divendres, 29 de novembre de 2013

Sobre la necessitat de l'art i l'alienació

    


                                                                                     (O la història es repeteix)


      Recentment, la premsa escrita ha dedicat un bon nombre de pàgines a analitzar a fons la situació del mercat de l’art. Han aparegut informes, publicats per cases de subastes, i fins i tot un bon nombre de tesis realitzades per crítics i/o historiadors. Em venen a la memòria dos d’aquests informes: els publicats per Artprice, i per la Fundación Arte y Mecenazgo. Tots dos posen ben de manifest la precaria situació del mercat en alguns països afectats per la crisi, i la bona salud del “mercat internacional”. D’acord que hi ha alguns artistes històrics que són valors segurs per als inversors, però com és que es venen artistes que sorgeixen del no res i que conreen un art de dubtosa sinceritat?

     Per casualitat, com solen passar moltes de les coses bones de la vida, vaig descobrir que, feia poc que s’havia reeditat un llibre que jo havia llegit fa més de trenta anys: La necessitat de l’art, d’Ernst Fischer. Em va semblar que era un bon moment per rellegir-lo, i la veritat és que, tot i ser un llibre editat l’any 1967 (ben curiós, just un any abans del maig francès), donava respostes a moltes de les qüestions que em preocupen i que vaig desgranant en aquest blog.

     A la pregunta que he formulat al començament, Ernst Fischer em respondria  fent una reflexió sobre els efectes del capitalisme en el món burgès. La societat pre-capitalista, tendia a l’extravagància, a la despesa despreocupada i al foment de les arts amb un fort component hedonista i filantròpic. La societat capitalista, en canvi, tendeix a l’acumulació constant. L’art no és una altra cosa que una mercaderia que el món capitalista fagocita per alimentar-se, sota estímuls artificials com el fet de col.leccionar (acumular) o d’invertir (especular). El sistema capitalista, és una mena de malaltia que evoluciona amb brots (crisis), per superar-les i continuar vigorosament transformat. Al llarg de la història, el sistema s’ha apropiat d’estils artístics i els ha anat identificant amb el poder, convertint-los en l’art acadèmic dels diversos moments. Els éssers humans amb esperit crític i que fan bon ús de la seva capacitat de raonar i de sentir, s’han acabat sentint alienats i han reaccionat en contra. Quan l’art s’ha allunyat de la seva funció màgica primigènia i de la seva posterior transformació en mitjà per aclarir les relacions socials i il.lustrar els homes en societats opaques per tal d’ajudar-los a transformar el seu món, ha deixat de ser art, per passar a ser producte (subproducte?). Històricament, totes les reaccions contra aquest academicisme de l’art oficial han estat basades en la imaginació i el sentiment. L’alternança de clàssic i romàntic que fa servir Giulio Carlo Argan per explicar l’evolució de la història de l’art, podia ser també l’alternança entre art acadèmic i art “revolucionari”. I l’art revolucionari, tal i com l’entenem aquí, sempre ha reivindicat, curiosament, la imaginació. No era “la imaginació al poder” l’eslògan del maig de 68?. (1)

     L’art conceptual, a hores d’ara, ja no és un art revolucionari. El sistema (i el deixar-se portar) l’han convertit en un producte que representa l’art oficial del moment. Es demanen fortunes per moltes de les obres, i ocupa, any rera any, espais expositius com el Macba i el Reina Sofía. Predomina abastament en galeries, fires, biennals i altres certàmens. L’art conceptual, o postconceptual, és doncs, l’academicisme del nostre temps.  Podríem tornar a utilitzar les paraules de Karl Kraus quan deia que ja no hi ha esdeveniments, si no un joc automàtic de clixés; o les de Baudelaire, que deia que la imaginació, d’acord amb lleis únicament procedents de l’ànima, és capaç de reunir les parts trencades i construir amb elles un nou món. Quedem-nos amb això últim.
  
     Estic plenament d’acord amb l’Ernst Fischer, quan conclou que no es pot parlar de mercat, per parlar d’art; i que, de fet, són dues coses antagòniques. El sistema esta exercint, una vegada més, la seva capacitat d'alienació. Per tirar endavant, només ens caldrà trobar persones que siguin valentes i prou imaginatives.

Notes:

4 comentaris:

  1. Hola Anna,
    Impressionant l'escrit. I no, no coneixia aquest llibre. El mercat de l'art és de naturalesa voluble i capritxosa. Des de sempre i de l'inici de la seva existència. Sempre hi ha hagut artistes boníssims i preconitzadors però apartats del públic i de l'escenari de compra-venda. Poc entesos, oblidats, relegats i sense sort d'un bon marxant que apostés per ells. D'altres, en canvi, no tenien potser la qualitat que s'hagués pogut esperar d'ells però van arribar a encumbrar-se. Actualment passa una mica el mateix; de fet, passa del tot el mateix. Mai entendré com pot ser que un peix gegant dins un tanc de formol pugui considerar-se una obra mestra, innovadora, transgressora... quan aquesta idea és més vella que l'anar a peu. I que pugui costar el que costa. I que el seu autor hagi esdevingut milionari i sigui un empresari amb tot un equip humà que només treballa per a ell i les seves "obres". Exemple clar dels capricis de l'art en aquest món capritxós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari Boulevar-t(ist)!.

      Em sembla que no podrem canviar les coses, el món sempre ha estat així, i aquestes esferes dels poders artístics són massa potents. Cal treballar, si podem, per aquests artistes genials que estan al marge del poder, però a prop de la vida, i que porten aquella màgia primigènia (tal com deia Fischer) sense la que l'art no es podia anomenar art.

      Elimina
  2. Qui ho havia de dir que un llibre editat fa 46 anys tindria tanta vigència en la segona dècada del segle XXI. No obstant, cal fer una precisió en aquests temps d’Internet i noves tecnologies: Té l’ésser humà de la societat actual necessitat de l’art?
    La pregunta té dobla resposta: Pels que ja traspassem els 50, la resposta es si. Pel que en tenen 20 la resposta es no. Raons, moltes de les que ja he expressat aquí, però la principal, el sistema educatiu actual que prima la tècnica sobre la formació humanística.

    Aleshores, hi haurà imaginació al poder? Doncs mira, és de suposar que sí, però com que estem sotmesos al caos, doncs caldrà esperar una generació de ben segur, per no dir dos.

    El capitalisme que contempla l’art com acumulació i inversió, s’està picant els dits, perquè precisament el mercat és tan voluble, que lo que en realitat no té solidesa, en la creativitat y en la realització, per valor.

    L’autèntic col•leccionista d’art ha d’estimar-lo per les sensacions, vibracions, emocions que contemplar l’obra li produeixi, siguin de la naturalesa que siguin, però que s’avingui amb el seu tarannà i personalitat. Invertir en art és invertir en coneixement, cultura i FORMACIÓ HUMANISTICA. És gaudir de la bellesa, o del missatge, de la tècnica o del color... del seny i de la rauxa.

    Però en aquest convuls principi de segle XXI – quasi tant com fa 100 anys amb la primera guerra mundial – la decadència moral i ètica conviu amb la protesta i el desencís a través de les xarxes socials.

    Tal con molt bé expresses en el teu article, l’art conceptual era revolucionari. Però qualsevol forma de revolució sorgida de la societat, sigui de caire polític, social, artístic, etc., el sistema s’apropia, el manipula, el transforma per al final quedar en un no res, per a benefici d’uns pocs. Canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

    Per a les noves generacions, l’art en l’actualitat no es fa necessari com instrument de comunicació, i en prou feines com a decoració, la funció original en realitat i que no s’ha de menysprear. L’art, com la història, com la literatura o l’arquitectura, etc., han passat a formar part d’un context asèptic i pràctic. El disseny minimalista envaeix les nostres vides. L’urbanisme de moltes ciutats s’ha convertit en quelcom on rectangular i pràctic, que els seus habitants ens sentim desarrelats, i ens hem de conformar en visitar ciutats europees que encara tenen sentit d’un urbanisme acollidor.

    No obstant, tot i el que planteges i el meu comentari, tenen un caire pessimista, hem de foragitar aquest sentiment. Això no vol dir que no siguem realistes i no expressem el que sentim i veiem (recordes aquella retòrica de Francisco de Quevedo: No ha de haber un espíritu valiente?¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?¿Nunca se ha de decir lo que se siente?) Però també és cert que la capacitat de l’ésser humà d’adaptar-se i de tornar a crear, etc., no ha defallirà mai, perquè sempre hi haurà gent, poca, que estimarà LES HUMANITATS, perquè serà la única manera de poder suportar la seva existència, en mig de la mediocritat galopant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "La necessitat de l'art", va ser publicat aquí l'any 1967, però la primera edició a Alemanya va ser el 1959. Ernst Fischer (1899-1972), va ser un filòsof, traductor, periodista i polític d'idees marxistes. Va analitzar molt bé la societat capitalista, i com que encara ens trobem en un món plenament capitalista, tot el que va dir en aquell moment, encaixa del tot. Potser llavors podria semblar visionari; jo recordo que a mi em va semblar fins i tot exagerat quan el vaig llegir. Ara, en canvi, em sembla una fantàstica anàlisi descriptiva. He vist que un es pot descarregar el pdf del llibre. Si pots, fes-ho, t'aconsello la seva lectura.

      Jo he estat testimoni de la compra de moltes obres d'art, sense cap mena de motivació espiritual per part del comprador. Ho han fet empesos per l'afany col.leccionista (de noms que toca tenir). Afortunadament, vaig tenir sempre la tendència d'exposar artistes joves o al marge del mercat especulatiu, i la majoria d'obres que jo he venut al llarg d'aquests anys, no han passat a ser noms que faltaven, sino obres d'art que han enriquit la vida de les persones que les han comprat. Penso seguir en aquesta linia. No em sento gens còmoda fent veure coses, si no les sento.

      Em posa malalta el manierisme estilístic. Quants "falsos" conceptuals ens toca aguantar?. És tant fàcil donar gat per llebre!. Molt sovint rasques una mica i et trobes amb discursos avorrits que d'artístics no en ténen res. O preses de pèl banals... N'hi ha tantes! I institucionalment recolzades!

      Elimina