dissabte, 14 de gener de 2012

Una trobada

 

       Quan va entrar aquella noia, tot just feia cinc minuts que havia obert. Passaven pocs minuts de dos quarts d'onze. A primera vista li va agradar. Deuria tenir la seva edad i el seu aspecte era franc i senzill. Va estar una estona mirant l'exposició i en sortir li va preguntar si els Guinovarts eren recents.

-No, que va, són del 78. Però és la primera vegada que s'exposen.

     La noia li va dir que l'exposició era preciosa i que havia entrat pel títol: La raresa del sentiment. Es feia estrany que algú fés servir la paraula "sentiment" avui dia.

-Per tal que l'art conmogui ha d'estar tocat pel sentiment de l'artista. Totes les peces de l'exposició han estat triades seguint aquest criteri.

     Va veure que la noia s'estava emocionant, les llagrimes li inundaven els ulls.

-Al meu pare li hauria agradat molt aquesta exposició. Era molt amic d'en Guinovart. Va morir fa tres anys i jo el trobo a faltar cada dia.

     Li va explicar que el seu pare havia sigut escriptor; un home humil, que s'havia fet a ell mateix. Ella havia heretat el seu llegat: manuscrits, cartes, articles... i una pila de material inèdit. Feia molt poc que ho havia començat a revisar, el dolor de la pèrdua la feia incapaç d'obrir les carpetes plenes d'escrits que havia deixat el seu pare. En fer-ho, el dolor havia tornat, acompanyat d'una allau de records de la seva infantesa. Es passava hores mirant fotos de quan era petita, amb el seu pare al costat, inventant joguines, explicant-li contes: un món feliç enmig de la pobresa. Ho explicava plorant, sentia que havia perdut el paradís.

     La noia de la galeria li va ensenyar la fotografia quehi havia com a fons d'escrptori del seu ordinador: una foto de la platja de Sant Pol de Mar, banyada per la llum d'una tarda d'estiu. Només s'hi veien dues nenes jugant a la sorra.

-Mira, som la meva cosina i jo.

     Es van mirar. Totes dues estaven emocionades. S'havien trobat dues ànimes bessones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada