ho trobava magnífic? Jo ja he rebut alguns comentaris, i anaven en la mateixa direcció dels nostres. Totalment d'acord amb la dels petits tresors del Prado. Jo m'hi vaig estar més de dues hores, i em van quedar ganes de tornar.

      El que volia dir en comprar a primera vista, és que sovint he estat testimoni de compres de firma més que de peces. De fet, la compra de molts dels artistes de la cresta de l'onada es fa per aquest motiu. De vegades per esnobisme, p per ànsies de demostrar que estan a la última. Per això em fa una mica de "ràbia" el circ de les fires, sobretot les "importants". Al costat de peces boníssimes, et pots trobar la banalitat frívola i intragable més descomunal. Ah! i d'alguns centenars de milers d'euros!

      Elimina