divendres, 5 d’octubre de 2012

De les persones importants

    



     Molt probablement, jo hauria estudiat Literatura. De fet, sempre m’havia agradat molt llegir. Entrar a dins de les històries,  formar part durant unes hores d’un món que no era el meu, era una cosa que m’encantava i que, de passada, m’ajudava a veure les coses d’una altra manera. Els últims anys d’escola havia tingut una mestra extraordinària, la Carme Serrallonga, que ens havia ensenyat a veure els escriptors com a uns personatges pròxims, com si fossin un dels nostres. “Una novel.la és com un mirall al costat del camí”, ens deia citant Stendahl, per fer-nos comprendre que, tot el que hi havia els llibres, formava part de la vida.

   Jo hauria estudiat literatura si no hagués conegut en Lluis Mª Riera. Quan el vaig conèixer era el director de la galeria Joan Prats. El meu pare sempre m’havia portat a veure exposicions, i quan visitàvem la Joan Prats, sempre acabàvem conversant llargament amb en Riera.  Ens parlava molt de pintura, però també de cinema, de teatre i de poesia. Era íntim amic d’en Joan Brossa i de l’Antoni Tàpies, i amb ells va fer el seu primer viatge a Paris. Sempre en parlava, d’aquell viatge a Paris; per tots tres havia estat com una mena de viatge iniciàtic. En Lluis Mª Riera, vivia l’art d’una forma apassionada.  Parlava de cada artista i de cada quadre des del coneixement més profund, i sabia transmetre la intensitat del que hi havia al darrera de cada obra. A mi, que tenia setze o disset anys en aquella època, em va obrir una finestra a un univers fantàstic. Les seves disquisicions sobre art, a més, abraçaven un ampli ventall de disciplines: un quadre es podia entendre des de la filosofia, passant per la fotografia o el cinema i acabant amb una novel.la o amb un espectacle de circ. En aquell moment, em va semblar que jo ja havia trobat el meu camí: l’art ho era tot, anava més enllà. Vaig canviar doncs la literatura, per la història de l’art.

     Recordo que una vegada li vaig preguntar què és el que diferenciava el que era bo del que no. No s’hi valia a dir que tot era una qüestió de gustos o de criteris. Ell em va dir que en art, hi havia una veritat i una mentida, i que del que es tractava, era de saber-ho veure. Des de llavors, sempre he fet servir aquesta premissa, abans de jutjar una obra o un artista, i me’n he adonat que tenia raó. El que és de veritat, t’agradi o no, et toca directament. Llàstima que hi hagi tants mentiders en el món de l’art i que facin tant de soroll. Hi ha gent a qui els enganyen i altres que es deixen enganyar. Però ara no es tracta de jutjar-los, ben mirat, la gent que faci el que vulgui. Però és bonic mantenir la il.lusió ben desperta i disfrutar de la màgia de l’art, com ho fa el protagonista de El col.leccionista de moments, de Quint Buchholz: el món és alguna cosa més del que ens sembla.

1 comentari:

  1. Un magnífic homenatge al teu benvolgut Lluís Ma. Riera. Jo afagiria que l'art frapa o no frapa. Si no et frapa, el pots trobar original, curiós, técnicament acurat... però quan una obra penetra dintre teu, sigui de l'estil o època que sigui, és quan l'esperit es sublima al que ha expressant l'artista i quasi et sents convulsionat. Poques vegades em passa, però quan ho percebo, renoi surto renovada.

    No obstant, insisteixo, a vegades l'artista no arriba a frapar a l'espectador, però no vol dir que no tingui qualitat o que la seva tasca no sigui bona. Simplement no obra l'ànima humana, però això no significa que no l'hagim de valorar. Comprenc, per tant, lo de la veritat i la mentida. HI efectivament, si avé amb el que penso.

    ResponElimina