dijous, 3 de gener de 2013

Mario Soria: un descobriment fantàstic

    


     Al llarg d’aquests anys he conegut molts artistes, alguns els he descobert per casualitat, com va ser el cas d’en Jordi Alcaraz. Altres han passat per la galeria amb el seu dossier, com va ser el cas de Jorge Pombo o per convidar-me al seu estudi, com en David Ymbernon. En entrades anteriors ja he explicat amb més detall com va anar la història. Ara hauria de parlar d’artistes que he conegut –la seva obra, es clar- a través de la xarxa. El cas més recent és el d’en Mario Soria.

     No sabria dir quan vaig rebre el primer correu electrònic; m’he parat a pensar, però no sé amb exactitud si va ser fa mesos o potser alguns anys. M’inclino a pensar que va ser fa un parell o tres d’anys. El temps passa molt de pressa i a mi, de vegades em costa, de reaccionar. Suposo que el primer que vaig rebre –es limita a enviar una foto de la seva última obra-, el vaig eliminar de seguida i sense pensar gaire. Alguna cosa se’m deuria quedar gravada al subconscient, perquè quan vaig rebre el següent, al cap d’uns mesos, em vaig quedar una bona estona mirant la imatge. Feia l’aspecte de ser una obra de petit format, i estava pintada per totes les cares. No recordo els detalls d’aquella obra en concret, però sí que em va agradar molt. Vaig pensar que aquell artista tenia molta tècnica, molta cultura visual, sensibilitat i molta imaginació. Per una banda em va saber greu haver-lo descobert en un moment en el que ja no calia que m’il.lusionés gaire en cap artista; de moment, el galerista no em deixava marge per introduir cap proposta. Vaig enviar el correu a algunes persones, simplement per compartir la descoberta, com es fa cada vegada que trobes alguna cosa a la xarxa que pot ser de l’interès de l’altra.  I no hi vaig pensar més.

     Un dia, mesos després, em va tornar a venir al cap en Mario Soria, i vaig pensar que feia molt de temps que no enviava cap correu. Llavors, com també sol passar tot sovint, en vaig rebre un. Aquell artista tenia allò que a mi m’agrada tant : un món particular, enginy, sensibilitat poètica i fantasia. El seu art em feia ser més feliç, em feia pensar - com em va dir un dia la meva amiga Eugènia - que a fora (referint-se a la feina) hi ha vida. M’hi vaig posar en contacte, de fet només per explicar-li això mateix que estic explicant aquí. Com a mínim que sabés que m’agradava molt el que feia, i que si les circumstàncies fossin unes altres, de ben segur que intentaria fer-li una exposició. Quan em va respondre, a més, em va fer un regal en forma de recomanació: em va parlar d’un fotògraf que li agradava molt i que jo no coneixia: en Robert Parkeharrison. Una gran troballa, com l’obra del mateix Mario: un descobriment fantàstic.

1 comentari:

  1. Bon Any Nou!!!
    I espero que els Reis hagin estat generosos!!!

    D'aquest tipus de relats, quasi en podries dir "Històries d'una galeria", doncs els anys que hi fa que hi treballes, evidentment molts han estat els fets i les anècdotes que has viscut.

    La tasca que fas amb aquestes narracions és importantíssima, Anna, doncs fas crònica d'una forma de exhibir, comprar i comprendre l'art i tot el seu entorn. De com els artistes tenien una profunditat expressiva, a base de estudis acadèmics, cosa que ara és molt més díficil de trobar.

    Tot i que no se si tindràs molts lectors, , et puc dir com aficionada a la història i membre de l'equip de recerca del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, que en realitat, estàs fent investigació històrica, dins la teva memòria, de l'evolució de la galeria i de tu mateixa com a persona. Com es diu en l'argot arxivístic: Estàs buidant arxius.

    Continua així, perquè val la pena. Aportes dades molt importants dins el context artístic i social no tan sols de la galeria, sinó de Barcelona.

    ResponElimina