Llegeixo en un article que el veritable començament de l’any és al setembre. Potser és una reminiscència del nostre passat d’estudiants. L’escola comença al setembre i tot allò que fem des de molt petits ens queda a dins, gravat per sempre. Ens compraven una cartera nova, i després venien les llibretes, els llibres i el plumier, que era el que a mi m’agradava més. Olorar els llapis i somiar en el nou curs. Assignatures noves, professors nous, i segurament, també companys nous. Després de les vacances és el moment de començar una nova vida. Setembre és el mes de les promeses. Les galeries també inauguren temporada al setembre. Des de fa uns anys es celebra el Gallery Weekend, un cap de setmana en el que les galeries allarguen el seu horari i es programen actes i visites guiades. Aquest és el veritable començament de l’any més que no pas el gener.
Aquest setembre, i a diferència de tots els altres, per a mi sí que ve carregat de promeses. A poc a poc, a mida que anem embalant obres per retornar, la decisió de tancar la galeria, presa ja fa uns mesos, ha anat agafant versemblança. D’aquí a poques setmanes, em lliuraré de fer quatre viatges en metro cada dia, tant si plou com si neva. Em lliuraré de ser esclava d’un horari fix de matí i tarda cinc dies a la setmana. Em lliuraré de fer bon paper a tothom, tant si em trobo bé com malament, tant si en tinc ganes com si no. Perquè tenir una porta oberta al públic vol dir això, a banda de moltes coses més. També vol dir aguantar moltes impertinències (podria escriure un llibre de totes les que he patit al llarg de 36 anys) i situacions incòmodes com les que es produeixen cada vegada que un artista que no t’interessa i que no tens ganes d’atendre es presenta, sense avisar, a ensenyar el dossier de la seva obra i s’hi esta hores i hores, sense compassió. També em trauré de sobre la pressió d’haver de vendre per pagar les despeses (moltíssimes). Aquest últim punt no era un problema fa uns anys, però darrerament, s’havia convertit en un veritable malson. No cal que m’estengui en aquest punt, perquè en anteriors capítols d’aquest bloc, ja he anat descrivint l’actual desert en el que es troben galeries i artistes. El desgast físic i emocional de tot això ha estat considerable, però no va ser fins a arribar a un límit insostenible, quan vaig prendre la decisió de plegar. I si vaig arribar fins aquest límit va ser perquè la feina m’havia agradat molt i hi havia dedicat totes les meves energies. Però s’ha de saber llegir els senyals, i la vida em diu que he de parar. I no només la vida, també l’edat i els anys cotitzats al INSS. Sense cap dubte, ara és el moment.
I mentrestant, a mesura que el final de la galeria pren forma, m’he adonat que em sento lleugera com una ploma. La sensació que tinc es pot comparar a la que tenia aquest estiu mentre feia “el mort” a dins de l’aigua. Deixes de sentir el món al teu voltant, només sents els esquitxos de les onades que gronxen el teu cos lleuger mentre gravita sobre una massa d’aigua que li fa de matalàs protector. Una sensació que sempre he pensat que deu ser semblant a la de volar. Doncs així estic jo ara. Tancant una etapa per començar-ne una altra, lliure i lleugera. I com passava abans de començar un curs nou, no sé exactament com serà. No faig plans, i deixo que la vida em porti. Només sé que podré fer tot allò que m’agrada i quan vulgui. I que si plou molt o pedrega no caldrà que surti de casa fins que hagi parat.
