dimarts, 2 d’octubre de 2012

Família






     Quan vaig començar a treballar a la galeria, vaig tenir la sensació de trobar-me en un món hostil. Pot passar que, quan entres a treballar en un lloc nou i no t’has fet el teu lloc, sembla que facis nosa. Tothom esta a l’expectativa a veure que fas, atents a les teves possibles errades, que els confirmin que la teva intrusió no era necessària. Tot i amb això, vaig trobar dues persones que no em van mostrar cap hostilitat. Ben al contrari: em van ajudar des del començament, i em van mostrar tota la seva simpatia. Ara penso que si hagués de triar dues bones persones de totes les que conec en aquest món, serien ells dos: en Martí i la Pilar.

      En Martí era (és) el fotògraf. En aquella època venia molt sovint a la galeria per fotografiar els quadres nous que entraven al magatzem. Des del primer moment, en Martí em va fer sentir acollida i em va mostrar un afecte incondicional. Sempre m’ha donat bons consells i sempre hem compartit el mateix criteri sobre temes d’art. La Pilar és la seva dona i durant tota la seva vida professional ha estat l’encarregada de les vendes de l’obra gràfica de la Polígrafa, des del seu espai al carrer Balmes. Com que a més érem veïnes a la feina, vam compartir el dia a dia durant molts anys. I el que és més important per a mi: m’ha escoltat molt. Per tot això, sempre he vist la Pilar com una germana gran.

     En Martí i la Pilar tenen dos fills: en Martí i en Bernat, i tot dos són tant bones persones com els seus pares. Tant propers, tant de debó. I dic que tenen dos fills, perquè tot i que en Martí ens va deixar tot just fa una setmana, sempre estarà al costat dels seus pares i del seu germà. I tots tres el portaran sempre amb ells, perquè l’amor és immens i és etern.  En Martí va començar a pujar una muntanya molt, molt alta. I va seguir pujant, cada cop més amunt, fins que va arribar al cel. Oi que sempre ens han dit que és allà on van les ànimes bones?.

      A més dels seus fills, en Martí i la Pilar tenen una família molt nombrosa. Em sembla que tothom que els ha tractat s’hi considera. Tenen centenars, potser milers d’amics, perquè el que em van donar a mi, ho han donat als qui han tingut al voltant. Amb la seva humilitat i el seu amor per la feina ben feta i pel proïsme, són potser les persones més importants que he conegut aquí, i voldria comptar amb ells durant la resta de la meva vida.
    

    

1 comentari:

  1. Narració plena de sentiment, i malgrat la trista circumstància, d'harmonia en pensar en el recolzament que aquests amics teus, tenen de les seves amistats i familiars.
    El lloc de treball és per a molts una segona familia; es comparteixen moltes hores i es viuen moltes experiències, que fan que la vida no sigui allò que està passant, mentre s'està fent una altra cosa.
    Escalar és dur, agoserat, privilegi per a pocs i fins i tot, pot semblar que es desafia la Llei de Déu. "Com gosa un humà a arribar a la meva alçada"? I perquè no?. La vida es lluita constant i els reptes aporten vitalitat. Tot esforç té recompensa. La de l'escalada és arribar al cim i contemplar el que ens envolta. Es clar, però que tots tenim un destí, del que no em podem defugir.
    Com sempre, un text acurat i ple de sentiments.

    ResponElimina