dimecres, 11 de juliol de 2012

Un visitant inoblidable








      Per la galeria han passat visitants que sempre em quedaran a la memòria, alguns ja han anat sortint en les pàgines d’aquest bloc. N’hi ha un, però, de molt especial, un exemple per a tots els que ens queixem per qualsevol cosa, per als que no tenim paciència, per als que no suportem les petites contrarietats que ens trobem al llarg del camí, per als que ens ensorrem al davant de les dificultats, per als que ens espanta pensar en un futur incert. Aquest visitant és el doctor Jordi Huguet, un eminent cirurgià plàstic, professor de cirurgia plàstica de la facultat de medicina de Barcelona. Durant molts anys va exercir la seva professió amb una entrega absoluta i li va dedicar totes les hores de la seva vida, com només es pot fer des de la vocació més convençuda. El Dr. Jordi Huguet sempre va ser un metge i un professor diferent als altres, preocupat  sobretot per la vessant espiritual dels seus pacients i dels seus alumnes. Per això va promoure la creació dels comitès de bioètica als hospitals, i per això els parlava d’art als seus alumnes. Tothom que va tenir el plaer de conèixer-lo professionalment el recorda amb tot l’afecte del món.  Fa pocs mesos, vaig haver d’acompanyar el meu pare al neuròleg, i en el seu despatx hi tenia penjats dos dibuixos del Dr. Huguet. Va ser una gran sorpresa per a mi, feia poc que ell mateix m’havia deixat un DVD que li havia gravat el seu fill, del dia que va inaugurar una exposició dels seus dibuixos en una sala de l’Hospital de Sant Pau.

     En aquell DVD, vaig veure en Jordi Huguet uns quants anys més jove. Somrient, es movia entre els convidats a la inauguració. Gesticulava animadament, tot assenyalant detalls de les obres exposades. Em va agradar moltíssim veure’l tal com era, tal com havia estat: alt, ben plantat, actiu, inquiet. I em va agradar veure que no ha canviat, segueix sent curiós, parlador, disposat a somriure de seguida.  Des de fa anys no es perd cap exposició, i tot sovint em ve a veure només per conversar. Li agrada parlar de la seva família i dels seus records d’infantesa.  L’acompanya la Lesly, la seva cuidadora. Fa molt de temps que ha d’anar en cadira de rodes. “No puc moure res, però res de res”, em diu de tant en tant. L’esclerosi múltiple que el te empresonat no pot evitar que el seu esperit segueixi lliure, i que s’ho passi bé mirant partits de futbol o veient passar dones boniques.

      Un any, pels volts de Nadal em va portar un regal: en un CD havia gravat totes les versions que va trobar del bolero “Bésame mucho”. Aquell regal inesperat em va sorprendre moltíssim i em va fer molt feliç: la malaltia que havia limitat la seva independència al màxim, no l’havia pas vençut. Tot i que es va veure obligat a tirar endavant pel camí difícil, el seu esperit continuava volant, molt més amunt que el de moltes de les persones amb les que ens creuem pel carrer cada dia.

2 comentaris:

  1. Un relat molt alliçonador i del que s'hauria de prendre exemple. Un esperit cultivat en tots els aspectes: l'humanista, el científic i el moral. Una força segura per lluitar contra una malaltia com la que ens expliques.

    Persones com el Dr. Huguet sempre ens fan molt de bé a la vida, doncs ens acosten a altres camins, que pot ser no explorarem mai, però que sabem que existeixen.

    ResponElimina
  2. Fa poques setmanes vaig descobrir unes quantes obres més del Dr. Huguet. A la clínica Corachán, en una de les escales, hi ha uns quants collages d'en Jordi Huguet penjades. Em van cridar l'atenció, perquè em van fer pensar en una exposició que vaig fer fa alguns anys amb collages d'en Manuel Gimeno. En veure la signatura "Huguet 87", vaig recordar que quan l'Huguet va veure l'exposició d'en Gimeno, ja em va dir que allò mateix ho havia fet ell feia molts anys!. Era ben cert.

    ResponElimina