dijous, 18 d’abril de 2013

Sobre alguns objectes de desig

    



      L’exposició dels dibuixos de Lawrence Weiner  que porta per títol “Escrit en el vent” i que es pot veure al Macba, havia canviat substancialment la meva manera de veure l’art, o si més no, la meva manera de valorar la forma objectual amb la que l’art ens arriba. Les seves idees, transformades en paraules, parlen de la relació de l’home amb els objectes, amb el món. El resultat interessa menys, només és la il.lustració d’un procés.  La frase que conforma l’obra Alguns objectes de desig, i que s’exhibeix al Macba des del 2009, parla de la relativitat del valor de les coses: el desitjat i el necessari, poden perdre el seu valor absolut si els sotmetem als efectes d’una força major, i convertir-se en una cosa desproveïda dels atributs que tenia abans del cataclisme –per dir-ho d’alguna manera-. La frase de Weiner és prou oberta, simplement és un patró. És l’espectador que li pot posar el contingut i donar-li un sentit final. Moltes de les obres de Lawrence Wiener són així: patrons de pensament: l’espectador –si vol-, l’acaba. És cert que en la ment de l’artista hi havien unes idees motores en el moment de concebre “l’obra”, però no són determinants: l’espectador rep els inputs necessaris, i l’acaba.

     Aquests plantejaments em van interessar tant, que en sortir de l’exposició vaig pensar que tot “l’art” que teníem a la galeria –i a casa-, era tremendament caduc. Feia poc havia vist el documental  “La bombolla de l’art contemporani”, que reduïa les obres d’art a simples objectes sotmesos a l’especulació més salvatge i que havien estat creats per satisfer la vanitat exagerada generada pel sistema capitalista. Les subhastes feien pujar els preus d’algunes obres d’art fins a extrems impensables, sense cap altre motiu que la cobdícia. El to del documental era bastant catastrofista, el narrador estava segur que tard o d’hora la bombolla punxaria, i que les coses tornarien a la “normalitat” amb la crisi. De moment però, no ha estat així.  No em refereixo al que passa aquí, és clar. El mercat de l’art és a petita escala, i aquest sí que ha estat durament afectat. També hi ha molts artistes que, per voluntat propia o no, estan fora del mercat especulatiu. Però les grans fortunes que mouen els fils, segueixen actives. Tot això ho explico, perquè quan vaig veure l’exposició de Lawrence Weiner, estava una mica fastiguejada amb la idea de l’art com a objecte, amb el mercat de l’art en general i amb l’existència d’aquests grans col.leccionistes, agents especuladors i malalts vanitosos, que no són més que un dels productes del sistema que ens regeix.  La idea de l’art de Weiner, basada en una formulació linguístico-intel.lectual completament abstracta, em va semblar una molt bona cosa: aire fresc, una nova era. Sortint de l’exposició, em va semblar que el més lògic seria cremar tots els quadres. Seria un acte catàrtic i purificador, un trencament manifest amb el passat.

     El que passa, però, es que poc a poc vaig adonar-me que els mateixos plantejaments de Weiner els tenien també molts altres artistes de la història de l’art. Moltes obres d’art són relativament obertes, i el seu significat global pot ser diferent per a un espectador o per un altre. També hi ha artistes que pinten allò que no es veu, el que no es pot explicar. I un petit detall que em va semblar important: es comprometen. Prenen una posició unívoca envers el resultat final. Fins i tot el propi Weiner ho fa (l’exposició n’és una mostra). Dit això doncs, el millor que podia fer era deixar les coses tal i com estaven.

2 comentaris:

  1. Jo encara no he vist l'exposició del MACBA, però si el reportatge sobre la bombolla del mercat de l'art, i vaig arribar a la conclusió que aquests col•leccionistes multimilionaris, estan endeutats fins a les dents, són d'una vulgaritat increïble, no tenen cap estima per L'ART, i han especulat amb ell com si juguessin a borsa.

    El que passa és que fan un mal terrible a la societat, que interessada per l'art, sigui en forma d'adquisició o artística, pensa que pot arribar a tenir, a la seva escala, una bona obra.

    Si tots som conscients que el jugar al borsa, es guanya o es perd, i per tant comporta riscs, en el cas del reportatge, i del que planteges en el teu article, en l'art s'ha manipulat descaradament el seu sentit de bellesa, d'expressió de fets i sentiments, de quelcom que surt del pensament o de l'ànima humana, es a dir, de la capacitat de crear del ser humà.

    Evidentment que els quadres que tens per a tu tenen el teu particular valor, el de contemplar-los i gaudir-ne mirant-los. L'art es contemplatiu i també reflexiu. Els quadres a vegades poden ser una estranya companyia; no tan sols omplen parets, sinó que farceixen un espai d’un particular esperit; el que ha volgut exhibir el pintor i el que ha sentit el comprador en adquirir la peça.
    Aquesta crisi ens ha d’ensenyar a valorar més la banda espiritual, y a que l’ésser humà te capacitat de regeneració.

    L’únic consol que em va quedar en veure el reportatge és que “los ricos también lloran”, i que no em va saber gens de greu que alguns s’arruïnessin. S’ho varen buscar. Anaven de savis, i estaven plens de vanitat. Per tant, els hi ha estat una bona lliçó d’humiltat. I no crec que tots se n'hagin sortit. Algun pot estar veritablement en una situacio molt fotuda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coneixent el mercat des de dins, no estic tant segura que s'arruinessin tots. Potser algun innocent que va picar l'esquer, però els que estaven al darrera van seguir fent diners. És veritat que moltes persones que es mouen en el mercat de l'art estan fortament endeutades, en conec més d'un. Són persones molt ben posicionades socialment, que si van molt mal dades paguen els deutes amb obres d'art. El seu lema és "tant deus, tant vals". Com més deuen als bancs, més inmunes es senten. Coneixen perfectament les regles del joc, tenen influència en els polítics...

      Pel que fa a l'art doncs, tenim muntat un sistema que ho fagocita tot, al marge de qualsevol valoració que es pugui fer. No crec que aquesta crisi serveixi per fer cap tipus de criba, la dels 90 va servir de ben poca cosa en aquest sentit, i arribar a conclusions "moralistes" pot semblar reaccionari. Passi el que passi, per a la majoria de la gent, l'art ha de continuar sent un plaer i un bon exercici intel.lectual (que també és un plaer). I jo que conec bé el tema, afortunadament, no tot és especulació.

      Elimina