L'hora crítica

 

     Quan visitem l’estudi d’un artista ens agrada anar-hi d’hora. Això vol dir que si quedem al matí hi anirem de 10 a 11 (màxim), i si quedem a la tarda, hi anirem cap als volts de les cinc. Si podem triar, preferim a la tarda, perquè és més llarga. I això és així perquè ens agrada veure les obres amb calma, i conversar amb l’artista tranquil·lament. És important entrar al seu món sense pressa, i veure les obres bé, entendre-les i entendre el seu context; conviure amb elles una estona, per tal de veure la seva projecció. Si ens parlen, i com ho fan. De vegades, s’independitzen de l’artista i agafen vida pròpia. Tot això, ho pots veure si fas una visita a l’estudi pausada i sense pressa, i per suposat, sense mirar el rellotge. És cert, que hi pot haver directors/res d’institucions molt enfeinats/des, amb una agenda molt atapeïda, i que amb sort, podran esgarrapar una hora per visitar un artista que els interessa, i això ja serà molt. Moltíssim. Per tant, és d’agrair que facin la visita, i a ells no els hi tindré en compte que, de tant en tant, hagin de mirar el rellotge. Però els galeristes no tenen excusa. Sempre podran trobar un dia que no tinguin altra cosa a fer que passar un matí o una tarda amb un artista. 

 

     Fa anys, però, vaig conèixer un galerista que sempre, sempre, sempre, feia veure que era l’home més ocupat del món. Rarament es parava a conversar amb clients a la galeria; com a molt, els saludava corrent, quasi sense ni entrar, perquè l’esperava alguna cosa molt important i no es podia retardar ni cinc minuts. I si no tenia més remei que aturar-se una estona, no passaven ni cinc minuts que mirava el rellotge, treia l’excusa d’una reunió, i marxava esperitat. A les inauguracions, passava de pressa entre la gent, sense aturar-se ni un moment , sempre mirant més enllà dels grups, amb l’actitud de què buscava algú. Però això era així sempre. Els que només el veien de tant en tant, es podien creure que havia quedat amb algú que no acabava d’arribar, però si l’havies observat des de feia temps, ja sabies que era la seva actitud, que la qüestió era no aprofundir en cap conversa, perquè en el fons no hauria sabut gaire bé què dir. La cosa és que aquest galerista sempre quedava amb els artistes cap a la una. Jo suposava que potser després els convidava a dinar a algun restaurant, perquè això era el que més li interessava del món (els restaurants); i perquè potser amb una copa de vi a la mà, s’inspirava més en la conversa. 

 

     Un dia, em va demanar que l’acompanyés (mai vaig entendre exactament perquè). Com era d’esperar, havia quedat amb l’artista a la una. Jo vaig protestar, perquè em semblava massa tard. A més, jo no tenia un horari flexible, amb la qual cosa no m’anava bé quedar tant tard. “No pateixis”- va dir- a dos quarts de dues, màxim a les dues, ja seràs fora”. Al davant de la meva cara d’interrogació intensa, es va explicar. “Sí, dius que tens un dinar a les dues, i la visita mai dura més d’una hora. En tres quarts d’hora màxim, visita enllestida”. O sigui, que quedar a la una era l’estratagema per “ventilar-se” ràpid les visites als estudis. I per seguir fent creure que era l’home més ocupat del món, etc. etc. etc. I la gent, els que el coneixien poc, s’ho creien. 

Farsants

     

           Hi ha una categoria de persones que jo qualifico de farsants. També se’ls podria qualificar d’intrusos, però potser farsants els defineix millor. En el món de l’art, els farsants proliferen, però ells mateixos potser no saben que ho són, o si algun dia ho van saber, a mesura que han anat enganyant al personal, s’han acabat creient la seva pròpia farsa. Perquè alguns, han arribat tant amunt, que és molt difícil, per no dir impossible, que aquest fet es faci evident per a la gent corrent. Aquests farsants troben un terreny especialment adobat i propici quan la mediocritat és la norma, quan la grisor tenyeix el territori, quan els valors s’han diluït del tot, quan els objectius s’han dispersat fins a desaparèixer i la superficialitat i la falta de rigor ja ni és noten, de tant arrelats i omnipresents que estan. 

      Explicaré un cas que em va passar fa anys, però que encara sento viu. Una vegada em va visitar una artista per parlar-me del seu treball. Jo, al principi, vaig quedar entusiasmada després de la seva visita. L’artista parlava amb passió dels seus projectes, sabia desenvolupar molt bé les explicacions, i sabia amanir-les amb detalls biogràfics personals prou atractius com per acabar construint una presentació pràcticament brillant. La única cosa que em va semblar, és que parlava massa i que els viaranys pels que discorria el seu discurs eren, de vegades, una mica confusos. Tot i amb això, el seu entusiasme va fer que, a primera vista, això passés desapercebut. De fet, aquestes percepcions les vaig tenir a posteriori. Quan l’artista va haver marxat, i jo vaig reflexionar sobre tot el que havia explicat, que era molt.... potser massa. He de dir que quan jo li vaig suggerir què tot allò que explicava s’havia de veure i que podria visitar-la al seu estudi, va fer-se esmunyedissa, i mai es va arribar a concretar cap visita. 

   

     Poc temps després, aquella artista va participar en una col·lectiva, i jo hi vaig anar per curiositat, per veure si trobava aquelles peces que em faltaven per acabar de quadrar el seu discurs. Però al davant de la seva obra, em vaig quedar absolutament sense paraules. On eren aquells raonaments filosòfics, aquella profunditat biogràfica, aquell impuls de recrear la història i portar-la al present? La seva obra, no transmetia absolutament res. Era una creació maldestre, barroera fins i tot. Vaig trobar, això sí, la peça del puzle més important que em faltava: aquella artista havia creat una mena de pastitx teòric, agafant idees i coneixements d’aquí i d’allà, i fent veure que havia creat un discurs personal i original. Però tota la seva teoria delatava que alguna cosa estava en fals. Tot i amb això, el discurs abassegador i seductor de l’artista, va convèncer la majoria i malgrat que a mi em va grinyolar sempre, ella va seguir fent camí.

 

     Per tot plegat, quan veig bons i bones artistes amb discurs propi i ben travat, rigorosos, perfeccionistes alguns, que treballen amb perseverança, sense fer soroll, però que no aconsegueixen ni reconeixement, ni premis, quan ho mereixen de debò, em desespero. Em desespero en silenci i amb profunda i absoluta impotència. 

El duplicat

 

     Ja fa alguns anys, em va telefonar un comissari d’exposicions per demanar-me un favor. Estava organitzant una exposició d’un artista de trajectòria llarga i aureola mística, però local. Resulta que aquell artista volia incloure a l’exposició una obra en concret tan sí com no, i aquesta no era de localització fàcil. Tan l’artista com el comissari sabien que l’havia venut jo feia molts anys, i em demanaven ajuda per convèncer el propietari que els deixés l’obra. Tot i que vaig pensar que no era la meva feina, sinó del comissari, o de la galeria de l’artista, vaig accedir a fer la trucada al propietari i demanar-li l’obra. 

 

    Va resultar que aquell senyor estava molt enfadat. Havia rebut els fulls de préstec que li havia enviat la institució en la que es faria l’exposició, però no entenia que ningú l’hagués trucat personalment abans per demanar-li l’obra, ni per explicar-li perquè la volien, quan temps estaria fora, etc., etc. Va decidir que el que havien fet denotava una falta de professionalitat i educació fora dels límits, i es va negar en rodó a deixar l’obra. A més, la tenia en una casa al camp i no li anava bé d’anar allà per a que la recollissin. La veritat és que em va penjar el telèfon sense gaires contemplacions més. Vaig trucar al comissari per explicar-li-ho, però em va dir que insistís una altra vegada, que per a l’artista era de vital importància la presència d’aquella obra. Aquell mateix dia, també em va telefonar l’artista. La insistència en que pressionés al propietari de l’obra va ser tal, que em vaig sentir molt incòmoda. Jo ja no treballava a la galeria que (de fet) havia venut l’obra, i trobava que hauria tingut més sentit que, enlloc de telefonar-me a mi, tant l’artista com el comissari havien de telefonar personalment al propietari, i si no ho volien fer, que ho fes la seva galeria, no pas jo.  No recordo si els hi ho vaig dir així mateix, però sí que recordo que, al davant de tanta insistència, i per treure’m de sobre un tema que ni m’anava ni em venia, els hi vaig dir: “que en pinti una altra”!.

 

     El dia de la inauguració em va costar de donar crèdit al que vaig veure. L’obra estava penjada a l’exposició, i el primer que vaig pensar va ser que, finalment, havien telefonat al propietari i l’havien convençut. Quan vaig veure el comissari, li vaig dir que havia vist penjada l’obra que tant volien. “Sí... la va tornar a pintar”, em va dir, amb un mig somriure. Em vaig quedar completament en blanc, sense saber que dir.... I així segueixo, cada vegada que recordo aquella anècdota. Per a mi, i vista l’exposició, aquella obra era prescindible. Absolutament prescindible. Tampoc lluïa gaire, penjada en un lloc sense bona visibilitat, i encastada en un espai massa petit. Suposo que el propietari de l’obra no va veure l’exposició, perquè si ho hagués fet... què hauria dit? Havia comprat aquella obra com a peça única, i ja no ho era. Què hem de pensar al davant d’un cas com aquest? És lícit que un artista faci això? La veritat és que jo no tinc la resposta. Em pot agradar o no la solució, però no sé si l’artista té la legitimitat de fer una cosa així. Potser sí, i en la realitat, als museus i col·leccions particulars hi ha obres repetides o clonades. Si això s’ha fet una vegada, qui em pot assegurar que no s’hagi fet més?