dimecres, 19 de setembre de 2012

Deconstruint el record, a la manera de la Teresa Estapé


   

      Recordo un dissabte a la tarda avorrit, com tants altres. No entrava ningú, no trucava ningú. L’Eugènia i jo havíem estat parlant per telèfon, enyorant aquells dissabtes de fa ja alguns anys, en els que no parava d’entrar gent a veure l’exposició, o el que encara ara ens sembla més estrany, a demanar per veure obra d’aquest o aquell artista. Havíem arribat a donar tanda!. Què se’n havia fet, de tota aquella gent?. Amb la sensació de que ja no interessàvem a ningú, vaig  passejar la vista per la meva taula, buscant alguna cosa per fer. Vaig adonar-me que les cartes del dia abans encara estaven al damunt de la taula, sense obrir.
     Entremig hi havia una invitació molt atractiva: galeria Madame La Marquise.  Hi havia una adreça web i vaig teclejar-la a l’ordinador. Vaig veure fotos d’un pis de l’Eixample, reconvertit en galeria d’art. Vaig pensar que la Madame La Marquise vivia d’una forma senzilla i austera, les parets estaven ben blaquejades, però l’ambient no era gaire sofisticat, més aviat semblava monacal. Em va cridar l’atenció el que s’exposava: una immensa teranyina de fils d’acer. Semblava un núvol: pujava per la paret fins el sostre i se’n anava passadís enllà. L’autora de la teranyina es deia Teresa Estapé. No n’havia sentit a parlar mai i vaig decidir buscar-la a internet. Ja no recordo gaire coses més, només que vaig enviar-li un link a l’avorrida Eugènia per a que s’entretingués visitant la Madame La Marquise, i que vaig passar una estona agradable en contacte amb les obres d’aquella artista que acabava de descobrir i que em va semblar delicada i molt forta a la vegada. Com les aranyes, com les teranyines.
    Un any després, em va trucar una antiga clienta per recomanar-me una artista. Vaig dir-li que ja no teníem espai per a nous artistes, que encara que m’agradés, ja no la podria programar,  però ella va insistir. Què havia de dir-li?. Vaig quedar en rebre-la una tarda.
    Així va ser com, una tarda d’estiu, va entrar a la galeria una noia d’aspecte fresc i agradable. Es va presentar, venia de part de la meva antiga clienta. Era, doncs, l’artista. Portava un dossier per ensenyar-me. Allà hi havia el projecte de la teranyina. Em vaig alegrar molt. Em va venir a la memòria aquella tarda melancòlica i avorrida, en la que havia descobert l’obra de la Teresa. Ara, caminant endarrera pel record, havia arribat a l’obra original.    

     

1 comentari:

  1. Bona tarda, Anna:

    He llegit detingudament les teves tres darreres històries, i veritablement trobo un nexe comú a totes elles, encara que tinguin una temàtica diferent: la nostalgia. I m'agrada aquesta nostalgia que explica uns temps molt més oberts humanísticament... o pot ser tot eren aparences. Veritablement, la gent comprava art o adquiria una inversió? De ben segur que hi ha de tot, però al menys, es demostrava interès. Ara diuen que la culpa és de la crisi, però la botiga que ha obert APPLE a la cantonada de Passeig de Gràcia amb Plaça Catalunya, sempre està plena i de ben segur que fan calaix. Aleshores, a quí i a què afecta a la crisi?.

    Em temo, benvolguda Anna, que encara queden moltes tardes avorrides de dissabte, i espero en part que així sigui. Els canvis que esmentes fan frissar una mica.

    Pot ser el que acabo d'exposar són unes reflexions que no tenen res a veure amb les teves sempre adorables i interessants narracions, però és quelcom que ara he reflexionat, i també ho he volgut exposar.

    Fins a la propera, i no deixis d'escriure aquests contes; són petits oasis d'humanisme en mig del món digitalitzat.

    ResponElimina