divendres, 13 de gener de 2012

Cuando escuches a Bach... recuérdame

    


     Per l'aniversari de la seva amiga, la Marta li va regalar un llibre, un estudi sobre la música de Bach. A la primera pàgina hi va escriure una frase: "Cuando escuches a Bach, recuérdame".


    A l'escola que anava la Marta quen era petita, a Buenos Aires, hi havia un piano. Els alumnes tenien prohibit de tocar-lo, només ho podia fer la professora de música. La Marta, que estudiava piano des dels sis anys, es moria de ganes cada cop que el veia. Un dia que es va pensar que no hi havia ningú a prop que la pogués veure o sentir, s'hi va asseure i va tocar una suite francesa de Bach. La professora de música, però, sí que la va sentir i la va observar en silenci. Quan va acabar, li va demanar que no ho tornés a fer.


    Va arribar el final del curs. En aquella escola hi havia el costum que els professors i els alumnes s'intercanviaven un àlbum. Cada alumne feia una redacció, o un dibuix per a cada professor i els professors escrivien alguna cosa, una frase o un consell per a cada alumne. Aquell any, la professora de música va escriure una frase per a la Marta: "Cuando escuches a Bach, recuérdame". Han passat molts anys des d'aquell moment, però cada cop que escolta Bach -que és molt sovint- la Marta recorda la seva professora de música. Una dona amb molt de caràcter que els dia: Como dijo Lenin, hay que volar, pero con los pies en el suelo".


    "Cuando escuches a Bach, recuérdame", li havia demanat. Ara havia estat la Marta qui havia escrit la mateixa frase en el llibre que havia regalat a la seva amiga, com si fós un testimoni en una cursa de relleus. A partir d'aquell moment, i per sempre, la seva amiga les recordaria. Quan escoltés música de Bach-i també seria tot sovint- recordaria la Marta i la seva professora de Buenos Aires.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada