dijous, 25 d’octubre de 2012

Le grain noir

   


     M’havia quedat esbalaïda al davant d’aquell gravat d’en Miquel Barceló. Al centre, unes formes arrodonides que semblaven fruites; podien ser magranes, o pomes, fins i tot semblava que feien olor. A sota del paper encolat que  donava forma a les fruites, en Joan hi havia posat unes llavors: “en diuen le grain noir, les vaig comprar a Egipte”- va treure una bossa plena d’algun racó i me les va ensenyar. “Diuen que ho curen tot menys la mort”. Semblaven pedretes. En vaig voler provar una. No tenia gust de res, però em vaig sentir afortunada. Era un privilegi estar al taller d’en Joan veient els gravats d’en Barceló que havia estat estampant durant els darrers mesos. Eren exquisits, tenien la brutalitat i l’atreviment de l’artista, el seu traç, la seva petja en la forma de dibuixar. Desprenien però, una aura molt més transcendent, de saber ancestral, de refinament. En aquells gravats hi havia alguna cosa més: estava ell, en Joan Roma.

     Ens vam fer amics fa molts anys. Jo feia poc que treballava a la galeria i un dia em va venir a veure un noi, que em va explicar que era gravador. Estava molt amoïnat, perquè havia deixats uns quants gravats d’en Perejaume en dipòsit a la galeria i no aconseguia aclarir si estaven venuts o no. El vaig tranquil.litzar, i després de localitzar els seus gravats, li vam pagar els que estaven venuts i li vam tornar els altres. Ell va agrair el meu sentit pràctic i expeditiu, i en aquelles primeres converses que vam tenir, ja vam veure que compartíem moltes coses. Ens agradaven els mateixos artistes, i sobretot, ens unia els gust per una cultura en desús. Tots dos sentíem una debilitat per la poesia i la literatura –ell es decantava més pel món francès i jo pel germànic-. Ens sentíem ànimes bessones en un món que ja no teia en compte ni l’Odilon Redon ni en Rainer Mª Rilke. Aquest sentiment compartit d’ésser peixos fora de l’aigua va crear entre nosaltres molta complicitat, i un clima de màxima confiança. Quan em va convidar al seu taller, a més, vaig tenir el convenciment que –ja llavors-, els seus gravats eren alguna cosa més: hi deixava l’ànima. No es va preocupar mai d’anar a buscar els artistes, les relacions públiques el posaven malalt. Sempre em va agradar que fos així: esquerp i enigmàtic. I com que les coses que són inevitables, acaben succeïnt, els millors artistes el van anar a buscar per a que fes els seus gravats.

     Aquell vespre, en Joan ensenyava els gravats d’en Barceló i anava explicant el procés de cada un. Recordo un llibre de bibliòfil amb imatges de felins, un calamar blau, un goril.la – “és com si fos l’artista mateix”, em va aclarir -i el gravat de les fruites madures. Pel revers l’artista havia dibuixat uns pebrots, aprofitant els relleus de paper gofrat que s’havien fet en passar les llavors sota la pressió del tòrcul. Ho havia fet de forma impulsiva, era la seva forma de treballar. “Aquí hi ha tots aquests anys de feina, tot el que sé”, em deia mentre passava els dits per la superfície del gravat. Jo em mirava aquell gravat, després de tastar le grain noir, i em vaig imaginar que m’havia menjat les llavors de Le Fleur du Marécage. És el títol d’una litografia de l’Odilon Redon: reprodueix una planta que emergeix del mar i les seves flors són cares humanes il.luminades.

    

1 comentari:

  1. Bon dia Anna:

    Tota una reivindicació del que és i ha de ser sempre l'amor a L'ART, no l'art.

    El treball dels gravadors és admirable, tant per les tècniques emprades com tot el procès que representa de la creació a l'edició. Demès, han facilitat que l'ART estigui a l'abast de molta gent que no pot adquirir originals. Al igual que la imprenta al segle XV, el gravador ha expandit l'amor a l'ART, la cultura, el saber... la fantasia del creador.
    Per tant, és d'agrair un relat com el teu, que ens dona a conèixer una bona amistat, demès que ens presentes a un magnífic gravador.

    ResponElimina