divendres, 13 de gener de 2012

Lydia Davis

    

     Quan va tornar a la seva taula, va trobar un diari obert. Feia una estona no hi era, algú deuria haver-li deixat. Era un suplement cultural del diari ABC, datat del dissabte 28 de maig. Aquell dia era 17 de juny. Es va fixar en el titular de l'article a doble pàgina: Lydia Davis, ojos con rayos X. Una de les planes l'ocupava una fotografia d'una dona d'uns seixanta anys, amb un gat negre a coll. Va començar a llegir l'article, era una crònica literària sobre l'escriptora nordamericana Lydia Davis amb motiu de la publicació en castellà dels seus contes complets. A mida que anava llegint, creixia el seu interès per una autora de la que no n'havia sentit a parlar mai. Els temes, les fonts de les seves narracions i la forma amb la que construia els seus contes li despertaven una curiositat intensa. Tot el que llegia li produia una empatia creixent envers aquella autora: Lydia Davis.

    Qui li hauria deixat aquell diari, obert justament per aquella pàgina? Mentalment, repassava l'activitat d'aquell matí. Havia entrat poca gent a visitar l'exposició. Quan ella havia anat al magatzem -no recordava per a què-, les sales estaven buides. Tampoc no hi havia ningú quan havia tornat a la seva taula i havia trobat el diari obert.

     Per tal d'entendre l'obra de Lydia Davis en profunditat, l'autor de l'article convidava al lector a llegir un sol conte: Glenn Gould . Allò semblava increíble: fins i tot Glenn Gould, el seu idolatrat Glenn Gould, el pianista que l'havia fet escoltar la música de Bach d'una altra manera i pel qui sentia una fascinació sense límits!. Gent del món de la música la miraven malament qual els ho deia, però a ella no li importava gens. Glenn Gould era diferent i a ella li agradava la gent diferent. Com la Lydia Davis.

    Ja no podia esperar a llegir els seus contes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada